La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona

Dimecres 5 Juliol 2017 a les 19h a  la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la conferència La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, sisena sessió del cicle Centenari 1917 a càrrec de Borja de Riquer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB.

Presenten l’acte Jordi Casassas president de l’Ateneu Barcelonès i Joan Solé ponent de la secció d’història.

Assemblea de Parlamentaris, és el nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l’octubre del 1917.

Des del començament d’any es feia palesa una crisi de l’Estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l’exèrcit reflectit en l’aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l’aplicació de reformes. Al juny, l’empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa.

assemblea de Parlamentaris a Barcelona

Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’una autonomia, règim que havia d’ésser estès a tot l’Estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d’unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l’organització de l’estat, sobre l’autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial.

Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d’Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l’actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d’unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat.

Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l’estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d’un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d’agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l’exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga.

Assemblea Parlamentaris-Iustració Catalana

El govern espanyol denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l’Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l’organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d’haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l’Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d’octubre, primer al Congrés i després a l’Ateneu. Fou aprovat el programa d’una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l’estat, reforma democràtica de l’exèrcit, etc).

Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’instrucció pública (30 d’octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.

AlfonsoXII_Cambo_Portada

Font: Enciclopèdia catalana “Assemblea de Parlamentaris” AutorBorja de Riquer i Permanyer

L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918

Dilluns dia 12 de juny  a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918” del cicle “Centenari 1917” a càrrec de Jaume Comas, historiador, actor i gestor de la secció de Teatre de l’Ateneu. Presenta l’acte Joan Solé Camardons ponent de la secció d’Història.

 

L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918. Batalles d’idees, disputes estètiques i creativitat artística en zona neutral: tradició, modernitat i avantguardes.

 

L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.

La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.

 

Tres imatges: el monument Als Voluntaris catalans, al Parc de la Ciutadella de Barcelona, sintetitza el relat de la solidaritat, l’aportació heroica, patriòtica, popular, —evidentment sublimada—. Un home nu i mirant al cel, com si entregués l’ànima, avança aixecant els braços amb una baioneta i un ram d’olivera. A diferència del que s’estilava en l’època, el pedestal és mínim, al mig d’un parterre.

Monument als Voluntaris Catalans

Imatge: Escultura de Josep Clarà. Monument “Als Voluntaris catalans morts a França i arreu del món en defensa de la llibertat  1914-1918…”

El segon monument El cavaller de bronze, que contrasta amb l’anterior, és un emblema de l’imperi rus, i reconvertit més tard, en símbol legitimador del nou estat soviètic, arrelat en un passat que justificarà la russificació estalinista de les nacionalitats. Són dos monuments de gestualitat excessiva com si maldessin per transcendir llur condició apol·línia. 

 

The_Bronze_Horseman_(St._Petersburg,_Russia)

Imatge: El cavaller de bronze.  Estàtua eqüestre de Pere el Gran, Sant Petersburg , Rússia Encarregada per Caterina la Gran i creada per l’escultor francès Étienne Maurice Falconet, 1768.

Àurea de Sarrà, la nostra Isadora Duncan, entremig de les dues escultures se’ns mostra com la nova alenada dionisíaca de llibertat. La dansa s’allibera de la tradició formal i cerca les arrels en la puresa clàssica. Les arts, de fet, fa més d’una dècada han fet la seva revolució contemporània. La guerra i la postguera precipitaran el procés de canvi. Anys de tensió, de capgirament, tot a punt per fer un salt endavant, però la història no és un relat lineal.

 

Aurea de Sarrà 2

Imatge: Àurea de Sarrà (1894-1975) al teatre de Dionís d’Atenes

Fitxa biogràfica d’Àurea de Sarrà

Font: informació facilitada per Jaume Comas

El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat.

Dimarts dia 16 de maig a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “El pensament i l’obra d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). Nacionalisme i formació d’un estat” del cicle “Centenari 1917” a càrrec de Manuel Pérez Nespereira, ateneista, historiador i membre del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (CEHCI). Presenta: Maria Mestre, historiadora i adjunta de la Secció d’Història de l’Ateneu.

En la vida pública d’Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), hem de distingir dos períodes clarament delimitats, i indestriablement complementaris.

Prat dela Riba commons

Fins el 1906 el seu és un activisme intel·lectual principalment, que cerca en la política els vímets amb els que, amb posterioritat ha de bastir l’obra. És el moment de la publicació com a obres més significatives el Compendi de Doctrina Catalanista, el 1895, ensems amb en Pere Muntanyola, el cicle de conferències sobre els fonaments de la nacionalitat catalana, dictades a l’Ateneu barcelonès el 1897 i, finalment, la publicació de La Nacionalitat Catalana el 1906.

08_La_nacionalitat_catalana_(Prat_de_la_Riba),_edició_original

A partir d’aquesta data, concentra la seva activitat en la creació de les estructures d’estat, culturals, polítiques, econòmiques i educatives que fonamentin el renaixement de la nació Catalana. És el moment en què crea l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola de Funcionaris, i ja el 1914 la Mancomunitat de Catalunya.

Entendre l’actual Generalitat de Catalunya, entendre el nostre país actual, seria impossible sense la figura de Prat de la Riba.

Manuel Pérez Nespereira (Barcelona, 1961) és doctor en història contemporània de Catalunya. Ha col·laborat en l’elaboració de diverses obres col·lectives, entre les quals destaquen Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1812-1975), publicada l’any 1999, i L’Ateneu i Barcelona, un segle i mig d’acció cultural, editada el 2006, totes dues dirigides per Jordi Casassas i Ymbert.

Entre la seva obra individual sobresurten La privatització de la follia; L’assistència psiquiàtrica a Catalunya durant el segle XIX (2003), i La secessió catalana. Els corrents intel·lectuals europeus de la fi de segle (1872-1900) (2007), a més d’articles sobre història cultural i nacionalisme en diverses revistes especialitzades en història i pensament. L’any 2006 va obtenir el premi “Projecte Prat de la Riba i La Nacionalitat Catalana”, que va donar lloc a l’obra Prat de la Riba. Nacionalisme i formació d’un estat català.

Prat-de-la-Riba(g)

També és l’autor de La crisi de fi de segle a l’Ateneu Barcelonès, El Contemporani, Ed. Afers num. 26, Juliol-Desembre 2002 (A) i Precedents de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (1800-1860), Revista d’Història Cultural Cercles, Núm. 7, Universitat de Barcelona, 2004 (A).

Bibliografia bàsica

  • Pérez Nespereira, Manuel: Prat de la Riba: Nacionalisme i formació d’un estat català, Barcelona, Base, 2007
  • Rovira i Virgili, Antoni: Prat de la Riba, Barcelona, Edicions 62, 1968
  • Olivar Bertrand, Rafael: Prat de la Riba, Barcelona, Aedos, 1964
  • Prat de la Riba, Enric: Nacionalisme: textos extrets dels seus llibres, escrits i discursos. tria, sistematització i pròleg de: A. Rovira i Virgili, Barcelona, Editorial Catalana, 1918
  • Prat de la Riba, Enric, 1870-1917: Obra completa, Barcelona; Institut d’Estudis Catalans, Proa, 1998-2000
  • Cattini, Giovanni C: Prat de la Riba i la historiografia catalana. Intel·lectuals i crisi política a la fi del segle XIX, Catarroja, ed. Afers, 2008.

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes

Dimecres 5 d’abril a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tercera sessió del cicle “Centenari 1917” Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes, a càrrec de David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès.

Presenta l’acte, Josep Sauret de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

L’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general revolucionària de l’estiu del 1917 varen ser dues propostes o alternatives diferenciades de com calia respondre a allò que, des de la perifèria i la semiperifèria del sistema polític de la Restauració, es considerava com una situació de crisi irreversible de la Monarquia alfonsina i del torn de partits dinàstics.

Vaga general Espanya 1917

Mentre que pels promotors de l’Assemblea de Parlamentaris, fonamentalment la Lliga Regionalista, allò que calia fer era endegar un procés constituent que conduís a una reforma constitucional de la monarquia; pels promotors de la vaga general, socialistes, republicans i, a la seva manera, els llibertaris, l’objectiu final era la proclamació d’una hipotètica segona República.

Entre aquestes dues propostes, el catalanisme d’esquerres i el nacionalisme radical català varen intentar jugar totes dues cartes, entenent que ambdós moviments podien suposar una finestra d’oportunitats per a les classes mitjanes catalanes amb l’objectiu d’assolir un règim d’autonomia política i financera, ja fos en el marc d’una Monarquia o bé, preferentment, d’una República.

Vaga general obrera 1917

 

Tanmateix, tant l’Assemblea de Parlamentaris com la convocatòria d’una vaga general revolucionària no van sorgir del no res. Una i altra s’inspiraren en moviments polítics i socials que, al llarg de la preguerra mundial i de la Gran Guerra, havien tingut lloc arreu del món: Rússia (1905 i 1917), el sud de França (1907), Imperi Otomà (1908-1909), Grècia (1909 i 1917), Portugal (1910), Mèxic (1910-1914), la Xina (1911), Irlanda (1916) o Suècia (1917) sense oblidar, per suposat, l’experiència pròpia a Espanya de la revolució de juliol de 1909 o Setmana Tràgica.

1917 5 -anguiano, saborit, besteiro y largo caballero

Imatge: Els membres socialistes del Comitè de vaga (Daniel Anguiano, Francisco Largo Caballero, Julián Besteiro i Andrés Saborit) a la presó.

Tot aquest cúmul d’experiències polítiques presentaren una tendència a la republicanització del món. Una aspiració a la republicanització que es va fer molt més intensa durant els anys de la Primera Guerra Mundial, a l’entendre molts dels seus agents polítics que aquesta guerra havia de ser aquella revolució mundial i democràtica (alternativa a la dels revolucionaris obreristes internacionalistes) que havia de comportar la fi definitiva de l’anomenat Antic Règim, i, per tant, del vell ideal monàrquic per un de nou definit com a republicà.

En qualsevol cas, 1917 no va ser  ni el principi ni el final de tot aquest procés reformador o revolucionari a Espanya. Com l’actual procés sobiranista, les forces polítiques reformadores i revolucionàries allargaren el seu pols al sistema de la Restauració fins el final de la Gran Guerra i l’empenta de la campanya per l’estatut d’autonomia de Catalunya (1918-1919). En aquest context, l’impacte a nivell internacional de les independències de Txèquia o de la nova Iugoslàvia feren via entre els reformistes i separatistes catalanistes.

Informació facilitada per David Martínez Fiol

 

Bibliografia bàsica:

José Antonio LACOMBA, La crisis española de 1917, Madrid, Ciencia Nueva, 1970.

David MARTÍNEZ FIOL i Joan ESCULIES, 1917. El verano en que España pudo cambiar, Barcelona, Editorial base, en premsa.

Carlos FORCADELL, Parlamentarismo y bolchevización. El movimiento obrero español 1914-1918, Barcelona, Crítica, 1978.

Orlando FIGES, La revolución rusa 1891-1924. La tragèdia de un pueblo, Barcelona, Edhasa, 2010.

Arno J. MAYER, La persistència del Antiguo Régimen, Madrid, Alianza Editorial, 1994.

Viatgers catalans a la Rússia revolucionària

Dilluns dia 6 de març a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la segona sessió del cicle “Centenari 1917” Viatgers catalans a la Rússia revolucionària, a càrrec de Pelai Pagès i Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

El triomf de la revolució bolxevic de 1917 a Rússia va despertar nombroses expectatives entre la classe obrera europea, i Catalunya no en fou una excepció. La possibilitat de què la revolució s’estengués per Europa va possibilitar una onada d’entusiasme, que en els seus inicis va afectar fins i tot a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el sindicat majoritari dels treballadors de Catalunya. Això explica que fos des de la CNT –que de manera provisional es va adherir a la Internacional Comunista creada des de Moscou- d’on sorgiren els primers viatgers catalans cap a Rússia.
El primer de tots fou Àngel Pestaña, que hi anà com a membre d’una delegació que havia de portar l’adhesió de la CNT al II Congrés de la Internacional, que s’havia de celebrar l’estiu de 1920. Pestaña participà certament al Congrés, es va entrevistar amb els dirigents més importants de la revolució però de seguida va discrepar amb les directrius que anava prenent el procés revolucionari i fou conscient de la distància que separava la CNT de l’ideari dels bolxevics. Ho va posar en evidència en els informes negatius que va presentar el novembre de 1921 i el març de 1922.

pestana_informe

Paral·lelament, però, el juliol de 1921, s’havia de celebrar el Congrés constituent de la Internacional Sindical Roja i la CNT hi va enviar una delegació, formada, entre altres, per Joaquim Maurin i Andreu Nin. Nin s’hi va quedar. Havia estat detingut a Alemanya, de tornada, acusat de l’assassinat d’Eduardo Dato i quan va ésser excarcerat, el gener de 1922, retornà a Moscou, on evolucionà cap el comunisme i esdevingué Secretari General adjunt de la Internacional Sindical Roja. S’hi quedà fins a finals de l’any 1930.

nin-despatx-ic-a-moscou-arreglada-copia

Andreu Nin en el seu desptax de secretari general de la
Internacional Sindical Roja a Moscou

Justament, Andreu Nin havia de fer d’amfitrió dels catalans que viatjaren a Rússia l’any 1925. El juliol foren dos escriptors emblemàtics, com Eugeni Xammar i Josep Pla a qui Andreu Nin va acollir.

Des de finals d’octubre fins a finals de novembre del mateix any fou a Francesc Macià, el futur president de la Generalitat, que viatjà a Moscou amb l’objectiu d’obtenir ajut per portar a terme el pla d’invasió de Catalunya que estava preparant des de l’exili. Nin també l’acollí i en fou el seu intèrpret.

macia-moscou-094

Francesc Macià, a les muralles del Kremlin, a Moscou l’any 1925

Informació facilitada per Pelai Pagès, doctor en història (1975) i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona. Professor titular d’Universitat des de 1983 i acreditat a càtedra des del 13 de gener de 2011.

Bibliografia bàsica: