El protestantisme als Països Catalans al llarg de la història

Dijous 26 d’octubre a les 19 h tindrà lloc a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès la conferència: “El protestantisme als Països Catalans al llarg de la història” a càrrec de Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquesta sessió és la primera del Cicle Història de les religions a Catalunya que organitza la Secció d’Història de l’Ateneu al llarg del segon semestre de 2017 i del primer trimestre de 2018.

Presenta l’acte: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Josep-Lluís Carod-Rovira, és director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra i de la revista divÈrsia. En els darrers anys s’ha especialitzat en la recerca sobre la història de la segona confessió religiosa en importància del país, el protestantisme, tema sobre el qual ha pronunciat nombroses conferències, ha dirigit seminaris i ha publicat el capítol corresponent en l’obra col·lectiva “Les religions a Catalunya”, a més de diversos treballs sobre el metodisme a Mallorca, els inicis del protestantisme a Eivissa, Vicent Mateu i el protestantisme valencià i la repressió franquista contra el protestantisme. Ha publicat el llibre Història del protestantisme als Països Catalans , Ed. Tres i Quatre, València, 2016.

Historia Protestantisme

La Reforma als Països Catalans

“L’aportació més important a la cultura catalana feta pels protestants és la primera traducció al català de Lo Nou Testament, duta a terme per Josep Melcior Prat”

Article publicat a “El Món”  el 28/01/2017 per Josep-Lluís Carod-Rovira

Els 500 anys de l’inici de la Reforma protestant es commemoren, enguany, arreu del món, amb tota mena d’iniciatives, congressos, jornades especialitzades i exposicions, molt particularment a Alemanya. La Reforma arriba aviat als Països Catalans. Només dos anys després que Luter pengés les seves tesis a Wittenberg, els seus escrits ja circulen entre els revoltats amb les Germanies, bàsicament artesanat urbà, gremis tèxtils i pagesia, sectors socials molt sensibles a la Reforma a Flandes, França i Itàlia, mentre que el bisbe de Tortosa, Adrià d’Utrecht, redacta a finals del mateix 1519 el pròleg de condemna de les tesis luteranes feta per la universitat de Lovaina, on havia ensenyat teologia, obra que apareixerà el febrer de l’any següent. Aquest bisbe holandès, inquisidor general de la Corona d’Aragó i també de Castella, promulga un decret que obliga a lliurar els llibres luterans a la Inquisició i en prohibeix la lectura, la possessió i la venda, el 7 d’abril de 1521 i, aquell setembre, a València, ja hi confisquen llibres prohibits del monjo alemany, el mateix any que el mallorquí Jaume d’Olesa tramet al papa Lleó X Contra erroresMartini Lutheri, obra en llatí, malauradament perduda, la primera contrària al pensament luterà escrita al sud dels Pirineus i que el papat considerava que era el millor que s’havia escrit sobre el tema. El 4 de desembre de 1523, el Tribunal de la Inquisició de Mallorca condemna a mort i crema viu el pintor Gondisalvi, resident a Palma, per “heretge luterà negatiu”, tan sols cinc mesos després que els monjos agustins Henri Voes i Jean van Eschen, considerats els primers màrtirs del protestantisme, primeres víctimes de la Inquisició per aquest motiu, fossin també cremats vius a la Gran Plaça de Brussel·les. A Barcelona, el primer gran acte de fe té lloc el 1539, a partir del qual occitans i francesos sospitosos de ser protestants, sovintejaran com ningú els tribunals inquisitorials i el 1542 es té constància de la presència d’obres luteranes, en determinats cercles de la capital catalana. Però els primers nuclis d’influència protestant, més pròpiament dignes d’aquest nom, es troben al País Valencià, cap als anys cinquantes, a l’entorn del noble Gaspar de Centelles, el qual es reuneix per a parlar de qüestions religioses amb un petit grup, del qual forma part Jeroni Conques, Pere Lluís Berga, Miquel Centelles, Miquel Pérez i Segimon Arquer. Hi ha un altre focus d’influència luterana a la cartoixa de Porta Coeli, amb diversos monjos encapçalats pels prior Miquel Vera i Joan Bellot, així com, finalment, el grup de Morella, amb Miquel Ença i Gaspar Querol.

Les idees de Luter penetraran al país a través de la frontera, tant terrestre (Aran, Andorra i Catalunya Nord) com marítima, pels ports de mar de l’extens litoral (mariners que introduïen literatura protestant d’amagat en vaixells procedents de països de la Reforma), els intercanvis comercials (marxants procedents de països protestants, impressors, operaris i tècnics de la indústria), la immigració (sobretot la procedent del nord de les Corberes), les estades a l’estranger per estudis o feina (alguns s’hi hauran d’exiliar), els llibres (hi haurà un veritable xarxa clandestina de venda de llibres protestants) i el bandolerisme d’origen occità. Del segle XVI al XIX, l’exili serà l’únic refugi per a viure la nova fe amb normalitat, com és el cas de Pere Lluís Berga, Joan Nicolau Sacharles o Vicent Soler. I, sobretot, de Pere Galès, professor de la universitat de Ginebra, figura màxima del protestantisme català, mort a les presons de la Inquisició. A Catalunya Nord, el catolicisme s’hi viurà com a expressió de catalanitat i no serà fins al 1895 que s’hi fundarà l’església protestant de Cotlliure, primera comunitat integrada per autòctons, bàsicament pescadors. Menorca, sota domini britànic el segle XVIII, serà una excepció de civilitat, amb culte catòlic, anglicà, metodista, ortodox grec i jueu, i una veritable florida cultural en català. El 1733, Lluís de las Torres, sacerdot valencià convertit a l’anglicanisme, tradueix els evangelis al català.

Si la Reforma no arrelà als Països Catalans va ser més per motius culturals i polítics que no pas pròpiament religiosos. La Inquisició perseguí fins a la mort tota dissidència de fe, d’acord amb una monarquia que conqueria Amèrica per a l’església de Roma, els representants de la qual no duien aquí un model de vida tan degradat com en altres indrets. El clima mediterrani afavoria una religiositat d’exhibició pública (processons, romeries, rosaris de l’aurora, etc.), als antípodes de l’austeritat d’un protestantisme que rebutjava el culte als sants i mare de Déu als quals van lligades les festes majors i, fins i tot, tants noms de pobles i ciutats. Era, doncs, un canvi massa brusc per a ser admès amb naturalitat. A més, els grans textos dels reformadors europeus no han arribat a la nostra llengua fins a la dècada dels 90 del segle passat, alimentant així la idea que el protestantisme era una religió estrangera per als estrangers i no per a la població autòctona.

Amb el segle XIX arriba la represa protestant en terres catalanes, excepte a Eivissa, on el cristianisme de la Reforma no arrelarà fins al 1977 i a Formentera, ja al segle XXI. El 1804 es funda la British and Foreing Bible Society per a la difusió de la Bíblia arreu del món, de la qual seran activíssims propagandistes, aquí, J.N.Graydon, J.Thompson i W.Greene. Els primers missioners baptistes seran suecs (E.Lund, O.Duren, K.A.Haglund, J.E.Uhr), britànics els metodistes (W.T.Brown, F.Smith) i de les assemblees de germans (G.Lawrence) i suïsos els presbiterians (A.Empaytaz). El primer convertit català és F. de P.Ruet que abraça el protestantisme el 1852 a Torí. Exiliat forçós a Gibraltar, serà missioner a Algèria entre la colònia catalanoparlant, amb el català com a llengua de culte. A.Vallespinosa traurà a Barcelona, el 1869, El Eco Protestante, primera publicació d’aquesta confessió de les prop de 130 aparegudes fins avui. J.B.Cabrera, anglicà, serà el primer bisbe protestant autòcton, però el mèrit d’haver fundat la primera església protestant i obert el primer temple, a nivell nacional i a tot l’estat, el té el menorquí F.Tudurí de la Torre que, el 8 de novembre de 1868, instal·la una capella al carrer de Gràcia, 73, a Maó. A partir d’aquell moment, les diferents denominacions protestants van estenent-se arreu, sovint amb la complicitat de republicans, maçons i sectors liberals i progressistes. El 1863, l’enginyer anglès J.F.Latrobe ja tenia una capella anglicana privada, a casa seva, a sa Pobla (Mallorca). El 1869 obren centre de culte les assemblees de germans, a Barcelona, i els metodistes as Castell (Menorca), els presbiterians el 1870 a Barcelona i els baptistes, un any després, a Alacant. El 1880 són les congregacions de Monistrol de Montserrat i Sant Vicenç de Castellet les que s’adhereixen a l’església reformada episcopal o anglicana.

Caldrà esperar el parèntesi republicà perquè una setantena llarga d’esglésies protestants s’estenguin pel territori nacional i una trentena d’escoles es facin presents amb normalitat, de Llançà a Santa Pola. L’escola Model d’Alacant excel·lirà en qualitat i prestigi i, a Barcelona, l’Hospital Evangèlic serà l’únic existent al sud dels Pirineus, avui encara. Però el desenllaç de la guerra, amb dos protestants afusellats a Mallorca, temples i escoles tancats, pastors exiliats i culte clandestí, faran que el protestantisme torni a les catacumbes, tot esperant el final de la dictadura i la legalització de la llibertat de cultes. Dones com Feliciana Armengol, Antònia Zapater, Isabel Adams, Elvira Peradejordi o Noemí Celma, mereixen figurar al costat d’altres noms destacats del protestantisme autòcton com Bartomeu Alou, Pere Bonet, Ambròs Celma, Àngel Cortès, Antoni Estruch, Josep Grau, J.M.Martínez, Vicent Mateu, Joaquim Pastor, Joan Vallès, Samuel Vila o la nissaga menorquina de pastors de cognom Capó.

L’aportació més important a la cultura catalana feta pels protestants és la primera traducció al català de Lo Nou Testament, duta a terme per Josep Melcior Prat, apareguda a Londres el 1832, un any abans de l’inici formal de la Renaixença amb Aribau, de la qual van sortir-ne tres edicions més, novament a Londres, Barcelona i Madrid, fins a un total de deu mil exemplars, xifra important en una societat illetrada i no avesada a llegir en la seva llengua. Un altre fet destacat és el naixement de la revista Presència Evangèlica. Àngel Cortès en fou el motor inicial i primer director, funció que el 1975 assumirà Benjamí Planes fins a l’actualitat. Tots dos, amb Josep Grau, en són els fundadors. El primer número va aparèixer el 20 d’abril de 1968, amb un tiratge no superior als 800 exemplars. La significació històrica de la iniciativa és extraordinària, atès que es tracta de la primera publicació protestant íntegrament en català, la continuïtat de la qual arriba fins avui.

Juntament amb el protestantisme històric, trobem els adventistes del setè dia, les esglésies pentecostals o carismàtiques, les més còmodes amb l’autodenominació d’evangèliques i les que més creixen aquí i a tot Amèrica. Si bé la majoria de les denominacions protestants històriques s’anomenen també evangèliques, alguns sectors s’estimen més d’anomenar-se protestants, per a diferenciar-se de les darreres manifestacions religioses, entre les quals destaquen l’Església de Filadèlfia, integrada per població gitana, i altres esglésies ètniques integrades per coreans, xinesos, equatorians, nigerians, etc. Les diferents denominacions del protestantisme disposen d’un miler de centres de culte als Països Catalans, amb prop de 400 mil creients.

Josep-Lluís Carord-Rovira

Més informació:  Justificació (de la Història del protestantisme als Països Catalans).

Cinefòrum i projecció del film “Espoir. Sierra de Teruel”

Dimarts 24 d’octubre a les 18.30 h tindrà lloc el cinefòrum i projecció del film “Espoir. Sierra de Teruel” a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. L’acte ha estat organitzat conjuntament per la Secció de Cinema i la Secció d’Història.

Presenta: Carles Cortés, ponent de la Secció de Cinema.
Cometari i anàlisi: Antoni Cisteró, escriptor i autor de la novel·la Campo de Esperanza que va rebre el premi a la millor investigació 2008 per l’acurada recerca històrica i interpretació novel·lada del rodatge “Espoir. Sierra de Teruel”.
Coordina i edita: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història

Espoir. Sierra de Teruel, és una pel·lícula dirigida per l’escriptor francès André Malraux entre els anys 1938 i 1939. El guió està basat en la novel·la del mateix Malraux L’Espoir (L’esperança). Recrea un episodi de la Guerra Civil espanyola, en la qual l’escriptor va participar com a aviador al servei de l’Exèrcit republicà.

l_espoir-166542213-mmed

A continuació podeu llegir el text que ha preparat pel cinefòrum Antoni Cisteró sobre aquest mític film:

Campo de Esperanza_Cistero

A la primavera de 1938, l’escriptor André Malraux es va presentar a les oficines del Consell Nacional del Teatre, on Max Aub era secretari, a proposar-li la filmació d’una pel·lícula. Aquest li diu: “però si no entenc de cinema! De teatre i encara”, i el francès respon: “Jo tampoc, però l’hem de fer”. Obligació moral de tirar endavant un projecte utòpic, en plena guerra, per donar suport a una República assetjada per la No-Intervenció.

L’empresa era titànica, però hi ha més: Entre els bombardejos, el bloqueig de la frontera, i dificultats de tota mena, no aconsegueixen acabar-la a temps, i els primers dies de febrer passen la frontera per Bourg-Madame, amb gran part de l’attrezzo, instal·lant-se als estudis Pathé de Joinville, prop de París. Segueixen rodant alguns exteriors, principalment a Villefranche de Rouergue, tot i que la guerra s’ha acabat. Quin sentit tenia continuar amb una promoció de les idees republicanes: solidaritat amb el poble, heroisme, paper de les brigades internacionals, quan Franco ja havia proclamat el final de la Guerra civil? Potser ho trobarem en una anècdota que crec important: Cap el final de la pel·lícula, quan l’avió ja s’ha estavellat i algunes persones del poble es plantegen anar a assistir els ferits, uns ancians reunits a la centraleta de telèfons volen també anar-hi. Aleshores, un jove els diu que perquè, que cal fer coses útils, que “què es pot fer per un mort?”. I la resposta és lapidària: “Donar-li les gràcies”. Jo ho considero una mena de signatura, de testament. Aquesta escena no estava inclosa en el guió original, compost de 39 parts, i se li donà el nom d’Escena 39 bis. Un afegit. Sí, calia donar les gràcies a tots els que es varen esforçar, heroicament, per mantenir la República i les seves idees.

Voldria reflexionar una mica més sobre el paper d’André Malraux durant la guerra d’Espanya. Ell creia que el paper de l’intel·lectual passa per diverses fases. En la primera, és imprescindible una presa de consciència a partir de l’experiència en directe, fer-se càrrec del problema, i processar els diversos inputs amb les eines del seu bagatge intel·lectual. Una cita de l’Espoir ens ho diu clarament:

“Dites donc, commandant, qu’est-ce qu’un homme peut faire de mieux de sa vie, selon vous:-Transformer en conscience une expérience aussi large que possible, mon bon ami”. (“Per tant, comandant, què pot fer un home millor en la seva vida, segons vostè? -Transformar en consciència una experiència tan àmplia com sigui possible, amic meu”).

Aquí el paper de l’intel·lectual és clau, perquè s’adona més clarament del problema, als Noyers d’Altenburg, ens diu:

« Il faut tenter de donner conscience aux hommes de la grandeur qu’ils ignorent en eu »

És així que va a Espanya setmanes abans del cop d’estat, i després hi torna el 20 de juliol, s’adona de la situació i fa d’intermediari entre els governs espanyol i francès per a la compra d’avions. N’aconsegueix una trentena, i els passa just abans de la signatura de la No-Intervenció, o sigui que ho fa en menys de tres setmanes. Perquè això és clar: l’experiència, la consciència, serveixen de ben poc si no es passa a l’acció. Diu també a l’Espoir:

Penser à ce qui devrait être au lieu de penser à ce qu’on peut faire est moche. C’est un poison. Sans remède ».(“Pensar què hauria de ser, enlloc de pensar què es pot fer, és lleig. És un verí. Sense remei”)

Però no acaba aquí el plantejament de la trajectòria intel·lectual per a l’autor francès. Cal anar més enllà. Segons ell, les persones estan condicionades per un destí imposat, i ens cal lluitar contra ell. I això es fa amb transcendència que aporta l’obra d’art. Un testimoni de la consciència i l’acció que va més enllà d’un fet concret i s’ofereix a les generacions futures. I ell ho fa amb dues obres: la novel·la L’Espoir, i la pel·lícula Espoir – Sierra de Teruel (que agafa com argument un petit fragment de la primera).

Malraux havia organitzat una esquadreta d’avions, després havia participat en l’organització i direcció del II Congrés d’Escriptors en Defensa de la Cultura de València, Madrid i Barcelona de l’any 1937, escrivint posteriorment L’Espoir que es va publicar el novembre d’aquell any. Posteriorment es desplaçà als Estats Units, sempre en suport de la República espanyola, i quedà impressionat per la força divulgativa del cinema. L’any següent, la República retrocedia, després d’algunes victòries esporàdiques, i necessitava més que mai el suport internacional. A Estats Units, a finals del 38 s’havia de votar l’esmena Nye, que hagués obert les portes a adquisicions en aquell país. Amb tot això, Malraux anà a veure Juan Negrín, que li atorgà diners i materials. També comptà amb el suport de la Generalitat de Catalunya, mitjançant Laya Films del Comissariat de Propaganda dirigit per Jaume Miravitlles. I començaren a rodar el juliol d’aquell 1938.

Espoir

Hi ha encara alguns elements més, per copsar millor aquest film. Primer  de tot l’argument: En un plantejament no freqüent aleshores, ens planteja tres àmbits diferents: Un poble assetjat (Linàs); una ciutat (Terol?) on uns republicans volen anar a ajudar aquells, i finalment, una esquadreta d’aviació internacional (amb els records que el mateix Malraux tenia de la que va organitzar durant els primers mesos de guerra). En totes les escenes, es fan paleses dues coses bàsiques en el missatge de la pel·lícula: la solidaritat del poble amb els combatents republicans (l’escena final, amb el poble marcant una zeta quan baixa de recuperar els ferits i els morts de l’avió), i la manca esfereïdora de material (en especial l’escena dels republicans que volen portar armes, i la de l’aeroport).

Però potser el més rellevant d’Espoir-Sierra de Teruel sigui la seva pròpia història. El rodatge es féu en condicions molt precàries. No pogueren filmar a Terol, ja en possessió dels sollevats, no podien revelar el negatiu a Barcelona a causa dels talls d’electricitat que provocaven els bombardejos, no tenien focus, ni tan sols maquillatge…Durant la tardor de 1938 es pogueren rodar tres grups d’escenes bastant sencers: El dels republicans que surten de la ciutat per ajudar Linàs (rodat a Barcelona –carrer Santa Anna- i Tarragona, excepte on troben un cotxe per estavellar-lo contra un canó feixista, que està al que avui és l’entrada del museu Picasso del carrer Montcada). També és força completa l’escena final, rodada a Collbató (l’efecte de l’avió que s’estavella està filmant posant la càmera a l’aeri de Montserrat), i per la que el Govern de la República va deixar dos mil soldats per fer d’extres. Podem considerar bastant acabades també les escenes de l’esquadreta internacional, rodades al Prat i a Sabadell. Una curiositat és que el moment en què els dos pagesos que volen passar les línies per avisar els aviadors s’aturen en un bar, on troben un traïdor, va ser filmat al Poble Espanyol de Montjuïc.

Però tot això, no fou suficient. A l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona han de fugir i seguir rodant a França. Però allí hi ha vents de guerra, i apressats per l’imminent esclat d’aquesta, munten 28 de les 39 escenes previstes i la projecten a les autoritats republicanes i alguns amics a París. Pocs dies abans de la seva presentació pública, el govern francès la prohibeix, i mesos després, en entrar els nazis, s’ordena la destrucció de tot el material propagandístic republicà i amb ell, la pel·lícula de Malraux.

Miraculosament, algú va tenir la pensada de canviar les bobines del film i posar-les en les caixes d’un altre: Drôle de drame de Marcel Carné, pertanyent al mateix productor. Fou així com se salvà una còpia. Recuperada al final de la guerra, el mateix 1945 guanyà el Prix Louis Delluc.

Tot plegat, una epopeia que espero que no sols us agradi, sinó que us commogui. I és per això que he guardat pel final una cita de qui va ser la mà dreta de Malraux durant la filmació: Max Aub:

“Tal vez se halle en estas viejas y humildes imágenes el recuerdo de la figura que mi generación buscó desesperadamente; el puerto de la libertad por el camino siempre áspero de la justicia. Nos quedamos en el camino, pero éste es el camino.”

Us haig de confessar que a mi em va emocionar. I vaig decidir reflectir-ho en una novel·la, “Campo de esperanza”, que aviat veurà també la seva publicació en francès. En ella Malraux, Aub, i els personatges de les seves novel·les, així com altres personatges, com Jaume Miravitlles, Juan Negrín o José Félix de Lequerica, intervenen en el relat de les vicissituds d’aquesta pel·lícula mítica. I ho vaig fer contradint Max Aub, que va dir al seu llibre Hablo como hombre:

”La historia de la filmación de Sierra de Teruel fue una sucesión de hechos tragicómicos que ya nadie contará.”

Em permeto dir-li, amb tot el respecte i admiració: Lo siento Max, pero sí lo he contado. 

Antoni Cisteró, autor de Campo de Esperanza editorial Mediterrània, Barcelona, 2008.

“La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme”

 

Dilluns 9 d’octubre a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història: “La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme”.

Hi intervindran: Jordi Casassas, autor del llibre i historiador, Josep Sanmartí, ateneista i creador del Blog “Perles negres, perles blanques” . Coordinen el debat Joan Solé Camardons i Carme Llobet d’Amics de la Història.

portada_la-voluntat-i-la-quimera_jordi-casassas_201610261753

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.

El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.

Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.

Vegeu l’article de Lluís Bonada “Jordi Casassas perfila la funció central del noucentisme en la Catalunya contemporània” a la revista El Temps, 06-03-2017

Vegeu l’entrevista a Jordi Casassas a la revista Ab Origine

Jordi Casassas_La-voluntat-i-la-quimera-durant-lentrevista-

Amics de la Història us proposa per aquest estiu tres llibres que debatrem a partir de l’octubre

Amics de la Història ha programat tres tertúlies per al quart trimestre de 2017 on compartirem la lectura i debatrem sobre tres llibres d’història o de novel·la amb trama històrica.

Les tertúlies tindran lloc el segon dilluns dels mesos d’octubre (9), novembre (13) i desembre (11).  La dinàmica de la tertúlia constarà d’un ponent o presentador del llibre i de diversos lectors ateneistes que faran el seu comentari personal o crítica del llibre; i a continuació obrirem un debat amb tots els assistents. Acabarem de fixar ordre de lectura a la reunió de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que tindrà lloc el 19 de setembre a les 18h a la sala Sagarra.

Fem una crida a tots els ateneistes que vulguin fer una breu exposició d’algun dels llibres que us proposem a continuació:

La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme. Jordi Casassas, editorial Pòrtic; temàtica: història, premi d’assaig Carles Rahola 2016.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.

El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.

Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.

Podeu llegir el primer capítol aquí

portada_la-voluntat-i-la-quimera_jordi-casassas_201610261753

 

Deu dies que trasbalsaren el món John Reed, Edicions 1984. Pròleg de Pelai Pagès amb una breu biografia de John Reed, aventurer, romàntic i revolucionari.

La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en el soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després del fallit intent contrarevolucionari del general Kornílov.

L’ordre mundial acabava de fer un dels girs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.

John Reed va ser testimoni de primera mà de l’inici d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o el mateix Lenin entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que el que estava vivint era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa.

De la importància literària del llibre en dóna fe el fet que, avui dia, cent anys després,  Deu dies que trasbalsaren el món continua sent la narració apassionada, fonamentalment viva d’aquest episodi històric. La crònica de referència de la Revolució Russa.

Font: Contraportada de Deu dies que trasbalsaren el món

Nascut el 1887 en una família de l’alta burgesia nord-americana, John Reed va trencar aviat amb el seu entorn benestant i es va implicar activament en la lluita social del seu temps. Ho va fer amb la seva millor arma: una ploma àgil, veraç i brillant.

Podeu llegir el primer capítol aquí

Deudies

 

 

Jo confesso  és una novel·la de Jaume Cabré  publicada originalment en català l’any 2011 per Edicions Proa a Barcelona. Jo confesso ha estat distingida amb diferents guardons literaris: Premi de la Crítica 2012; Premi Crítica Serra d’Or 2012; Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012; Premi “La tormenta en un vaso” 2012; i Premi Crexells 2012.

L’autor reflexiona sobre la idea del mal en la història de la humanitat a partir de la vida d’un personatge culte i molt intel·ligent nascut a la Barcelona de la postguerra.

Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les.

Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.

Font: Contraportada de Jo confesso

jo confesso

La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona

Dimecres 5 Juliol 2017 a les 19h a  la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la conferència La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, sisena sessió del cicle Centenari 1917 a càrrec de Borja de Riquer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB.

Presenten l’acte Jordi Casassas president de l’Ateneu Barcelonès i Joan Solé ponent de la secció d’història.

Assemblea de Parlamentaris, és el nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l’octubre del 1917.

Des del començament d’any es feia palesa una crisi de l’Estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l’exèrcit reflectit en l’aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l’aplicació de reformes. Al juny, l’empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa.

assemblea de Parlamentaris a Barcelona

Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’una autonomia, règim que havia d’ésser estès a tot l’Estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d’unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l’organització de l’estat, sobre l’autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial.

Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d’Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l’actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d’unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat.

Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l’estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d’un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d’agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l’exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga.

Assemblea Parlamentaris-Iustració Catalana

El govern espanyol denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l’Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l’organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d’haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l’Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d’octubre, primer al Congrés i després a l’Ateneu. Fou aprovat el programa d’una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l’estat, reforma democràtica de l’exèrcit, etc).

Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’instrucció pública (30 d’octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.

AlfonsoXII_Cambo_Portada

Font: Enciclopèdia catalana “Assemblea de Parlamentaris” AutorBorja de Riquer i Permanyer

Madame De Staël, una intel·lectual contemporània de la Revolució francesa. Una indagació sobre les passions humanes

Dimecres 14 de juny a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la tertúlia sobre Madame de Staël, una intel·lectual contemporània de la Revolució francesa. Una indagació sobre les passions humanes.

Intervindran Maite Muns, editora de L’art de la memòria , Mònica Miró traductora al català de l’obra De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions i Xavier Roca, notari i escriptor  de la biografia  Madame de Staël, la baronesa de la libertad.

Coordina el debat Joan Solé Camardons, d’Amics de la Història.

 Biografia i obra

Anne-Louise-Germaine Necker, baronessa de Staël-Holstein (París, 1766-1817). Escriptora. Filla d’un important banquer ginebrí establert a París, de petita s’envolta de personatges com Diderot, Grimm o La Harpe gràcies a la influència del pare. A l’edat d’onze anys comença a escriure prosa i poesia gràcies a una intel·ligència atiada per aquestes companyies i per una estricta formació acadèmica. El 1786 es casa amb Eric-Magnus, ambaixador de Suècia i baró de Staël-Holstein, i publica sota el nom de baronessa de Staël Sophie ou les sentiments sécrets. Dos anys més tard apareix també Lettres sur les écrits et le caractère de J.-J. Rosseau, on elogia la figura de l’escriptor i filòsof suís.

La Revolució Francesa té un impacte directe sobre la vida de Mme. de Staël, que se sent ideològicament llunyana de la burgesia dominant perquè prefereix una monarquia racionalista. A causa de la Revolució es veu obligada a passar un temps a Suïssa i Anglaterra; el 1895 torna a París i hi publica Réflexions sur la paix intérieure, de caràcter més polític que literari. A instàncies del nou règim, el mateix any torna a Suïssa (aquesta vegada acompanyada per Benjamin Constant, amb qui mantindrà una complicada relació sentimental), on al cap d’un any veurà la llum De l’influence des passions sur le bonheur des individus et des nations, també de caire polític.

Establerta de nou a París, el 1800 publica De la littérature considerée dans ses rapports avec les institutions sociales, en què es mostra decepcionada per l’actitud autoritària de Napoleó i aposta per la llibertat com a peça imprescindible per la felicitat. Se separa del baró de Staël i publica Delphine (1802), novel·la on critica la feble posició de la dona en aspectes fonamentals de la societat. L’any següent el règim napoleònic obliga a emigrar Mme. de Staël, que emprèn un viatge per Frankfurt, Weimar (on coneix Goethe, Schiller i Wieland), Leipzig i Berlín (on coneix August Wilhem Schlegel, amb qui mantindrà una llarga i estreta amistat). A finals de 1804 enceta un nou viatge a Itàlia motivada per la infuència de Schlegel i Sismondi: visita Roma, Nàpols, Florència, Venècia i Milà. Arran d’aquesta experiència escriu la novel·la Corinne ou l’Italie (1807), que circula amb èxit per tota Europa i li garanteix un lloc entre els escriptors de primer nivell. El 1810 publica De l’Allemagne, on proposa un determinat Romanticisme basant-se en crítiques sobre alguns escriptors alemanys. Napoleó prohibeix l’obra, però la seva repercussió és notable a la resta de països europeus i Mme. de Staël, que fuig de França amb el manuscrit amagat, aconsegueix fer-ne una reimpressió a Anglaterra el 1813.

Viatja per Viena, Sant Petersburg, Estocolm i Anglaterra. El 1814 torna a París donant suport als Borbons i el 1816 es casa en secret a Itàlia amb John Rocca, un militar suís vint-i-dos anys més jove que ella. Publica De l’esprit des traductions (1816), on defensa la traducció com a eina per mantenir vives les literatures. Malalta, físicament decaiguda, passa els últims anys de la seva vida acabant d’escriure Considérations sur les principaux événements de la Révolution française (1818) i Dix années d’exil (1821), publicats pòstumament.

Font: Almirall. Portal del pensament i cultura del segle XIX. Redactat per Gemma Fabregat Palau i publicat  el 24/05/2012.

 

De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

Escrita sota l’impacte de la Revolució Francesa, entre 1792 i 1796, en un moment convuls i crític com l’actual, l’obra de Madame Germaine Necker de Staël (1766-1817) De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions constitueix una indagació intel·lectual i sentimental alhora sobre les passions que impedeixen els homes i els pobles de ser feliços i sobre els recursos que trobem dins nostre per mirar de ser-ho. Assaig brillant escrit sota l’impacte de la Revolució francesa, a mig camí entre la filosofia política i l’antropologia psicològica, és per damunt de tot un exercici d’humanitat que ens interpel·la amb la mateixa força que ho feien els contemporanis.

Font: Contraportada de De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

 

De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

 

 

 

 

 

 

 

 

Madame de Staël, la baronessa de la llibertat

Xavier Roca-Ferrer a Madame de Staël, la baronesa de la libertad (Erenice, 2015), ha construït un magnífic retrat d’un personatge i un temps especialment interessants. Estem parlant de la França que va des dels temps dels Il·lustrats fins a la derrota napoleònica, passant pels convulsos esdeveniments de la Revolució Francesa i per l’expansió exterior que a inicis del segle XIX es va portar a terme durant l’Imperi de Napoleó. Estem parlant dels temps en que França i especialment París era el centre del món del pensament i dels grans successos polítics que indicarien el camí a seguir a l’època contemporània europea. Germaine Necker, que així era el veritable nom de Madame de Staël, abans que es casés amb l’ambaixador suec a França, va ocupar un lloc de referència en la cultura i en la política francesa, tot incidint de manera notòria en alguns dels seus processos més destacats. Filla del ministre d’Hisenda francès, es va relacionar de manera intensa, de vegades íntimament intensa, amb figures de la talla de Diderot, Constant, Schlegel, Tayllerand, Goethe, Schiller, Lord Byron, i el mateix emperador Napoleó. En temps on els salons parisencs eren l’àmbit central de relació política i cultural, el seu es convertí en el més destacat, al que tothom aspirava a ser convidat si volis significar alguna cosa en la vida de París.

A diferència d’altres dames que feien d’amfitriones de la intel·lectualitat, Madame de Staël va ser ella mateixa una reputada pensadora i escriptora, essent notables els seus estudis de literatura comparada. Personatge contradictori com la majoria de la seva època, que volien transformar un món de l’Antic Règim en el que ja no creien, però que continuaven essent beneficiaris dels privilegis que la seva ideologia política deia combatre. Les classes populars, només les coneixien de referència. Una nena prodigi que va portar a terme una vida intensa i atzarosa, amb grans passions amorosos i intel·lectuals i que va viure nombrosos alts i baixos emocionals i vitals. Intel·lectual compromesa i defensora del paper de la dona en la societat que anava emergint, va ser expulsada de França pel propi Napoleó, i va tenir un paper cabdal en la derrota definitiva d’aquest el 1815. Personatge cabdal que es mou a mig camí entre l’entorn il·lustrat en que es va formar i el romanticisme que emergia com a corrent cultural que dominaria bona part del segle XIX. Una magnífica biografia per conèixer amb més profunditat uns temps cabdals per al esdevenir del món contemporani. Un molt bon i complert treball.

Ressenya de Josep Burgaya

La Baronesa de la libertad
Xavier Roca Ferrer

L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918

Dilluns dia 12 de juny  a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918” del cicle “Centenari 1917” a càrrec de Jaume Comas, historiador, actor i gestor de la secció de Teatre de l’Ateneu. Presenta l’acte Joan Solé Camardons ponent de la secció d’Història.

 

L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918. Batalles d’idees, disputes estètiques i creativitat artística en zona neutral: tradició, modernitat i avantguardes.

 

L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.

La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.

 

Tres imatges: el monument Als Voluntaris catalans, al Parc de la Ciutadella de Barcelona, sintetitza el relat de la solidaritat, l’aportació heroica, patriòtica, popular, —evidentment sublimada—. Un home nu i mirant al cel, com si entregués l’ànima, avança aixecant els braços amb una baioneta i un ram d’olivera. A diferència del que s’estilava en l’època, el pedestal és mínim, al mig d’un parterre.

Monument als Voluntaris Catalans

Imatge: Escultura de Josep Clarà. Monument “Als Voluntaris catalans morts a França i arreu del món en defensa de la llibertat  1914-1918…”

El segon monument El cavaller de bronze, que contrasta amb l’anterior, és un emblema de l’imperi rus, i reconvertit més tard, en símbol legitimador del nou estat soviètic, arrelat en un passat que justificarà la russificació estalinista de les nacionalitats. Són dos monuments de gestualitat excessiva com si maldessin per transcendir llur condició apol·línia. 

 

The_Bronze_Horseman_(St._Petersburg,_Russia)

Imatge: El cavaller de bronze.  Estàtua eqüestre de Pere el Gran, Sant Petersburg , Rússia Encarregada per Caterina la Gran i creada per l’escultor francès Étienne Maurice Falconet, 1768.

Àurea de Sarrà, la nostra Isadora Duncan, entremig de les dues escultures se’ns mostra com la nova alenada dionisíaca de llibertat. La dansa s’allibera de la tradició formal i cerca les arrels en la puresa clàssica. Les arts, de fet, fa més d’una dècada han fet la seva revolució contemporània. La guerra i la postguera precipitaran el procés de canvi. Anys de tensió, de capgirament, tot a punt per fer un salt endavant, però la història no és un relat lineal.

 

Aurea de Sarrà 2

Imatge: Àurea de Sarrà (1894-1975) al teatre de Dionís d’Atenes

Fitxa biogràfica d’Àurea de Sarrà

Font: informació facilitada per Jaume Comas