“Les lliçons polítiques de la història”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 12 de març a les 17-19h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) amb Vicenç Pedret, enginyer i doctor en filosofia autor de “Les lliçons polítiques de la Història. Explicar per conèixer, el plaer de llegir Tucídides”.

Hi participaran també Quim Torra, editor i diputat al Parlament de Catalunya i Josep Montserrat, filòsof i historiador. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.Vicenç Pedret_PortadaVegeu l’article d’Ignasi Aragay a  “Les lliçons polítiques (i filosòfiques) de Tucídides” ARA 10-06-2017.

Vicenç Pedret (Barcelona, 1963) és un empresari del vidre per tradició familiar: dirigeix una firma de flascons al Masnou fundada el 1931. S’ha dedicat, també, a la política: va ser l’alternativa interna a Duran i Lleida fins a abandonar UDC uns anys abans que l’històric líder enfonsés la formació cristianodemòcrata. I és doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Tucídides a la qual ara ha donat forma d’assaig sota el títol Les lliçons polítiques de la història (Acontravent). Pedret és, doncs, un empresari llegit i amb inquietuds polítiques, de servei a la comunitat. En necessitaríem més.

L’atenès Tucídides (455-398 aC), contemporani de Sòcrates, militar (es va haver d’exiliar durant vint anys a causa d’una sagnant derrota), ciutadà compromès i home de lletres, és autor d’un sol llibre inacabat: Història de la Guerra del Peloponès, tractat d’història i de filosofia política. A diferència d’Heròdot, gran compilador d’històries, Tucídides es vol cenyir als fets, les dades, els testimonis. Fa història contemporània i es posa al servei de la veritat, o si voleu de la realitat -del que és, no del que voldria que fos-. Alhora que busca comprendre, busca extreure lliçons, regles de comportament. Pedret n’ha trobat 221 i les ha classificat en set gran temes.

Conscient que un cert determinisme seria el punt dèbil de Tucídides, Pedret el considera tanmateix “el primer historiador precientífic”, amb vocació d’objectivitat, i “el primer prefilòsof polític” -perquè, a més dels fets, també li interessen les idees-, i l’analitza a través de tres fragments: la famosa oració fúnebre de Pèricles en què es descriu l’Atenes democràtica i intel·lectualment brillant, la descripció de l’epidèmia de pesta que va assolar la ciutat i a la qual el mateix Tucídides va sobreviure, i la victòria dels atenesos sobre els espartans en la batalla de l’illa d’Esfactèria.

És aquest darrer text el que la teoria política sovint ha utilitzat com a justificació de la realpolitik, és a dir, del maquiavèl·lic principi que el fi justifica els mitjans. Pedret, però, nega la major, fent èmfasi en la que segons Tucídides és la “regla d’or” dels seus conciutadans: “No cedir davant d’un igual, mostrar-se deferent amb el més fort, i tractar el feble amb moderació”.

¿Voleu algun altre consell de Tucídides? Jo em quedo amb aquests: “L’obediència de la llei està supeditada a la necessitat de protegir els més febles”. “Com a poble, és una feblesa no escometre una empresa en comú”. “La llibertat ha de ser la norma de govern en la vida pública”. “La funció pública l’han d’exercir els ciutadans amb més mèrit”. “És humiliant no voler defugir la pobresa”. “Les discòrdies internes són la ruïna total de les ciutats”. “Tots els pobles tenen els mateixos drets, però només els forts conserven llur independència”.

 

llicons-politiques-filosofiques-Tucidides_1811828817_41410933_1500x950

Vicenç Pedret; ARA “Les lliçons polítiques (i filosòfiques) de Tucídides” 10-06-2017

“Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 5 febrer 2018 a les 17:00 – 18:30. Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), amb la participació d’Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participarà Joan Alcaraz, com a primer lector i periodista. Tots els ateneistes hi sou convidats.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció a la tertúlia: historiaateneu@gmail.com

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.

Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies.

Joan Lluhí Vallescà2

Biografia de Joan Lluhí i Vallescà

Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així: “Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

Joanlluhi(pg)

Vegeu la crítica de Joan Safont: “Joan Lluhí i Vallescà, vindicat” Diari Ara 04-11-2017

Autors:
Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948). Catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Les seves aportacions a la trajectòria del nacionalisme català són essencials per entendre els corrents historiogràfics dels darrers quaranta anys. Autor de centenar d’articles sobre temàtiques catalanes, espanyoles i europees, entre les seves monografies destaquen notablement La Catalunya populista: imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939) i El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España i, amb Joan Esculies, Macià al país dels soviets, entre altres. Amb Arnau Gonzàlez ja ha col·laborat en diverses obres anteriors.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha centrat la seva trajectòria investigadora en diversos aspectes del nacionalisme català d’entreguerres. Autor d’una quinzena de monografies, destaquen, entre altres, les obres La nació imaginada (1931-1939); Els fonaments dels Països Catalans; La Tercera Catalunya (1936-1940), Catalunya bajo vigilancia. El consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943) i Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava Europa.

 

Tertúlia d’Amics de la Història sobre la novel·la “Jo confesso” de Jaume Cabré

Dilluns dia 11 de desembre a les 17 h tindrà lloc la tertúlia sobre “Jo confesso” de Jaume Cabrè, a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès)

Participaran a la tertúlia organitzada per Amics de la Història: Joan Josep Isern, escriptor i crític literari, i tots els ateneistes i lectors de la novel·la interessats.

Moderen: Joan Solé i Carme Llobet d’Amics de la Història.

La crítica de Joan Josep Isern: El Mal, el Mal, que sempre recomença…

… Per si encara quedés algun dubte us diré que, al meu parer, “Jo confesso” és una d’aquelles obres que apareixen molt de tant en tant i que, efectivament, honoren el seu autor i la literatura a què pertany, però que, sobretot, dignifiquen la cultura del país en el qual l’obra ha sorgit.

Dit això passo a explicar amb una certa extensió i detall què hi trobareu a “Jo confesso” i quines són les virtuts que al meu parer conté el text.

Un home, un violí

Tal com es pregona des del mateix títol, “Jo confesso” és el relat introspectiu que fa Adrià Ardèvol, el protagonista de la novel·la, quan comença a detectar els primers símptomes de la malaltia degenerativa que acabarà amb la seva vida intel·lectual.

Adrià, nascut a Barcelona l’any 1946, és un individu singular, un superdotat en tot allò relacionat amb els estudis i l’adopció de nous coneixements: parla deu idiomes, toca el violí, escriu llibres erudits i ha heretat de son pare un afany, més que de col·leccionista, de recol·lector. Des de les primeres pàgines de la seva confessió sabrem, a més a més, que és també un home solitari, poc estimat des de la infantesa i carregat amb un fort sentit de la responsabilitat que en algun moment el fa exclamar: “Crec que sóc culpable de la deriva poc engrescadora de la humanitat”. Un home al qual sa mare, de petit, li diu que “no hem vingut al món a ser feliços”, que en una de les primeres frases de la novel·la assumeix com si fos culpa d’ell l’error d’haver nascut en una família com la seva i que, per acabar-ho d’adobar, arrossega un considerable complex de culpabilitat per la mort de son pare.

Al costat de la figura d’Adrià Ardèvol Jaume Cabré ens posa un altre protagonista tant o més important encara: un violí construït a Cremona el 1764 per Lorenzo Storioni. Un instrument de valor històric (i econòmic) incalculable del qual és posseïdor Adrià i que porta associada a la seva existència com a objecte –i abans fins i tot de la seva fabricació, com explicaré més endavant- una tèrbola trajectòria de robatoris i crims.

Amb aquests dos elements –un home i un violí- com a eix vertebrador de tot el conjunt l’autor va desplegant davant nostre una estremidora reflexió sobre el Mal –considerat així: amb majúscula- i la seva constant presència al costat de l’ésser humà en el seu itinerari damunt de la terra. I, molt especialment, en el darrer mil·lenni.

Una novel·la total

Per desenvolupar el seu projecte narratiu Jaume Cabré ha optat per escriure una novel·la total i sense concessions, ambiciosa i, alhora, engrescadora. Una veritable catedral narrativa. Amb un centenar llarg de personatges, un miler de pàgines i un argument que s’endinsa en el pou del temps fins a mitjans del segle XIV -un judici de la Inquisició contra un jueu de Girona- i que s’acaba en l’època actual. Al llarg d’aquest extens arc temporal el lector s’anirà trobant amb un repertori molt complet de les diverses tipologies del Mal -la intolerància, el fanatisme, el totalitarisme, la cobdícia, la crueltat, la hipocresia, l’enveja…- i, sobretot, de les maneres com el Mal ha estat posat a la pràctica de manera institucionalitzada al llarg de la Història. Més concretament en determinades maneres d’actuar de l’Església, en determinades maneres d’actuar de l’Islam, en la Inquisició i, per antonomàsia, en el nazisme.

Arribat a aquest punt crec que és el moment d’esmentar “Viatge d’hivern”, un recull de contes que Jaume Cabré va publicar l’any 2000 –i que, dit de passada, desmenteix qui sostingui l’animalada que el conte és un gènere menor- perquè alguns ressons argumentals i una bona part del trucs narratius i dels recursos estilístics emprats en aquell esplèndid llibre són a la base de “Jo confesso”, una obra que jo veig com la versió expandida i magnificent d’aquell notabilíssim i, ara més que mai, recomanable “Viatge d’hivern”.

Escriure la història del Mal

L’evolució intel·lectual d’Adrià Ardèvol el porta a escriure i publicar diversos textos de reflexió sobre la història del món i de les idees que l’han anat prefigurant que li atorguen un reconeixement acadèmic internacional. Fins al moment que les circumstàncies de la seva vida –i, de manera molt especial, la seva relació amb Sara Voltes-Epstein- el porten a afrontar l’aventura d’escriure una Història del Mal, a la qual no es veu capaç de donar una redacció definitiva. Significativament, el text que a continuació afrontarà –el relat que el lector figura que llegeix a “Jo confesso”- Adrià l’escriurà a mà en el revers dels fulls que contenen la seva frustrada reflexió sobre el Mal.

Per Jaume Cabré –i per Adrià Ardèvol, és clar- el Mal és un dau de múltiples cares que mai s’acaben d’abastar en la seva totalitat perquè el principi d’incertesa és inherent a la condició humana i a la manera com s’ha organitzat damunt de la terra al llarg dels segles. I a “Jo confesso” trobem diversos exemples d’aquesta polivalència: la subtil frontera que separa l’heroi del traïdor (la història de Franz Grubbe), l’eterna pregunta sobre l’existència d’un Déu que en nom del seu respecte a la llibertat de l’home tolera el Mal, el cruel contrast entre el silenci d’aquest mateix Déu i el clam de la memòria dels morts, el famós debat generat per Adorno sobre la impossibilitat, o no, d’escriure poesia després d’Auschwitz o la coexistència del Mal i de la Bellesa (els que dirigien els forns crematoris gaudien amb les sonates de Schubert) resumida en una frase que fa por quan s’analitza fredament: “L’home destrueix l’home, i també compon El Paradís Perdut”.

Cabré ens parla d’un Mal total i, sobretot, implacable amb qui l’ha viscut de prop, ja sigui víctima o botxí. Un Mal que destrueix el supervivent quan el fa preguntar-se quin dret té ell a viure quan els altres són morts i que tortura el culpable amb la idea de l’inassolible penediment, de la impossible restitució de tot el dolor que ha generat. Una situació embrutidora que Adrià, just després de conèixer per boca del pare de Sara la trista història de l’oncle Haïm, supervivent d’Auschwitz, resumeix dient que té ganes de viure mirant de no fer mal, perquè voler viure fent el bé és massa pretensiós.

La llavor d’erable

Com he dit més amunt, “Jo confesso” és una novel·la que engloba un espai cronològic de més de set-cents anys amb un eix vertebrador que és el violí del qual Adrià és propietari. Un instrument marcat amb l’estigma de la violència des dels seus orígens més pregons ja que la llavor d’erable -que tres-cents anys després esdevindrà arbre esponerós que, tallat adequadament, servirà perquè Storioni construeixi el violí- és a la butxaca de l’hàbit de fra Miquel de Susqueda quan, per condemna de la Santa Inquisició, és mort i enterrat enmig del bosc sense dret a reposar en terra sagrada.

La cadena d’esdeveniments relacionada amb aquest violí –i amb un altre objecte paral·lel: una medalla que també viatja al llarg dels segles de mà en mà, de crim en crim, fins arribar també a Adrià- és el canemàs damunt del qual Jaume Cabré ha teixit aquesta excepcional novel·la que no qualificaré de maduresa perquè en la bibliografia de Jaume Cabré ja fa bastant temps que aquest grau s’ha assolit. En tot cas el que sí que em sembla veure a “Jo confesso” és la culminació d’un procés d’excel·lència en l’ofici d’escriure –és a dir, tècnica, argument i estil- que té fites anteriors de tant nivell com “Senyoria”, “L’ombra de l’eunuc”, “Les veus del Pamano” o la ja esmentada “Viatge d’hivern”.

Un festival de recursos tècnics

Per potenciar l’interès que es deriva del desenvolupament argumental de la història, Jaume Cabré ha aplicat una sèrie de recursos tècnics encaminats a accentuar la idea d’unitat temàtica. Una precaució sàvia i necessària en un text de tanta extensió i amb tants episodis narratius diferents incorporats.

No oblidem que a través de les pàgines de “Jo confesso” i de l’àmplia nòmina de personatges i de situacions que hi són descrites el lector es passejarà per Girona i els monestirs del Pallars els segles XIV i XV, per Cremona i París el segle XVII, per Vic i Roma els anys de la primera Guerra Mundial, per l’Alemanya nazi i Auschwitz i per la Barcelona dels anys 40 i 50 fins arribar, seguint les peripècies vitals d’Adrià Ardèvol, fins als primers anys del nou segle.

Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que ja va començar a provar a “L’ombra de l’eunuc” i que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació.

Aquest recurs es complementa de tant en tant amb diàlegs creuats entre diversos personatges que no sempre coincideixen en el lloc o en el temps. Vegeu, a tall d’exemple, l’escena en la qual Adrià exposa la seva intenció d’abandonar els estudis de violí (pàgina 291 i següents).

Una variant encara més sorprenent –i d’una eficàcia descriptiva summament remarcable- és la filigrana tècnica d’unir en un sol paràgraf (pàgina 794) accions paral·leles fetes per l’inquisidor Nicolau Eimeric (s. XIV), el comerciant Ali Bahr (s. XIX), el frare dominicà belga Felix Morlin (s. XX) i el Sturmmbannführer Aribert Voigt, comandant mèdic d’Auschwitz.

Una altra escena en la que Cabré utilitza aquest mateix recurs, centrat ara només en les figures de l’inquisidor i el metge nazi, és la que obre el capítol 24 (pàgina 369).

Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.

Un clàssic, ras i curt

A “Jo confesso” assistim, doncs, a un desplegament de creativitat narrativa i de recursos tècnics que funcionen a la perfecció i que, al meu parer, situen el llibre i el seu autor en uns nivells altíssims d’excel·lència.

No era gens fàcil afrontar una empresa com aquesta sense tenir molt controlats aspectes tan importants com evitar les baixades en el ritme i la tensió –esperables, d’altra banda, en un projecte d’aquestes dimensions- o saber relligar tots els fils d’un argument ambiciós i complex.

De tot aquest caramull de riscos Cabré se’n surt amb una envejable mestria i a través de la biografia del seu protagonista ens invita a conèixer la gent que envolta el cercle més íntim d’Adrià Ardèvol: Sara, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amor, i Bernat, la relació de la seva vida més propera a allò que convencionalment definiríem com amistat, personatges complexos que justificarien un comentari gairebé tan llarg com el que ara estic a punt de tancar. Un duet al qual es podria afegir el curiós rol d’un parell de figuretes de plàstic de joguina –un cow-boy i un indi- que al llarg del text representen el paper de ressons de la consciència (o, si ho preferiu, d’àngels guardians) d’Adrià.

El llibre es clou amb un parell d’efectes importants concentrats en les darreres deu pàgines –sobre els quals, lògicament, no donaré detalls- i que tanquen una obra de la qual se’n parlarà a bastament.

Ja ho he dit en començar: “Jo confesso” és una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Jo ja l’he posat a la prestatgeria del passadís. Just on hi tinc tots els clàssics.

El Bloc de Joan Josep Isern. Totxos, totxanes i maons. 

“Deu dies que trasbalsaren el món”. Tertúlia sobre el llibre de John Reed

El dia 13 de novembre a les 17 h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la tertúlia Deu dies que trasbalsaren el món, crònica de referència de la Revolució Russa escrita pel periodista i activista nord-americà John Reed.

Hi intervindran Pelai Pagès historiador, professor de la UB i redactor del pròleg sobre la biografia de John Reed d’aquesta crònica.

Moderen la tertúlia: Carme Llobet i Joan Solé Camardons d’Amics de la Història.

John Reed (Portland, Oregon, Estats Units, 22 d’octubre del 1887 – Moscou, 19 d’octubre del 1920) fou un periodista i dirigent obrer nord-americà.

Membre d’una família de l’alta burgesia, va estudiar a la Universitat Harvard. El 1913 va començar a treballar en el periòdic radical The Masses. El 1911, com a corresponsal de guerra del Metropolitan Magazine, va ser destacat a Mèxic, on les seves entrevistes i reportatges sobre la Revolució mexicana van tenir un gran èxit.

John Reed va acompanyar les tropes de camperols revolucionaris dirigides per Pancho Villa en les seves accions armades a la zona nord de Mèxic, va conviure amb els soldats i va conèixer Venustiano Carranza, president d’aquell país. Les seves impressions i experiències sobre la Revolució mexicana van ser recollides en el seu llibre Mèxic Insurgent.

També va escriure sobre les vagues dels miners de Colorado (Estats Units) el 1914. En esclatar la Primera Guerra mundial va tornar a treballar com a corresponsal de guerra i el 1916 va escriure La guerra a l’est d’Europa sobre aquests fets.

Cobrint la Primera Guerra mundial va arribar a Rússia, que estava en plena efervescència revolucionària. Va conèixer Lenin i va estar present a la capital Petrograd (avui Sant Petersburg) durant les jornades d’octubre-novembre del 1917 en què va tenir lloc el 2n Congrés dels Sòviets d’Obrers, Soldats i Camperols de tota Rússia i durant les setmanes posteriors en què el Congrés, liderat pel Partit Socialdemòcrata Obrer de Rússia (bolxevic) va acordar la presa del poder sota el programa bàsic d’aconseguir una pau justa i immediata, el control obrer de la indústria i la reforma agrària al camp.

Reed, acreditat com a periodista, va fer un seguiment diari del procés revolucionari, assistint a les multitudinàries assemblees i a les reunions de totes les fraccions enfrontades, entrevistant els principals dirigents del moment i va fer una crònica diària de la Revolució d’Octubre. Aquest relat de primera mà amb els detalls i el dia a dia de la revolució bolxevic va quedar plasmat en la seva obra més famosa, Deu dies que trasbalsaren el món, publicat el 1919.

John-Reed-29145308

Ara que s’escau el centenari de l’esclat de la Revolució Russa, Edicions de 1984 ha reeditat una de les cròniques més apassionants sobre aquell fet històric que va canviar el món: Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, en una traducció de Roser Berdagué. Edicions de 1984 la va publicar per primera vegada el febrer de 1986, dins la col·lecció ‘Soldats de ploma’. Llegiu-ne el primer capítol.

The days that shook the Woord

Els editors Laura Baena i Josep Cots ens parlen de l’edició d’aquest clàssic:

«La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en els soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després l’intent contrarevolucionari fallit del general Kornílov.

»L’ordre mundial acabava de fer un dels tombs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.

»John Reed va ser testimoni de primera mà del començament d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o Lenin mateix entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que allò que vivia era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa.

»De la importància literària del llibre, en dóna fe el fet que, avui, cent anys després, Deu dies que trasbalsaren el món continua essent la narració apassionada, fonamentalment viva d’aquest episodi històric. La crònica de referència de la Revolució Russa.»

Reds (Rojos) una pel·lícula èpica

El llibre de John Reed inspirà la pel·lícula Reds (Rojos), (1981) dirigida, produïda, escrita i protagonitzada per Warren Beatty que interpreta a John Reed, i Diane Keaton com a Louise Bryant. Considerat com un dels 10 millors films nord-americans en la categoria “Pel·lícules èpiques”.

Reds-369974162-large

         Fotograma de la pel·lícula Reds: Warren Beatty (John Reed)                                        i Diane Keaton (Louise Bryant).

May_Day_1917_at_the_Winter_Palace_Saint_Petersburg_Russia

May Day 1917 at the Winter Palace.” Banner in photograph reads: “Our international.” The American journalist John Reed (1887-1920) wrote on the back of the photograph that the banner reads: “Long live the International.” Image courtesy of the Louise Bryant Papers, Yale University Manuscripts & Archives Digital Images Database, Yale University, New Haven, Connecticut. Bryant was the wife of the presumed photographer, John Reed.

Fonts: Contraportada de Deu dies que trasbalsaren el món, Edicions de 1984; John Reed (Viquipèdia); Reds (Filmaffinity).

Amics de la Història us proposa per aquest estiu tres llibres que debatrem a partir de l’octubre

Amics de la Història ha programat tres tertúlies per al quart trimestre de 2017 on compartirem la lectura i debatrem sobre tres llibres d’història o de novel·la amb trama històrica.

Les tertúlies tindran lloc el segon dilluns dels mesos d’octubre (9), novembre (13) i desembre (11).  La dinàmica de la tertúlia constarà d’un ponent o presentador del llibre i de diversos lectors ateneistes que faran el seu comentari personal o crítica del llibre; i a continuació obrirem un debat amb tots els assistents. Acabarem de fixar ordre de lectura a la reunió de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que tindrà lloc el 19 de setembre a les 18h a la sala Sagarra.

Fem una crida a tots els ateneistes que vulguin fer una breu exposició d’algun dels llibres que us proposem a continuació:

La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme. Jordi Casassas, editorial Pòrtic; temàtica: història, premi d’assaig Carles Rahola 2016.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.

El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.

Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.

Podeu llegir el primer capítol aquí

portada_la-voluntat-i-la-quimera_jordi-casassas_201610261753

 

Deu dies que trasbalsaren el món John Reed, Edicions 1984. Pròleg de Pelai Pagès amb una breu biografia de John Reed, aventurer, romàntic i revolucionari.

La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en el soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després del fallit intent contrarevolucionari del general Kornílov.

L’ordre mundial acabava de fer un dels girs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.

John Reed va ser testimoni de primera mà de l’inici d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o el mateix Lenin entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que el que estava vivint era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa.

De la importància literària del llibre en dóna fe el fet que, avui dia, cent anys després,  Deu dies que trasbalsaren el món continua sent la narració apassionada, fonamentalment viva d’aquest episodi històric. La crònica de referència de la Revolució Russa.

Font: Contraportada de Deu dies que trasbalsaren el món

Nascut el 1887 en una família de l’alta burgesia nord-americana, John Reed va trencar aviat amb el seu entorn benestant i es va implicar activament en la lluita social del seu temps. Ho va fer amb la seva millor arma: una ploma àgil, veraç i brillant.

Podeu llegir el primer capítol aquí

Deudies

 

 

Jo confesso  és una novel·la de Jaume Cabré  publicada originalment en català l’any 2011 per Edicions Proa a Barcelona. Jo confesso ha estat distingida amb diferents guardons literaris: Premi de la Crítica 2012; Premi Crítica Serra d’Or 2012; Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012; Premi “La tormenta en un vaso” 2012; i Premi Crexells 2012.

L’autor reflexiona sobre la idea del mal en la història de la humanitat a partir de la vida d’un personatge culte i molt intel·ligent nascut a la Barcelona de la postguerra.

Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les.

Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.

Font: Contraportada de Jo confesso

jo confesso

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta glòria”

Dilluns 8 de maig a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta Glòria” la gran novel·la de Joan Sales. Dolors Ayats i Ferran Cortès seran els ateneistes i primers lectors que comentaran aquesta obra. Després s’obrirà el debat amb tots els participants. Moderen la tertúlia Carme Llobet i Joan Solé de la secció d’Història.

Els personatges

“Els personatges d’Incerta glòria són els elements principals de la novel·la i els que, de fet, la conformen: es tracta d’unes figures inicialment joves, però que, en abraçar la novel·la uns vint anys de llur vida –els vint anys que comportà la redacció de l’obra–, voregen la vellesa a la part final. Tanmateix, el moment més esplendorós de llurs vides és la joventut, una joventut de la qual semblen no poder-se desfer ja mai més, i que topà amb la guerra; es tracta d’una guerra que, juntament amb l’amor (“l’amor i el macabre” de què tant es parla a l’obra), representà l’únic moment de glòria de llur vida, una glòria, però, incerta. (Carme Arnau. Pròleg a Incerta Glòria. Barcelona: Edicions 62, 1982)

 Comentaris sobre l’obra (Maria Bohigas)

La concepció d’Incerta glòria és ben probable que comencés quan Joan Sales tot just tornava de l’exili mexicà: a Barcelona l’esperava el plec de cartes que ell havia anat escrivint des del front a Màrius Torres, i que aquest li havia llegat en morir. El retrobament amb les cartes i amb el soldat de poc més de vint anys que s’hi expressa –amb aquest jove que Sales ja havia deixat de ser– constitueix un fet capital si busquem l’origen d’una novel·la que té per protagonista l’Instant fugaç. En tot cas, Joan Sales presentà la primera versió d’Incerta glòria al Joanot Martorell del 1955 i en publicà la darrera el 1971. Un quart de segle entre aquests dos moments… i quatre variants diferents, des del volum primigeni de 335 pàgines fins al volum final de 910.
IncertaGloria2
Que els lectors el veiessin com l’autor d’una sola novel·la el posava de mal humor, i no s’estava de reivindicar que cada part d’Incerta glòria venia a ser “com una novel·la”; però mai no va ser conseqüent amb aquest argument. Pitjor: va condemnar la seva obra poètica, Viatge d’un moribund, a ser un apèndix de l’epistolari amb Mercè Figueres i Màrius Torres, publicat el 1976. Per això es tendeix a pensar fins avui que Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres són les dues cares d’una sola moneda, ficció d’una banda i testimoniatge de l’altra; el metall: la guerra.

Tanmateix, un lector privilegiat va instar Joan Sales a revisar la concepció que es feia de la seva obra. Carles Pujol, escriptor, poeta i crític, traductor d’Incerta glòria al castellà, va ser potser l’únic que actuà amb Joan Sales com un editor. D’ell va venir la recomanació de considerar les “Últimes notícies”, la part final d’Incerta glòria, com una altra novel·la; no pas només perquè la vintena de pàgines de la primera edició s’hagués transformat en 260 a la darrera, sinó perquè el tema principal, la intenció, el llenguatge, la representació de les coses, hi prenen tot un altre camí. “Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau…”, diu el protagonista d’El vent de la nit, el mateix Cruells d’Incerta glòria, trenta anys més tard: “això fa –parlo, ai de mi, per experiència– que un mateix home sigui dos personatges ben distints”, n’escrivia Joan Sales. I és que el Sales que havia escrit Incerta glòria amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Sales intèrpret d’una altra veu solitària, la d’un home que emmalalteix en la pau de l’Estat totalitari. El primer Sales parlava, el segon escolta: la confrontació amb la immediata postguerra, que no ha viscut perquè era a l’exili, la sistematitza l’any 1966 quan va tot sovint a l’hemeroteca de Barcelona a treballar “ara seguit i de debò” en la versió definitiva de la seva obra.

Aquesta versió, no va poder publicar-la fins l’any 1971, i encara hi introduí un darrer canvi en forma de portadeta el 1981, dos anys abans de morir: «’El vent de la nit’, novel·la», avisava abans d’entrar en el que ell mateix descrivia com «la història d’una ment malalta a causa de l’immens escàndol del ‘nacional-catolicisme’». La celebració del centenari ens permet a nosaltres fer el pas que Joan Sales no s’havia atrevit a fer, en una època en què política i història sembla que anaven renyides i en què fer memòria no estava precisament en voga: avui publiquem en volums separats aquestes dues novel·les que tenen entre elles un vincle quasi bé d’oposició. Marcar una interrupció, crear un altre espai físic en forma de volum és necessari perquè s’il·luminin mútuament. Perquè aquella obra arraulida al final d’Incerta glòria, aquella altra novel·la bessona que és El vent de la nit, concentra tot el que els hereus ‘malgré nous’ del franquisme no volem acabar de mirar: rere la ‘incerta glòria d’un dia d’abril’, la corrupció de l’ideal.

(Maria Bohigas. “Edició del centenari de Joan Sales”, Vilaweb, 1 de juny de 2012) 

Biografia de Joan Sales

Joan Sales i Vallès neix el 19 de novembre de 1912, al barri de l’Eixample de Barcelona. El seu pare procedia de Vallclara, un poblet al peu de les muntanyes de Prades, i la mare d’una família d’hisendats i advocats de Terrassa. Passa la infància entre Barcelona i Vallclara, i acaba el batxillerat a Lleida. Als quinze anys retorna a Barcelona i inicia els estudis de dret a la universitat, que arrossega fins el 1937. Compagina els estudis amb la feina de corrector de proves a La Nau, l’òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya, fundat per Antoni Rovira i Virgili.

Crescut en un entorn catòlic, durant l’adolescència i primera joventut Joan Sales evoluciona cap al comunisme. El 1928 participa en la fundació del Partit Comunista Català, el qual uns anys més tard, amb la reorganització del moviment obrer, integra el Bloc Obrer i Camperol, oficialitzat a l’inici de 1931. Però Joan Sales hi milita poc temps, molest per l’ortodòxia de la disciplina del partit.

Treballa a l’Extensió d’Ensenyaments Tècnics de la Generalitat de Catalunya, en haver-hi guanyat una plaça de professor de llengua, on coincideix i fa amistat amb Jaume Aymà i Bartomeu Bardagí, entre d’altres. Es casa l’any 1933 amb Maria [Nuri] Folch. Tres anys després coneix Màrius Torres, ja malalt de tuberculosi, amb qui l’uneix una profunda amistat i es carteja fins a la mort del poeta, l’any 1942.

Després de passar per l’Escola de Guerra de la Generalitat, durant la guerra civil Joan Sales és destinat als fronts de Madrid, Aragó i Catalunya, i acaba la guerra com a comandant d’infanteria de l’exèrcit republicà. Durant la guerra és processat pel Servei d’Informació Militar (SIM), sota l’acusació de no haver denunciat dos dels seus germans, per no haver-se incorporat al front. Els empresonen a tots, i els germans moren en un camp de concentració.

El desembre de 1939, després de sobreviure en diversos camps de concentració francesos i també a París, fent de professor, s’exilia a Haití amb la dona i la filla [Núria], fins que s’estableix a Mèxic. Aprèn l’ofici de linotipista i fa de corrector. Es relaciona amb el grup de catalans exiliats, coincidint amb Josep M. Miquel i Vergés, Lluís Ferran de Pol, Pere Calders, Vicenç Riera Llorca i Josep Carner, entre d’altres, i és redactor a la revista Full Català, precedent de Quaderns de l’Exili (1943-47), de la qual és fundador i codirector juntament amb Lluís Ferran de Pol. Hi edita, amb estudis i anotacions, L’AtlàntidaCanigóLa nacionalitat catalana i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres (1947).

joansales

L’any 1948 retorna a Catalunya amb l’objectiu “d’editar en català tant com es pogués”. S’estableix a Barcelona on treballa a l’editorial Ariel, com a conseller literari. L’any següent fa possible una col·lecció de Rondalles Clàssiques; com a editor segueix tenint cura de les successives edicions de les Poesies de Màrius Torres; com a autor el 1952 reuneix els poemes que havia escrit durant la guerra i l’exili en el volum Viatge d’un moribund; com a tècnic i assessor intervé en l’edició d’obres històriques, com la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila. El 1955 funda amb Xavier Benguerel i la col·laboració de l’editorial Aymà la col·lecció «El Club dels Novel·listes», dirigida per Joan Oliver, que inauguren amb la publicació de la novel·la El testament, del mateix Benguerel. Joan Sales també forma part de la nòmina d’autors de la col·lecció amb la seva obra més ambiciosa, la novel·la Incerta glòria, publicada el 1956 en una primera versió de 335 pàgines.

Després que Joan Oliver abandonés la direcció de la col·lecció, el 1959 és transformada en l’editorial Club Editor, dirigida pel mateix Joan Sales. Des d’aquesta nova editorial posa en pràctica les seves posicions estètiques i estilístiques, i publica algunes de les novel·les que marquen fites en la narrativa catalana de postguerra, com ara La plaça del DiamantMirall TrencatQuanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda; Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga; a més d’algunes traduccions de novel·la i la sèrie «El Pi de les Tres Branques», amb llibres d’història i de filologia. Durant la seva gestió sorgeix també la preocupació per buscar noves maneres per difondre les obres editades, i aplica mesures innovadores com ara la xarxa de lectors subscriptors.

D’entre tots els èxits literaris i editorials del Club Editor hi ha La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, novel·la que passa desapercebuda per un jurat i Joan Sales, després de llegir-ne el manuscrit inèdit, escriu a l’autora, que aleshores no coneixia personalment: «Té de la primera ratlla a la darrera aquell alè inimitable de “cosa inspirada”. No trobo altra manera d’expressar allò que enclou de misteriós una autèntica creació com és la figura de la Colometa». I acabava la carta dient que La plaça del Diamant era: «aquesta cosa tan simple i tan rara: una obra mestra».

Joan Sales desitja per al Club Editor “novel·les llegívoles i escrites en un català viable, escrit amb sentit comú”, segurament a la recerca del gran públic que li costa tant de trobar i empès pel desig d’estendre l’ús de la llengua. La tipologia de novel·la que desitja publicar és, doncs, una novel·la més pròpia del segle XIX, una novel·la de masses, que no pas l’antinovel·la o el desafiament a l’intel·lecte que proposa bona part de la narrativa de l’època. En aquesta línia, Sales tradueix i publica autors com Dostoievski, Kazantzakis, Mauriac, Delluc, tots pròxims a l’anomenada novel·la catòlica, com a superació del positivisme que col·labora al bandejament dels valors cristians en la societat occidental, a la vegada que a nivell personal convergeix cap al nacionalisme conservador, i milita a les files d’Unió Democràtica de Catalunya.

El 1954 escriu una versió en prosa moderna del Tirant lo Blanc, que es converteix el 1958 en una òpera bufa, musicada per Joan Altisent, estrenada amb èxit al Teatre Romea.

La primera versió d’Incerta glòria té un acolliment fred a Catalunya, però la traducció que publica en francès (Gallimard, 1962) rep comentaris elogiosos per part de la crítica francesa. En els següents vint-i-cinc anys Joan Sales publica quatre versions d’Incerta glòria. Després de la primera versió de 1954, amb nombroses mutilacions a causa de la censura, el 1969 en publica una de completa. Dos anys després publica la versió definitiva, de 910 pàgines, i encara, el 1981 hi fa uns lleus retocs i converteix l’últim capítol, “Últimes notícies”, en una novel·la separada, El vent de la nit.

De fet, Incerta glòria es pot considerar un conjunt de novel·les diferents unides per un mateix fil, la guerra, que hi és present com a situació límit que serveix per deixar al descobert nombrosos aspectes decisius de la condició humana.

Incerta glòria rep el Premi Joanot Martorell (1955) i, posteriorment, és distingida amb els premis Ramon Llull (1968), i el Ciutat de Barcelona (1970). Posteriorment, la mort de l’autor va deixar sense culminar el seu desig de convertir la quarta part de la novel·la, “Últimes notícies”, en una novel·la independent, que el mateix autor ja s’havia encarregat de titular El vent de la nit. No és fins el 2012, coincidint amb el centenari del seu naixement, que apareix l’edició definitiva d’una obra –dues novel·les– fonamental dins la història de la literatura catalana, publicada precisament sota el segell editorial que ell va fundar, Club Editor, dirigit per la seva néta Maria Bohigas.

El 1976 Joan Sales publica les Cartes a Màrius Torres, escrites entre 1936 i 1941. Aquesta recopilació epistolar de set-centes pàgines és de gran interès per aprofundir en la personalitat dels dos autors, i encara més en l’atmosfera enrarida de la Catalunya de l’època.

L’any 1977 pot reintegrar-se a l’administració pública, i dirigeix l’Oficina de Català de la Diputació de Barcelona, fins que jubila el 1982.

Joan Sales mor a Barcelona l’any 1983. Pòstumament, es publiquen, entre d’altres, Cartes de la guerra (1986), la versió de comèdia de Tirant lo Blanc o Qui mana a can Ribot (1990) i els seus epistolaris amb Joan Coromines i Mercè Rodoreda.

Informació extreta de: Joan Sales http://www.escriptors.cat/autors/salesj/

Primera conferència pertanyent al cicle “L’autor i la seva obra” en la que Joan Sales contesta les preguntes dels oients. Ateneu Barcelonès, 1978.

http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/467

Enregistrament sonor d’una breu conferència de Joan Sales seguida d’un col·loqui amb els participants del cicle “L’autor i la seva obra” que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès. Recomanem que l’escolteu per conèixer la vitalitat de Joan Sales i la seva claredat de pensament.

“Vae Victus” Tertúlia sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol

Dilluns 13 març a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia Vae Victus, sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Modera la tertúlia Carme Llobet, d’Amics de la Història. Josep Sanmartí i Joan Solé faran els primers comentaris com a lectors i obriran la tertúlia i el debat amb tots els ateneistes participants.

Vae Victus, és una deformació de la locució llatina “Vae victis” que significa ‘Ai! els vençuts’, la novel·la narra les aventures de Marti Zuviría després de la desfeta de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i està dividida en quatre parts que explica a la seva criada Waltraud quan té pels volts de 100 anys i es troba a l’exili.

El llibre comença el 12 de setembre de 1714, l’endemà de la caiguda de Barcelona i poc abans que Zuviría fugi a l’Amèrica del Nord, on ajudarà els indis yamasee en la guerra contra els colons anglesos. Després de l’aventura americana tornarà a Catalunya, però també anirà a Londres, Alemanya i fins i tot Nova Zelanda. Hi retrobarem personatges històrics que ja vam conèixer a Victus, com l’ambigu duc de Berwick, el seu acèrrim enemic Verboom o l’admirat general Villarroel, alhora que en descobrirem de nous, com el famós guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló –àlies Carrasclet– o l’explorador anglès James Cook.

Sánchez Piñol confirma amb Vae Victus el seu pols narratiu, un equilibri entre la base històrica ,la imaginació més desbordant i un sentit de l’humor de prosa moderna i popular.

Vae Victus

Americanus
Zuviría, fugint de Barcelona, després de la derrota de la ciutat a la Guerra de Successió Espanyola, és enganyat pel capità del vaixell “Palmarin” que el porta a la colònia americana de Carolina del Sud, concretament a l’enclavament de Port Royal. Allà serà segrestat per un grup d’indis yamasee i acabarà enamorant-se de la Mausi, una princesa índia, i convertint-se en la mà dreta de Caesar, un cabdill indi que encapçalarà la revolta d’una aliança indígena contra els colons de Carolina del Sud. En la guerra que succeeix la revolta indígena, Zuviría fa servir els seus coneixements militars adquirits a Barcelona per dirigir l’exèrcit yamasee en la guerra que es dóna entre Port Royal i Charles Town. Les aventures d’en Martí Zuviría a Amèrica el lligaran a la Mausi, en Caesar i un jovenet anomenat “Avi”, al qual adoptarà com a fill. En aquesta part de la novel·la, es descriuen de forma vívida les relacions socials que s’estableixen entre els colons i els nadius americans, mostrant-nos la crueltat de l’esclavisme i l’explotació.

Yamasee

Hispaniensis
Zuviría torna d’Amèrica i arriba a Bordeus, on serà capturat i tancat en una cel·la durant dos anys. Després d’aquest captiveri, serà alliberat pel James Fitz-James Stuart, que el convencerà per tornar a Catalunya i participar en la contesa que va enfrontar França i Espanya en la Guerra de la Quàdruple Aliança, aquesta vegada al costat del famós guerriller català Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com a Carrasclet. Zuviria participarà en la campanya que va portar l’exèrcit format per guerrillers catalans a ocupar Navarra, mentre Carrasclet ocupava la ciutat de Reus, i que acabarà amb un tractat de pau que desfarà els últims contingents de combatents catalans que lluitaven per reinstaurar les Constitucions i Llibertats. Al final del capítol, en Marti Zuviria ens narra com va assassinar el duc de Berwick vint anys després, quan aquest assetjava la ciutat alemanya de Philippsburg.

Magna Parens
Zuviría torna a Barcelona per enfrontar-se al seu etern enemic Joris Prosper Van Verboom Aquest personatge, conegut com el carnisser d’Anvers, s’havia convertit en un dels simbols de la desfeta de Barcelona el 1714 i de la repressio posterior contra la poblacio catalana. Zuviría aprofita els coneixements que havia adquirit amb els indis americans i aconsegueix enverinar-lo, gràcies a l’ajuda d’El Nen, un jove que porteriorment descobrirà que era l’Anfan.

Australis
Amb 70 anys, Zuviría acaba relacionant-se amb una llotja masònica a la ciutat de Londres gràcies al seu rang d’enginyer militar. El cap d’aquest grup, Joseph Banks, l’anima a participar en una expedició a bord del vaixell Endeavour del capità James Cook que acabarà amb el descobriment de Nova Zelanda i amb el posterior abandonament d’en Marti Zuviría i el seu company Llompart a l’illa dels indis maoris.

Podeu llegir la crítica de Josep Vicenç i Eres a la revista NÚVOL

Informació adaptada de Viquipèdia “Vae Victus”