La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona

Dimecres 5 Juliol 2017 a les 19h a  la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la conferència La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, sisena sessió del cicle Centenari 1917 a càrrec de Borja de Riquer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB.

Presenten l’acte Jordi Casassas president de l’Ateneu Barcelonès i Joan Solé ponent de la secció d’història.

Assemblea de Parlamentaris, és el nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l’octubre del 1917.

Des del començament d’any es feia palesa una crisi de l’Estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l’exèrcit reflectit en l’aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l’aplicació de reformes. Al juny, l’empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa.

assemblea de Parlamentaris a Barcelona

Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’una autonomia, règim que havia d’ésser estès a tot l’Estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d’unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l’organització de l’estat, sobre l’autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial.

Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d’Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l’actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d’unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat.

Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l’estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d’un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d’agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l’exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga.

Assemblea Parlamentaris-Iustració Catalana

El govern espanyol denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l’Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l’organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d’haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l’Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d’octubre, primer al Congrés i després a l’Ateneu. Fou aprovat el programa d’una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l’estat, reforma democràtica de l’exèrcit, etc).

Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’instrucció pública (30 d’octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.

AlfonsoXII_Cambo_Portada

Font: Enciclopèdia catalana “Assemblea de Parlamentaris” AutorBorja de Riquer i Permanyer

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes

Dimecres 5 d’abril a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tercera sessió del cicle “Centenari 1917” Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes, a càrrec de David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès.

Presenta l’acte, Josep Sauret de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

L’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general revolucionària de l’estiu del 1917 varen ser dues propostes o alternatives diferenciades de com calia respondre a allò que, des de la perifèria i la semiperifèria del sistema polític de la Restauració, es considerava com una situació de crisi irreversible de la Monarquia alfonsina i del torn de partits dinàstics.

Vaga general Espanya 1917

Mentre que pels promotors de l’Assemblea de Parlamentaris, fonamentalment la Lliga Regionalista, allò que calia fer era endegar un procés constituent que conduís a una reforma constitucional de la monarquia; pels promotors de la vaga general, socialistes, republicans i, a la seva manera, els llibertaris, l’objectiu final era la proclamació d’una hipotètica segona República.

Entre aquestes dues propostes, el catalanisme d’esquerres i el nacionalisme radical català varen intentar jugar totes dues cartes, entenent que ambdós moviments podien suposar una finestra d’oportunitats per a les classes mitjanes catalanes amb l’objectiu d’assolir un règim d’autonomia política i financera, ja fos en el marc d’una Monarquia o bé, preferentment, d’una República.

Vaga general obrera 1917

 

Tanmateix, tant l’Assemblea de Parlamentaris com la convocatòria d’una vaga general revolucionària no van sorgir del no res. Una i altra s’inspiraren en moviments polítics i socials que, al llarg de la preguerra mundial i de la Gran Guerra, havien tingut lloc arreu del món: Rússia (1905 i 1917), el sud de França (1907), Imperi Otomà (1908-1909), Grècia (1909 i 1917), Portugal (1910), Mèxic (1910-1914), la Xina (1911), Irlanda (1916) o Suècia (1917) sense oblidar, per suposat, l’experiència pròpia a Espanya de la revolució de juliol de 1909 o Setmana Tràgica.

1917 5 -anguiano, saborit, besteiro y largo caballero

Imatge: Els membres socialistes del Comitè de vaga (Daniel Anguiano, Francisco Largo Caballero, Julián Besteiro i Andrés Saborit) a la presó.

Tot aquest cúmul d’experiències polítiques presentaren una tendència a la republicanització del món. Una aspiració a la republicanització que es va fer molt més intensa durant els anys de la Primera Guerra Mundial, a l’entendre molts dels seus agents polítics que aquesta guerra havia de ser aquella revolució mundial i democràtica (alternativa a la dels revolucionaris obreristes internacionalistes) que havia de comportar la fi definitiva de l’anomenat Antic Règim, i, per tant, del vell ideal monàrquic per un de nou definit com a republicà.

En qualsevol cas, 1917 no va ser  ni el principi ni el final de tot aquest procés reformador o revolucionari a Espanya. Com l’actual procés sobiranista, les forces polítiques reformadores i revolucionàries allargaren el seu pols al sistema de la Restauració fins el final de la Gran Guerra i l’empenta de la campanya per l’estatut d’autonomia de Catalunya (1918-1919). En aquest context, l’impacte a nivell internacional de les independències de Txèquia o de la nova Iugoslàvia feren via entre els reformistes i separatistes catalanistes.

Informació facilitada per David Martínez Fiol

 

Bibliografia bàsica:

José Antonio LACOMBA, La crisis española de 1917, Madrid, Ciencia Nueva, 1970.

David MARTÍNEZ FIOL i Joan ESCULIES, 1917. El verano en que España pudo cambiar, Barcelona, Editorial base, en premsa.

Carlos FORCADELL, Parlamentarismo y bolchevización. El movimiento obrero español 1914-1918, Barcelona, Crítica, 1978.

Orlando FIGES, La revolución rusa 1891-1924. La tragèdia de un pueblo, Barcelona, Edhasa, 2010.

Arno J. MAYER, La persistència del Antiguo Régimen, Madrid, Alianza Editorial, 1994.