Amics de la Història us proposa per aquest estiu tres llibres que debatrem a partir de l’octubre

Amics de la Història ha programat tres tertúlies per al quart trimestre de 2017 on compartirem la lectura i debatrem sobre tres llibres d’història o de novel·la amb trama històrica.

Les tertúlies tindran lloc el segon dilluns dels mesos d’octubre (9), novembre (13) i desembre (11).  La dinàmica de la tertúlia constarà d’un ponent o presentador del llibre i de diversos lectors ateneistes que faran el seu comentari personal o crítica del llibre; i a continuació obrirem un debat amb tots els assistents. Acabarem de fixar ordre de lectura a la reunió de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès que tindrà lloc el 19 de setembre a les 18h a la sala Sagarra.

Fem una crida a tots els ateneistes que vulguin fer una breu exposició d’algun dels llibres que us proposem a continuació:

La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme. Jordi Casassas, editorial Pòrtic; temàtica: història, premi d’assaig Carles Rahola 2016.

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.

El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.

Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.

Podeu llegir el primer capítol aquí

portada_la-voluntat-i-la-quimera_jordi-casassas_201610261753

 

Deu dies que trasbalsaren el món John Reed, Edicions 1984. Pròleg de Pelai Pagès amb una breu biografia de John Reed, aventurer, romàntic i revolucionari.

La seqüència revolucionària que arrenca el mes de febrer del 1917 amb el derrocament del tsar culmina el mes d’octubre amb la presa del Palau d’Hivern que posa fi al règim tsarista. Ara el poder recaurà en el soviets: els obrers en armes. Reed, sempre atent als esdeveniments que succeïen a Rússia, arriba a Sant Petersburg poc després del fallit intent contrarevolucionari del general Kornílov.

L’ordre mundial acabava de fer un dels girs més impressionants que ha vist la humanitat, i la vida de milions de treballadors va il·luminar-se de sobte amb la llum nova, encegadora, de la revolució.

John Reed va ser testimoni de primera mà de l’inici d’aquesta nova era. En aquest llibre, hi trobareu des de les vagues i manifestacions que van precedir l’enderrocament del règim tsarista fins a la formació dels soviets, els debats que sorgien arremolinats amb l’acció al carrer, els primers decrets revolucionaris, Kérenski, Trotski o el mateix Lenin entrevistats a peu de trinxera, com qui diu. Tot viscut i escrit amb una exigència i un arravatament que ens fa entendre que el que estava vivint era un fet tan extraordinari que encara avui és percebut pels poderosos com el gran fantasma que va recórrer Europa.

De la importància literària del llibre en dóna fe el fet que, avui dia, cent anys després,  Deu dies que trasbalsaren el món continua sent la narració apassionada, fonamentalment viva d’aquest episodi històric. La crònica de referència de la Revolució Russa.

Font: Contraportada de Deu dies que trasbalsaren el món

Nascut el 1887 en una família de l’alta burgesia nord-americana, John Reed va trencar aviat amb el seu entorn benestant i es va implicar activament en la lluita social del seu temps. Ho va fer amb la seva millor arma: una ploma àgil, veraç i brillant.

Podeu llegir el primer capítol aquí

Deudies

 

 

Jo confesso  és una novel·la de Jaume Cabré  publicada originalment en català l’any 2011 per Edicions Proa a Barcelona. Jo confesso ha estat distingida amb diferents guardons literaris: Premi de la Crítica 2012; Premi Crítica Serra d’Or 2012; Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012; Premi “La tormenta en un vaso” 2012; i Premi Crexells 2012.

L’autor reflexiona sobre la idea del mal en la història de la humanitat a partir de la vida d’un personatge culte i molt intel·ligent nascut a la Barcelona de la postguerra.

Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les.

Jo confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú que no entén el mal que recorre la història d’Occident.

Font: Contraportada de Jo confesso

jo confesso

Tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta glòria”

Dilluns 8 de maig a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història sobre “Incerta Glòria” la gran novel·la de Joan Sales. Dolors Ayats i Ferran Cortès seran els ateneistes i primers lectors que comentaran aquesta obra. Després s’obrirà el debat amb tots els participants. Moderen la tertúlia Carme Llobet i Joan Solé de la secció d’Història.

Els personatges

“Els personatges d’Incerta glòria són els elements principals de la novel·la i els que, de fet, la conformen: es tracta d’unes figures inicialment joves, però que, en abraçar la novel·la uns vint anys de llur vida –els vint anys que comportà la redacció de l’obra–, voregen la vellesa a la part final. Tanmateix, el moment més esplendorós de llurs vides és la joventut, una joventut de la qual semblen no poder-se desfer ja mai més, i que topà amb la guerra; es tracta d’una guerra que, juntament amb l’amor (“l’amor i el macabre” de què tant es parla a l’obra), representà l’únic moment de glòria de llur vida, una glòria, però, incerta. (Carme Arnau. Pròleg a Incerta Glòria. Barcelona: Edicions 62, 1982)

 Comentaris sobre l’obra (Maria Bohigas)

La concepció d’Incerta glòria és ben probable que comencés quan Joan Sales tot just tornava de l’exili mexicà: a Barcelona l’esperava el plec de cartes que ell havia anat escrivint des del front a Màrius Torres, i que aquest li havia llegat en morir. El retrobament amb les cartes i amb el soldat de poc més de vint anys que s’hi expressa –amb aquest jove que Sales ja havia deixat de ser– constitueix un fet capital si busquem l’origen d’una novel·la que té per protagonista l’Instant fugaç. En tot cas, Joan Sales presentà la primera versió d’Incerta glòria al Joanot Martorell del 1955 i en publicà la darrera el 1971. Un quart de segle entre aquests dos moments… i quatre variants diferents, des del volum primigeni de 335 pàgines fins al volum final de 910.
IncertaGloria2
Que els lectors el veiessin com l’autor d’una sola novel·la el posava de mal humor, i no s’estava de reivindicar que cada part d’Incerta glòria venia a ser “com una novel·la”; però mai no va ser conseqüent amb aquest argument. Pitjor: va condemnar la seva obra poètica, Viatge d’un moribund, a ser un apèndix de l’epistolari amb Mercè Figueres i Màrius Torres, publicat el 1976. Per això es tendeix a pensar fins avui que Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres són les dues cares d’una sola moneda, ficció d’una banda i testimoniatge de l’altra; el metall: la guerra.

Tanmateix, un lector privilegiat va instar Joan Sales a revisar la concepció que es feia de la seva obra. Carles Pujol, escriptor, poeta i crític, traductor d’Incerta glòria al castellà, va ser potser l’únic que actuà amb Joan Sales com un editor. D’ell va venir la recomanació de considerar les “Últimes notícies”, la part final d’Incerta glòria, com una altra novel·la; no pas només perquè la vintena de pàgines de la primera edició s’hagués transformat en 260 a la darrera, sinó perquè el tema principal, la intenció, el llenguatge, la representació de les coses, hi prenen tot un altre camí. “Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau…”, diu el protagonista d’El vent de la nit, el mateix Cruells d’Incerta glòria, trenta anys més tard: “això fa –parlo, ai de mi, per experiència– que un mateix home sigui dos personatges ben distints”, n’escrivia Joan Sales. I és que el Sales que havia escrit Incerta glòria amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Sales intèrpret d’una altra veu solitària, la d’un home que emmalalteix en la pau de l’Estat totalitari. El primer Sales parlava, el segon escolta: la confrontació amb la immediata postguerra, que no ha viscut perquè era a l’exili, la sistematitza l’any 1966 quan va tot sovint a l’hemeroteca de Barcelona a treballar “ara seguit i de debò” en la versió definitiva de la seva obra.

Aquesta versió, no va poder publicar-la fins l’any 1971, i encara hi introduí un darrer canvi en forma de portadeta el 1981, dos anys abans de morir: «’El vent de la nit’, novel·la», avisava abans d’entrar en el que ell mateix descrivia com «la història d’una ment malalta a causa de l’immens escàndol del ‘nacional-catolicisme’». La celebració del centenari ens permet a nosaltres fer el pas que Joan Sales no s’havia atrevit a fer, en una època en què política i història sembla que anaven renyides i en què fer memòria no estava precisament en voga: avui publiquem en volums separats aquestes dues novel·les que tenen entre elles un vincle quasi bé d’oposició. Marcar una interrupció, crear un altre espai físic en forma de volum és necessari perquè s’il·luminin mútuament. Perquè aquella obra arraulida al final d’Incerta glòria, aquella altra novel·la bessona que és El vent de la nit, concentra tot el que els hereus ‘malgré nous’ del franquisme no volem acabar de mirar: rere la ‘incerta glòria d’un dia d’abril’, la corrupció de l’ideal.

(Maria Bohigas. “Edició del centenari de Joan Sales”, Vilaweb, 1 de juny de 2012) 

Biografia de Joan Sales

Joan Sales i Vallès neix el 19 de novembre de 1912, al barri de l’Eixample de Barcelona. El seu pare procedia de Vallclara, un poblet al peu de les muntanyes de Prades, i la mare d’una família d’hisendats i advocats de Terrassa. Passa la infància entre Barcelona i Vallclara, i acaba el batxillerat a Lleida. Als quinze anys retorna a Barcelona i inicia els estudis de dret a la universitat, que arrossega fins el 1937. Compagina els estudis amb la feina de corrector de proves a La Nau, l’òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya, fundat per Antoni Rovira i Virgili.

Crescut en un entorn catòlic, durant l’adolescència i primera joventut Joan Sales evoluciona cap al comunisme. El 1928 participa en la fundació del Partit Comunista Català, el qual uns anys més tard, amb la reorganització del moviment obrer, integra el Bloc Obrer i Camperol, oficialitzat a l’inici de 1931. Però Joan Sales hi milita poc temps, molest per l’ortodòxia de la disciplina del partit.

Treballa a l’Extensió d’Ensenyaments Tècnics de la Generalitat de Catalunya, en haver-hi guanyat una plaça de professor de llengua, on coincideix i fa amistat amb Jaume Aymà i Bartomeu Bardagí, entre d’altres. Es casa l’any 1933 amb Maria [Nuri] Folch. Tres anys després coneix Màrius Torres, ja malalt de tuberculosi, amb qui l’uneix una profunda amistat i es carteja fins a la mort del poeta, l’any 1942.

Després de passar per l’Escola de Guerra de la Generalitat, durant la guerra civil Joan Sales és destinat als fronts de Madrid, Aragó i Catalunya, i acaba la guerra com a comandant d’infanteria de l’exèrcit republicà. Durant la guerra és processat pel Servei d’Informació Militar (SIM), sota l’acusació de no haver denunciat dos dels seus germans, per no haver-se incorporat al front. Els empresonen a tots, i els germans moren en un camp de concentració.

El desembre de 1939, després de sobreviure en diversos camps de concentració francesos i també a París, fent de professor, s’exilia a Haití amb la dona i la filla [Núria], fins que s’estableix a Mèxic. Aprèn l’ofici de linotipista i fa de corrector. Es relaciona amb el grup de catalans exiliats, coincidint amb Josep M. Miquel i Vergés, Lluís Ferran de Pol, Pere Calders, Vicenç Riera Llorca i Josep Carner, entre d’altres, i és redactor a la revista Full Català, precedent de Quaderns de l’Exili (1943-47), de la qual és fundador i codirector juntament amb Lluís Ferran de Pol. Hi edita, amb estudis i anotacions, L’AtlàntidaCanigóLa nacionalitat catalana i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres (1947).

joansales

L’any 1948 retorna a Catalunya amb l’objectiu “d’editar en català tant com es pogués”. S’estableix a Barcelona on treballa a l’editorial Ariel, com a conseller literari. L’any següent fa possible una col·lecció de Rondalles Clàssiques; com a editor segueix tenint cura de les successives edicions de les Poesies de Màrius Torres; com a autor el 1952 reuneix els poemes que havia escrit durant la guerra i l’exili en el volum Viatge d’un moribund; com a tècnic i assessor intervé en l’edició d’obres històriques, com la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila. El 1955 funda amb Xavier Benguerel i la col·laboració de l’editorial Aymà la col·lecció «El Club dels Novel·listes», dirigida per Joan Oliver, que inauguren amb la publicació de la novel·la El testament, del mateix Benguerel. Joan Sales també forma part de la nòmina d’autors de la col·lecció amb la seva obra més ambiciosa, la novel·la Incerta glòria, publicada el 1956 en una primera versió de 335 pàgines.

Després que Joan Oliver abandonés la direcció de la col·lecció, el 1959 és transformada en l’editorial Club Editor, dirigida pel mateix Joan Sales. Des d’aquesta nova editorial posa en pràctica les seves posicions estètiques i estilístiques, i publica algunes de les novel·les que marquen fites en la narrativa catalana de postguerra, com ara La plaça del DiamantMirall TrencatQuanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda; Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga; a més d’algunes traduccions de novel·la i la sèrie «El Pi de les Tres Branques», amb llibres d’història i de filologia. Durant la seva gestió sorgeix també la preocupació per buscar noves maneres per difondre les obres editades, i aplica mesures innovadores com ara la xarxa de lectors subscriptors.

D’entre tots els èxits literaris i editorials del Club Editor hi ha La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, novel·la que passa desapercebuda per un jurat i Joan Sales, després de llegir-ne el manuscrit inèdit, escriu a l’autora, que aleshores no coneixia personalment: «Té de la primera ratlla a la darrera aquell alè inimitable de “cosa inspirada”. No trobo altra manera d’expressar allò que enclou de misteriós una autèntica creació com és la figura de la Colometa». I acabava la carta dient que La plaça del Diamant era: «aquesta cosa tan simple i tan rara: una obra mestra».

Joan Sales desitja per al Club Editor “novel·les llegívoles i escrites en un català viable, escrit amb sentit comú”, segurament a la recerca del gran públic que li costa tant de trobar i empès pel desig d’estendre l’ús de la llengua. La tipologia de novel·la que desitja publicar és, doncs, una novel·la més pròpia del segle XIX, una novel·la de masses, que no pas l’antinovel·la o el desafiament a l’intel·lecte que proposa bona part de la narrativa de l’època. En aquesta línia, Sales tradueix i publica autors com Dostoievski, Kazantzakis, Mauriac, Delluc, tots pròxims a l’anomenada novel·la catòlica, com a superació del positivisme que col·labora al bandejament dels valors cristians en la societat occidental, a la vegada que a nivell personal convergeix cap al nacionalisme conservador, i milita a les files d’Unió Democràtica de Catalunya.

El 1954 escriu una versió en prosa moderna del Tirant lo Blanc, que es converteix el 1958 en una òpera bufa, musicada per Joan Altisent, estrenada amb èxit al Teatre Romea.

La primera versió d’Incerta glòria té un acolliment fred a Catalunya, però la traducció que publica en francès (Gallimard, 1962) rep comentaris elogiosos per part de la crítica francesa. En els següents vint-i-cinc anys Joan Sales publica quatre versions d’Incerta glòria. Després de la primera versió de 1954, amb nombroses mutilacions a causa de la censura, el 1969 en publica una de completa. Dos anys després publica la versió definitiva, de 910 pàgines, i encara, el 1981 hi fa uns lleus retocs i converteix l’últim capítol, “Últimes notícies”, en una novel·la separada, El vent de la nit.

De fet, Incerta glòria es pot considerar un conjunt de novel·les diferents unides per un mateix fil, la guerra, que hi és present com a situació límit que serveix per deixar al descobert nombrosos aspectes decisius de la condició humana.

Incerta glòria rep el Premi Joanot Martorell (1955) i, posteriorment, és distingida amb els premis Ramon Llull (1968), i el Ciutat de Barcelona (1970). Posteriorment, la mort de l’autor va deixar sense culminar el seu desig de convertir la quarta part de la novel·la, “Últimes notícies”, en una novel·la independent, que el mateix autor ja s’havia encarregat de titular El vent de la nit. No és fins el 2012, coincidint amb el centenari del seu naixement, que apareix l’edició definitiva d’una obra –dues novel·les– fonamental dins la història de la literatura catalana, publicada precisament sota el segell editorial que ell va fundar, Club Editor, dirigit per la seva néta Maria Bohigas.

El 1976 Joan Sales publica les Cartes a Màrius Torres, escrites entre 1936 i 1941. Aquesta recopilació epistolar de set-centes pàgines és de gran interès per aprofundir en la personalitat dels dos autors, i encara més en l’atmosfera enrarida de la Catalunya de l’època.

L’any 1977 pot reintegrar-se a l’administració pública, i dirigeix l’Oficina de Català de la Diputació de Barcelona, fins que jubila el 1982.

Joan Sales mor a Barcelona l’any 1983. Pòstumament, es publiquen, entre d’altres, Cartes de la guerra (1986), la versió de comèdia de Tirant lo Blanc o Qui mana a can Ribot (1990) i els seus epistolaris amb Joan Coromines i Mercè Rodoreda.

Informació extreta de: Joan Sales http://www.escriptors.cat/autors/salesj/

Primera conferència pertanyent al cicle “L’autor i la seva obra” en la que Joan Sales contesta les preguntes dels oients. Ateneu Barcelonès, 1978.

http://arxiudigital.ateneubcn.org/items/show/467

Enregistrament sonor d’una breu conferència de Joan Sales seguida d’un col·loqui amb els participants del cicle “L’autor i la seva obra” que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès. Recomanem que l’escolteu per conèixer la vitalitat de Joan Sales i la seva claredat de pensament.

“Vae Victus” Tertúlia sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol

Dilluns 13 març a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia Vae Victus, sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Modera la tertúlia Carme Llobet, d’Amics de la Història. Josep Sanmartí i Joan Solé faran els primers comentaris com a lectors i obriran la tertúlia i el debat amb tots els ateneistes participants.

Vae Victus, és una deformació de la locució llatina “Vae victis” que significa ‘Ai! els vençuts’, la novel·la narra les aventures de Marti Zuviría després de la desfeta de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i està dividida en quatre parts que explica a la seva criada Waltraud quan té pels volts de 100 anys i es troba a l’exili.

El llibre comença el 12 de setembre de 1714, l’endemà de la caiguda de Barcelona i poc abans que Zuviría fugi a l’Amèrica del Nord, on ajudarà els indis yamasee en la guerra contra els colons anglesos. Després de l’aventura americana tornarà a Catalunya, però també anirà a Londres, Alemanya i fins i tot Nova Zelanda. Hi retrobarem personatges històrics que ja vam conèixer a Victus, com l’ambigu duc de Berwick, el seu acèrrim enemic Verboom o l’admirat general Villarroel, alhora que en descobrirem de nous, com el famós guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló –àlies Carrasclet– o l’explorador anglès James Cook.

Sánchez Piñol confirma amb Vae Victus el seu pols narratiu, un equilibri entre la base històrica ,la imaginació més desbordant i un sentit de l’humor de prosa moderna i popular.

Vae Victus

Americanus
Zuviría, fugint de Barcelona, després de la derrota de la ciutat a la Guerra de Successió Espanyola, és enganyat pel capità del vaixell “Palmarin” que el porta a la colònia americana de Carolina del Sud, concretament a l’enclavament de Port Royal. Allà serà segrestat per un grup d’indis yamasee i acabarà enamorant-se de la Mausi, una princesa índia, i convertint-se en la mà dreta de Caesar, un cabdill indi que encapçalarà la revolta d’una aliança indígena contra els colons de Carolina del Sud. En la guerra que succeeix la revolta indígena, Zuviría fa servir els seus coneixements militars adquirits a Barcelona per dirigir l’exèrcit yamasee en la guerra que es dóna entre Port Royal i Charles Town. Les aventures d’en Martí Zuviría a Amèrica el lligaran a la Mausi, en Caesar i un jovenet anomenat “Avi”, al qual adoptarà com a fill. En aquesta part de la novel·la, es descriuen de forma vívida les relacions socials que s’estableixen entre els colons i els nadius americans, mostrant-nos la crueltat de l’esclavisme i l’explotació.

Yamasee

Hispaniensis
Zuviría torna d’Amèrica i arriba a Bordeus, on serà capturat i tancat en una cel·la durant dos anys. Després d’aquest captiveri, serà alliberat pel James Fitz-James Stuart, que el convencerà per tornar a Catalunya i participar en la contesa que va enfrontar França i Espanya en la Guerra de la Quàdruple Aliança, aquesta vegada al costat del famós guerriller català Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com a Carrasclet. Zuviria participarà en la campanya que va portar l’exèrcit format per guerrillers catalans a ocupar Navarra, mentre Carrasclet ocupava la ciutat de Reus, i que acabarà amb un tractat de pau que desfarà els últims contingents de combatents catalans que lluitaven per reinstaurar les Constitucions i Llibertats. Al final del capítol, en Marti Zuviria ens narra com va assassinar el duc de Berwick vint anys després, quan aquest assetjava la ciutat alemanya de Philippsburg.

Magna Parens
Zuviría torna a Barcelona per enfrontar-se al seu etern enemic Joris Prosper Van Verboom Aquest personatge, conegut com el carnisser d’Anvers, s’havia convertit en un dels simbols de la desfeta de Barcelona el 1714 i de la repressio posterior contra la poblacio catalana. Zuviría aprofita els coneixements que havia adquirit amb els indis americans i aconsegueix enverinar-lo, gràcies a l’ajuda d’El Nen, un jove que porteriorment descobrirà que era l’Anfan.

Australis
Amb 70 anys, Zuviría acaba relacionant-se amb una llotja masònica a la ciutat de Londres gràcies al seu rang d’enginyer militar. El cap d’aquest grup, Joseph Banks, l’anima a participar en una expedició a bord del vaixell Endeavour del capità James Cook que acabarà amb el descobriment de Nova Zelanda i amb el posterior abandonament d’en Marti Zuviría i el seu company Llompart a l’illa dels indis maoris.

Podeu llegir la crítica de Josep Vicenç i Eres a la revista NÚVOL

Informació adaptada de Viquipèdia “Vae Victus”

Soldats de Catalunya. Els catalans a la Primera Guerra Mundial

Dilluns dia 10 d’octubre a les 17 h a la sala Pompeu Fabra, tindrà lloc la sessió  “Soldats de Catalunya. Els catalans a la Primera Guerra Mundial” a càrrec de David Martínez Fiol. L’acte  tindrà una primera part expositiva seguida d’un debat amb tots els participants de la tertúlia “Amics de la Història” de l’Ateneu Barcelonès.
David Martínez Fiol, nascut a Barcelona el 1962, és professor de geografia i història a l’IES Mollet del Vallès. La seva obra historiogràfica se centra en l’estudi del període de la Primera Guerra Mundial, El catalanisme a la Gran Guerra (1914-1918) i Els voluntaris catalans i la Gran Guerra (1914-1918), en l’anàlisi del nacionalisme revolucionari català. El 2006 es doctorà a la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesi La sindicació de funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), de la qual derivà el llibre Estatisme i antiestatisme a Catalunya (1931-1939). Rivalitats polítiques i funcionarials a la Generalitat.
Catalunya va percebre la Gran Guerra com una oportunitat per assolir l’autogovern. Alguns catalanistes van creure que la millor manera d’aconseguir aquest objectiu era participant directament en la guerra de trinxeres. D’aquesta forma, una part important del catalanisme va actuar com si Catalunya fos un país més en guerra: amb uns soldats al front i una població civil a la reraguarda que es preocupava per ells.
bandera_catalana
La figura del Dr. Joan Solé i Pla, membre de la Unió Catalanista, s’encarregà de coordinar tots aquests esforços. La intenció era fer participar Catalunya, com subjecte polític en les negociacions de pau del final de la guerra. Fins i tot, es buscà la complicitat de les diplomàcies francesa i nord-americana amb uns resultats molt desiguals i decebedors.
dr-joan-sole-pla
Retrat que el doctor Joan Solé i Pla lliura al Col·legi de Metges de Barcelona els anys 1920. [Col·legi Oficial de Metges de Barcelona]
Informació facilitada per: David Martínez Fiol
12000_catalans

Ildefons Cerdà, l’Eixample i la càbala jueva

Dilluns 9 maig a les 17:00 – 19:00 a la Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la tertúlia “Ildefons Cerdà, l’Eixample i la càbala jueva amb Francesc Xavier Hernàndez Cardona, historiador, organitzat per la Tertúlia d’Amics de la Història.

Ildefons Cerdà és l’artífex de la construcció de l’Eixample de Barcelona, la quadrícula urbana més famosa del món. Enginyer, urbanista, jurista, economista i polític, va ser un home polifacètic considerat un dels fundadors de l’urbanisme modern. Malgrat tot, va haver de passar gairebé un segle perquè es reconegués el seu llegat i alguns aspectes de la seva biografia ens són desconeguts encara avui dia.

En Francesc Xavier Hernàndez Cardona compta amb una bibliografia considerable sobre Barcelona, amb articles i llibres sobre diversos moments i aspectes de la ciutat. A partir del 2000 va dedicar esforços a estudiar la possible herència del cadastre romà en la trama urbana de la ciutat que ens ha perviscut. Intentava valorar la possibilitat que Cerdà hagués plantejat el seu Eixample a partir de la quadrícula romana. Tanmateix aquesta línia de recerca no va prosperar, tot i que va arribar a assenyalar la continuïtat d’algunes vies rellevants.

A partir de 2012 va avaluar la possibilitat de la pervivència de traçats simbòlics en la trama tenint en compte que Ildefons Cerdà era maçó i, com a tal, estava influït per les formes de pensament i religions orientals. A finals de 2012 va establir la hipòtesi que Cerdà podria haver plantejat el seu disseny a partir de diverses herències, i entre elles la de l’arbre de la vida cabalístic, amb les seves columnes i sefirots. Aquesta hipòtesis, tot i que versemblant i fonamentada a partir de la geometria urbana que ens ha perviscut, no es encara demostrable. És una hipòtesi de treball no demostrada o si voleu una teoria.

La BCN de Cerdà Portada OK.small

En aquest context i per socialitzar el possible coneixement apuntat, a fi que altra gent pugui orientar les seves recerques, en Francesc Xavier Hernàndez, va optar per avançar la hipòtesi a partir de dues vies: un llibre de divulgació centrat en Cerdà i el disseny de l’Eixample (La Barcelona de Cerdà. La Càbala i la construcció de l’Eixample)  que va elaborar conjuntament amb Mar H. Pongiluppi; i una novel·la d’aventures que aprofitès la suggerent hipòtesi de la presència de l’arbre cabalístic a Barcelona (El Zohar de Barcelona).

Zohar_Coberta.indd

Segons la hipòtesi, Cerdà va dissenyar l’Eixample tenint el compte un arbre cabalístic que s’organitzaria a partir de tres columnes: la central en el que avui es la Gran Via de les Corts Catalanes; la Travessera i la línia de costa. Els extrems de l’arbre vindrien definits per la Plaça d’Espanya (Keter) i per la cruïlla entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el Besòs.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona. És historiador i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona i autor de nombrosos treballs d’història militar. http://www.ub.edu/dcs/francesc_xavier_esp.html

Mar Hernàndez Pongiluppi. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i realitza escultures, maquetes i escenografies amb finalitats museogràfiques. També treballa en el camp de la il·lustració i la iconografia didàctica, principalment en reconstruccions hipotètiques, històriques i d’arqueologia virtual.

Informació facilitada  per F. Xavier Hernàndez Cardona: La Barcelona de Cerdà. La Càbala i la construcció de l’Eixample  http://www.angleeditorial.com/la-barcelona-de-cerda-627

 

Les obediències maçòniques a Catalunya. La Gran Lògia de Catalunya

Dilluns dia 4 abril a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la tertúlia Les obediències maçòniques a Catalunya. La Gran Lògia de Catalunya a càrrec de Quim Vendrell i els Amics de la Història.

Sembla que era José Saramago qui afirmava que les persones, les societats, creem tòpics i vivim en ells i d’ells, malgrat que de vegades ens ofeguen. La Maçoneria no s’ha escapat dels tòpics en el passat, i també en el present. Per sort, a partir dels anys 70 sorgí un historiador, paradoxalment de l’orde dels jesuïtes, ressituà la història de la maçoneria a partir de l’objectivitat històrica, que no és altra cosa que el procés d’investigar els fets desconeguts a través de l’evidència que proporciona la documentació existent.

Continua llegint

Les Homilies d’Organyà i la Ruta de la llengua

Presentació de l’Associació Amics de les Homilies d’Organyà i de la Ruta de la Llengua, dilluns, ​22 de febrer a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès a càrrec Joan Estragués, president d’Amics de les Homilies d’Organyà. També intervindran Teresa Casals i Conxa Planas.

Audició de les “Homilies” musicades per Albert Carbonell amb comentaris a càrrec de Ramon Torremilans.

Les Homilies d’Organyà

La nostra llengua, una llengua romànica d’abast mitjà viu moments difícils. És una llengua sense estat en un context de globalització unificadora que tendeix a minimitzar les llengües amb relativament pocs parlants en benefici de llengües de gran abast, llengües universals.

La societat catalana és ben conscient que la continuïtat del nostre model d’escola catalana, amb el català com a llengua vehicular dels aprenentatges, és un element essencial per garantir la preparació de l’alumnat d’acord amb els paràmetres d’arrelament al país, de cohesió social, de qualitat i d’equitat que totes les societat modernes han de promoure per assegurar-se el seu futur nacional i la seva capacitat d’incidir, amb singularitat, en el context europeu i universal. Com a resposta global als atacs constants contra la llengua, l’Associació Amics de les Homilies d’Organyà, proposa una resposta, també global, de tota la ciutadania.

Els Amics de les Homilies, reclamen el compromís de tots els catalans i catalanes, dels partits polítics i de les associacions culturals i cíviques en la defensa de la nostra llengua i, com a símbol, reivindica i es compromet a difondre el primer gran document en prosa de la llengua catalana, “Les Homilies d’Organyà”.

Accions que es desenvoluparan,

Donar suport i promoure conferències, taules rodones i actes que contribueixin a conèixer les Homilies i el seu context social i històric.

Amics de les Homilies d’Organyà impulsa aquesta iniciativa però no en vol el monopoli. La llengua és un patrimoni col·lectiu. Per això donarem suport i celebrarem totes les iniciatives que sorgeixin de la societat civil, associacions, universitat i que tinguin com a objectiu donar a conèixer les Homilies i el seu context social i històric.

Un espai a casa nostra per a les Homilies

Reivindicar que la nostra llengua tingui, en el territori que li és propi, el lloc que li correspon, car és una tasca col·lectiva. Per això, que presentem mocions a tots els ajuntaments de Catalunya demanant que donin el nom d’Homilies d’Organyà a un espai de cada poble o ciutat catalana.

El moment de donar el nom “Homilies d’Organyà” a un institut, biblioteca, carrer o plaça serà un bon moment per conscienciar els parlants de la nostra llengua de la importància d’usar-la sempre i arreu i advertir-los que cal reivindicar el passat per projectar-nos cap al futur.

Ruta de la Llengua Catalana

La nostra llengua, llengua romànica perquè prové del llatí, és el resultat de l’evolució de la comunitat que la parla, dels parlants que han creat i recreat aquesta llengua a través dels segles. Així com tenim diverses Rutes Literàries que ens apropen als nostres creadors, no tenim cap ruta de la llengua catalana.

Ens proposem, en aquest marc d’actuació que us presentem, iniciar la Ruta de la Llengua Catalana, que té com a objectiu reforçar el nostre compromís amb el català i establir lligams i complicitats entre diversos indrets on es parla la mateixa llengua.

Hem triat, com a simbòlics, els següents indrets que constituirien la Ruta de la Llengua:

  • ORGANYÀ – Les Homilies. Els orígens (1204).
  • PALMA – Ramon Llull (Palma 1232-1315) La consciència lingüística.
  • L’ALGUER – Ocupació de l’Alguer, 1354. L’expansió.
  • BENIARJÓ – GANDIA – L’interès per la llengua. Ausiàs March (1397-1459) i Joanot Martorell (aprox. 1413 – València, 1468).
  • FOLGUEROLES- Verdaguer (1845-1902) Cristal·lització de la Renaixença.
  • PRADA DE CONFLENT – Pompeu Fabra (1868-1948) La normativització. La normativització. El català, llengua de cultura moderna.
  • MONTSERRAT – La resistència.
  • ANDORRA – El català, llengua pròpia, nacional i oficial d’Andorra.

A cada un d’aquests indrets es proposen una sèrie d’actes que culminaran amb la plantada d’un monòlit representatiu.

La Ruta de la Llengua Catalana és un projecte que estem definint amb representants culturals i polítics dels diferents indrets i que anirem concretant properament.

Font: Ruta de la llengua. Homilies d’Organyà. Amics de les Homilies d’Organyà