La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona

Dimecres 5 Juliol 2017 a les 19h a  la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la conferència La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, sisena sessió del cicle Centenari 1917 a càrrec de Borja de Riquer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB.

Presenten l’acte Jordi Casassas president de l’Ateneu Barcelonès i Joan Solé ponent de la secció d’història.

Assemblea de Parlamentaris, és el nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l’octubre del 1917.

Des del començament d’any es feia palesa una crisi de l’Estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l’exèrcit reflectit en l’aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l’aplicació de reformes. Al juny, l’empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa.

assemblea de Parlamentaris a Barcelona

Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’una autonomia, règim que havia d’ésser estès a tot l’Estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d’unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l’organització de l’estat, sobre l’autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial.

Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d’Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l’actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d’unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat.

Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l’estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d’un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d’agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l’exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga.

Assemblea Parlamentaris-Iustració Catalana

El govern espanyol denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l’Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l’organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d’haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l’Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d’octubre, primer al Congrés i després a l’Ateneu. Fou aprovat el programa d’una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l’estat, reforma democràtica de l’exèrcit, etc).

Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’instrucció pública (30 d’octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.

AlfonsoXII_Cambo_Portada

Font: Enciclopèdia catalana “Assemblea de Parlamentaris” AutorBorja de Riquer i Permanyer

Madame De Staël, una intel·lectual contemporània de la Revolució francesa. Una indagació sobre les passions humanes

Dimecres 14 de juny a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la tertúlia sobre Madame de Staël, una intel·lectual contemporània de la Revolució francesa. Una indagació sobre les passions humanes.

Intervindran Maite Muns, editora de L’art de la memòria , Mònica Miró traductora al català de l’obra De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions i Xavier Roca, notari i escriptor  de la biografia  Madame de Staël, la baronesa de la libertad.

Coordina el debat Joan Solé Camardons, d’Amics de la Història.

 Biografia i obra

Anne-Louise-Germaine Necker, baronessa de Staël-Holstein (París, 1766-1817). Escriptora. Filla d’un important banquer ginebrí establert a París, de petita s’envolta de personatges com Diderot, Grimm o La Harpe gràcies a la influència del pare. A l’edat d’onze anys comença a escriure prosa i poesia gràcies a una intel·ligència atiada per aquestes companyies i per una estricta formació acadèmica. El 1786 es casa amb Eric-Magnus, ambaixador de Suècia i baró de Staël-Holstein, i publica sota el nom de baronessa de Staël Sophie ou les sentiments sécrets. Dos anys més tard apareix també Lettres sur les écrits et le caractère de J.-J. Rosseau, on elogia la figura de l’escriptor i filòsof suís.

La Revolució Francesa té un impacte directe sobre la vida de Mme. de Staël, que se sent ideològicament llunyana de la burgesia dominant perquè prefereix una monarquia racionalista. A causa de la Revolució es veu obligada a passar un temps a Suïssa i Anglaterra; el 1895 torna a París i hi publica Réflexions sur la paix intérieure, de caràcter més polític que literari. A instàncies del nou règim, el mateix any torna a Suïssa (aquesta vegada acompanyada per Benjamin Constant, amb qui mantindrà una complicada relació sentimental), on al cap d’un any veurà la llum De l’influence des passions sur le bonheur des individus et des nations, també de caire polític.

Establerta de nou a París, el 1800 publica De la littérature considerée dans ses rapports avec les institutions sociales, en què es mostra decepcionada per l’actitud autoritària de Napoleó i aposta per la llibertat com a peça imprescindible per la felicitat. Se separa del baró de Staël i publica Delphine (1802), novel·la on critica la feble posició de la dona en aspectes fonamentals de la societat. L’any següent el règim napoleònic obliga a emigrar Mme. de Staël, que emprèn un viatge per Frankfurt, Weimar (on coneix Goethe, Schiller i Wieland), Leipzig i Berlín (on coneix August Wilhem Schlegel, amb qui mantindrà una llarga i estreta amistat). A finals de 1804 enceta un nou viatge a Itàlia motivada per la infuència de Schlegel i Sismondi: visita Roma, Nàpols, Florència, Venècia i Milà. Arran d’aquesta experiència escriu la novel·la Corinne ou l’Italie (1807), que circula amb èxit per tota Europa i li garanteix un lloc entre els escriptors de primer nivell. El 1810 publica De l’Allemagne, on proposa un determinat Romanticisme basant-se en crítiques sobre alguns escriptors alemanys. Napoleó prohibeix l’obra, però la seva repercussió és notable a la resta de països europeus i Mme. de Staël, que fuig de França amb el manuscrit amagat, aconsegueix fer-ne una reimpressió a Anglaterra el 1813.

Viatja per Viena, Sant Petersburg, Estocolm i Anglaterra. El 1814 torna a París donant suport als Borbons i el 1816 es casa en secret a Itàlia amb John Rocca, un militar suís vint-i-dos anys més jove que ella. Publica De l’esprit des traductions (1816), on defensa la traducció com a eina per mantenir vives les literatures. Malalta, físicament decaiguda, passa els últims anys de la seva vida acabant d’escriure Considérations sur les principaux événements de la Révolution française (1818) i Dix années d’exil (1821), publicats pòstumament.

Font: Almirall. Portal del pensament i cultura del segle XIX. Redactat per Gemma Fabregat Palau i publicat  el 24/05/2012.

 

De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

Escrita sota l’impacte de la Revolució Francesa, entre 1792 i 1796, en un moment convuls i crític com l’actual, l’obra de Madame Germaine Necker de Staël (1766-1817) De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions constitueix una indagació intel·lectual i sentimental alhora sobre les passions que impedeixen els homes i els pobles de ser feliços i sobre els recursos que trobem dins nostre per mirar de ser-ho. Assaig brillant escrit sota l’impacte de la Revolució francesa, a mig camí entre la filosofia política i l’antropologia psicològica, és per damunt de tot un exercici d’humanitat que ens interpel·la amb la mateixa força que ho feien els contemporanis.

Font: Contraportada de De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

 

De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

 

 

 

 

 

 

 

 

Madame de Staël, la baronessa de la llibertat

Xavier Roca-Ferrer a Madame de Staël, la baronesa de la libertad (Erenice, 2015), ha construït un magnífic retrat d’un personatge i un temps especialment interessants. Estem parlant de la França que va des dels temps dels Il·lustrats fins a la derrota napoleònica, passant pels convulsos esdeveniments de la Revolució Francesa i per l’expansió exterior que a inicis del segle XIX es va portar a terme durant l’Imperi de Napoleó. Estem parlant dels temps en que França i especialment París era el centre del món del pensament i dels grans successos polítics que indicarien el camí a seguir a l’època contemporània europea. Germaine Necker, que així era el veritable nom de Madame de Staël, abans que es casés amb l’ambaixador suec a França, va ocupar un lloc de referència en la cultura i en la política francesa, tot incidint de manera notòria en alguns dels seus processos més destacats. Filla del ministre d’Hisenda francès, es va relacionar de manera intensa, de vegades íntimament intensa, amb figures de la talla de Diderot, Constant, Schlegel, Tayllerand, Goethe, Schiller, Lord Byron, i el mateix emperador Napoleó. En temps on els salons parisencs eren l’àmbit central de relació política i cultural, el seu es convertí en el més destacat, al que tothom aspirava a ser convidat si volis significar alguna cosa en la vida de París.

A diferència d’altres dames que feien d’amfitriones de la intel·lectualitat, Madame de Staël va ser ella mateixa una reputada pensadora i escriptora, essent notables els seus estudis de literatura comparada. Personatge contradictori com la majoria de la seva època, que volien transformar un món de l’Antic Règim en el que ja no creien, però que continuaven essent beneficiaris dels privilegis que la seva ideologia política deia combatre. Les classes populars, només les coneixien de referència. Una nena prodigi que va portar a terme una vida intensa i atzarosa, amb grans passions amorosos i intel·lectuals i que va viure nombrosos alts i baixos emocionals i vitals. Intel·lectual compromesa i defensora del paper de la dona en la societat que anava emergint, va ser expulsada de França pel propi Napoleó, i va tenir un paper cabdal en la derrota definitiva d’aquest el 1815. Personatge cabdal que es mou a mig camí entre l’entorn il·lustrat en que es va formar i el romanticisme que emergia com a corrent cultural que dominaria bona part del segle XIX. Una magnífica biografia per conèixer amb més profunditat uns temps cabdals per al esdevenir del món contemporani. Un molt bon i complert treball.

Ressenya de Josep Burgaya

La Baronesa de la libertad
Xavier Roca Ferrer

L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918

Dilluns dia 12 de juny  a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918” del cicle “Centenari 1917” a càrrec de Jaume Comas, historiador, actor i gestor de la secció de Teatre de l’Ateneu. Presenta l’acte Joan Solé Camardons ponent de la secció d’Història.

 

L’impacte de la Gran Guerra i de la Revolució Russa en la vida cultural barcelonina entre 1914-1918. Batalles d’idees, disputes estètiques i creativitat artística en zona neutral: tradició, modernitat i avantguardes.

 

L’esclat de la Gran Guerra fa de Barcelona una ciutat neutral allunyada de les trinxeres però sensible al conflicte de les potències europees. Proliferen posicionaments diversos fins i tot entre seguidors d’ideologies veïnes o semblants. La recepció d’idees noves, van de bracet d’aventures creatives i corrents estètics, d’avenços tècnics. La indústria puixant imposa transformacions de tota mena. Els voluntaris catalans simbolitzen la solidaritat amb al aliats i l’esperança inicial que la solució militar potser sigui capaç d’aportar una renovació política de modernització que la monarquia borbònica és incapaç d’endegar. Però Barcelona també es fa ressò del pacifisme i alhora és l’espai on s’expressen els efectes col·laterals —de signe divers— de l’enfrontament militar internacional: espies, arribistes, personatges de tota mena, enriquiment fàcil, etc. Tot plegat enmig d’un projecte d’ordenació cultural —noucentisme— i política —catalanisme— que la Mancomunitat sintetitza clarament.

La ciutat accelera la seva metamorfosi iniciada en el tombant de segle i la mirada enfora ara es replega. Estridència nocturna, diner fàcil, benefici sobtat i poca capitalització coincideixen amb immigració creixent i proletarització. La febre del diner durarà poc i els problemes de fons s’accentuaran en avançar el conflicte bèl·lic. La revolució bolxevic s’abat en l’horitzó polític com la gran amenaça i la gran solució, segons el punt de vista.

 

Tres imatges: el monument Als Voluntaris catalans, al Parc de la Ciutadella de Barcelona, sintetitza el relat de la solidaritat, l’aportació heroica, patriòtica, popular, —evidentment sublimada—. Un home nu i mirant al cel, com si entregués l’ànima, avança aixecant els braços amb una baioneta i un ram d’olivera. A diferència del que s’estilava en l’època, el pedestal és mínim, al mig d’un parterre.

Monument als Voluntaris Catalans

Imatge: Escultura de Josep Clarà. Monument “Als Voluntaris catalans morts a França i arreu del món en defensa de la llibertat  1914-1918…”

El segon monument El cavaller de bronze, que contrasta amb l’anterior, és un emblema de l’imperi rus, i reconvertit més tard, en símbol legitimador del nou estat soviètic, arrelat en un passat que justificarà la russificació estalinista de les nacionalitats. Són dos monuments de gestualitat excessiva com si maldessin per transcendir llur condició apol·línia. 

 

The_Bronze_Horseman_(St._Petersburg,_Russia)

Imatge: El cavaller de bronze.  Estàtua eqüestre de Pere el Gran, Sant Petersburg , Rússia Encarregada per Caterina la Gran i creada per l’escultor francès Étienne Maurice Falconet, 1768.

Àurea de Sarrà, la nostra Isadora Duncan, entremig de les dues escultures se’ns mostra com la nova alenada dionisíaca de llibertat. La dansa s’allibera de la tradició formal i cerca les arrels en la puresa clàssica. Les arts, de fet, fa més d’una dècada han fet la seva revolució contemporània. La guerra i la postguera precipitaran el procés de canvi. Anys de tensió, de capgirament, tot a punt per fer un salt endavant, però la història no és un relat lineal.

 

Aurea de Sarrà 2

Imatge: Àurea de Sarrà (1894-1975) al teatre de Dionís d’Atenes

Fitxa biogràfica d’Àurea de Sarrà

Font: informació facilitada per Jaume Comas

Josep Tarradellas: continuïtat i futur. Commemoració del 40è. aniversari del seu retorn a Catalunya

El 23 d’octubre de 1977 el President de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, retornà a Catalunya després de 38 anys d’exili a França.

Divendres, dia 21 d’abril –a les 19h-, la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès i l’Associació Cultural  Vibrant portaran a terme, en la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, un acte commemoratiu  recordant aquesta data, on s’analitzaran des de diferents punts de vista, la figura del President Josep Tarradellas així com el moment històric, polític, social i personal que emmarcà tot aquest procés.

Les ponències d’aquest acte correran a càrrec de Montserrat Catalán, secretària personal de Josep Tarradellas, exdirectora de l’Arxiu Tarradellas i actualment comissària dels actes de commemoració dels 40 anys de retorn del President Tarradellas; Jordi Miravet, president de l’Associació del Memorial 1714 i col·laborador de l’Associació Vibrant; i Carles Santacana, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i vocal de la Junta directiva de l’Ateneu Barcelonès. Presentarà l’acte Maria Mestre,  historiadora i adjunta a la ponència de la Secció d’Història de l’Ateneu.

Josep Tarradellas i Joan (Cervelló 19/01/1899 – Barcelona 10/06/1988), havia iniciat la seva singladura dins del món de la política, durant els primers anys de la II República, de la mà de Francesc Macià. Durant la Guerra Civil va ocupar els càrrecs de Conseller de Finances i de Conseller Primer de la Generalitat, i president de la Comissió d’Indústries de Guerra fins a la seva expropiació el 1938.

tarradellas_Companys.jpg

Ja en ple exili, durant les eleccions de les vacants al Parlament i a la Presidència a la Generalitat de Catalunya, en les que varen votar 27 dels 60 diputats que formaven aleshores la cambra catalana, va sortir escollit President de la Generalitat per 24 vots. La seva proclamació com a President es portaria a terme en l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, el 7 d’agost de 1954 i, posteriorment fixaria la seva residència i el domicili institucional al Clos de Mosny –Sant Martin-le Beau (França).

tarradellas_oficial

© Arxiu Tarradellas

Durant aquesta etapa d’exili, la Generalitat de Catalunya publicà tres números del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC): el primer, de juny de 1956, en què el President Tarradellas signava un decret pel qual s’anunciava que la presidència de la Generalitat podia  nomenar delegacions generals i especials a Catalunya, a l’exili i “als territoris on l’emigració catalana ho justifiqui”. I els altres dos, de maig i d’agost de 1977, per una banda, prepararien el camí cap al restabliment de l’autogovern i el retorn del President de la Generalitat i , per l’altra, es farien públics els acords establerts entre Adolfo Suárez –President del Govern d’Espanya- i Josep Tarradellas – President de la Generalitat de Catalunya-.

Després de derogar-se la llei de 1938 – per la qual el règim franquista, violant el marc legal vigent en aquells moments, i sota la força de les armes, havia “eliminat” les institucions catalanes- se signà el Reial Decret Llei de 29 de setembre de 1977 que restablia “provisionalment” la Generalitat de Catalunya.

Celebrades les primeres eleccions al Parlament de Catalunya d’ençà de 1932, deixà la presidència de la Generalitat el mes d’abril de 1980, passant el relleu a Jordi Pujol i Soley.

Bibliografia bàsica:

Tarradellas, Josep: Carta en defensa pròpia: Contra Sauret, Xirau, Guinart i Dardalló, Pagès Editors, 2012.

Govern de la Generalitat /Josep Tarradellas: Crónica de la Guerra Civil a Catalunya (Volum 1),  Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, primera part, Introducció de Jordi Casassas, Edicions Dau

Govern de la Generalitat /Josep Tarradellas: Crónica de la Guerra Civil a Catalunya Volum 2. Textos del Govern de la Generalitat: Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, segona part; Textos de Josep Tarrradellas: La crisi d’abril del 1937. L’aportació de Catalunya a la República. Diari dels darrers dies: del 4 al 27 de gener del 1939, Edicions Dau.

Esculies, Joan:  Josep Tarradellas. Dels orígens a la República (1899-1936). Edicions Dau.

Martín Ramos, Josep Luís: Josep Tarradellas. Guerra CivilEdicions Dau.

Santacana, Carles: Josep Tarradelllas. L’Exili 1 (1939-1954), Edicions Dau.

Santacana, Carles: Josep Tarradellas. L’Exili 2 (1954-1977),  Edicions Dau.

Pujol, Enric: Josep Tarradellas. El retorn del president (1977), Edicions Dau.

Pàgines web:

 

“Homo Deus. Una breu història de la humanitat”. Debat i tertúlia.

Dilluns dia 10 d’abril a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia sobre “Homo Deus. Una breu història del demà” organitzada per Amics de la Història.

La sessió sobre el darrer llibre de Yuval Noah Harari, autor de Sàpiens. Una breu història de la humanitat, comptarà amb les intervencions inicials d’Ignasi Aragay, director adjunt de l’Ara, Ferran Cortès i Maite Majó lectors i ateneistes. Modera la sessió Joan Solé Camardons.

A continuació podeu llegir l’article ressenya d’Ignasi Aragay El futur o el final de la humanitat?” publicat al diari ARA.

Després de fer una sintètica i apassionant història de la humanitat amb el bestseller erudit Sàpiens, Yuval Noah Harari hi torna amb Homo Deus (Edicions 62, traducció d’Esther Roig), un assaig igualment suggerent, intel·ligentíssim, però contra el que pugui semblar, més literari que científic. Harari és, sens dubte, allò que en diríem un savi: algú que no només està dotat d’una gran erudició que en el seu cas és alhora humanística i científica, sinó que la sap posar al servei d’un pensament, d’una visió del món, de l’ésser humà i de la vida a la Terra. I com tot pensador ambiciós, pretén superar els paradigmes ideològics que l’han precedit i crear un nou relat.

Homo Deus, Harari defensa que estem a l’etapa final de l’humanisme que va encetar el Renaixement, i que la conseqüència lògica d’haver posat l’home al centre de tot és que aquest ja pot aspirar a esdevenir un déu a la manera de l’antiga Grècia, és a dir, un superhome. L’espècie humana per fi està realment en disposició de vèncer la fam i la guerra, de trobar la felicitat i de superar la mort. Deunidó.

Dit així, sembla una broma, oi? Doncs no ho és: els avenços en enginyeria genètica, nanotecnologia i interfícies cervell-ordinador ens porten cap a aquest nou món de perfecció infinita, individual i col·lectiva. Només que aquesta victòria total pot comportar la mateixa desaparició de l’ésser humà tal com l’hem conegut. Per què? Doncs perquè la intel·ligència artificial (IA) està superant la humana. “Els algoritmes seran tan bons prenent decisions en comptes de nosaltres que seria una bogeria no seguir el seu consell”, de manera que l’individu no serà esclafat pel Gran Germà, sinó que “es desintegrarà des de dins”.

En termes ideològics, la conseqüència d’aquest procés és que de les religions humanistes dels segles XIX i XX (liberalisme, socialisme) estem passant aquest segle XXI a les religions tecnològiques (tecnohumanisme -éssers humans amb superpoders- i dadisme -religió de les dades-). I potser no ens adonem que, en aquest trànsit, la intel·ligència s’està escindint de la consciència. Adéu al lliure albir. ¿Serem uns humans tan millorats, tan monitoritzats, que haurem perdut la capacitat de decidir, de somniar i d’imaginar? “Durant milions d’anys hem estat ximpanzés millorats. En el futur, potser serem formigues massa grosses”.

Al principi he afirmat que la tesi de Harari és més literària que científica. Diria que s’ha deixat portar per la seva immensa capacitat de crear un relat, i per la voluntat de fer-lo atractiu, dramàtic. ¿I quin millor dramatisme, parlant del futur de la humanitat, que fer desaparèixer l’home? El seu llibre, més que una predicció, és un efectista toc d’alerta que acaba amb tres preguntes inquietants: 1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades? 2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència? 3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres?

Harari ens torna a il·lustrar i a sorprendre. Esperem que els seus auguris quedin en ficció i que ressenyes com aquesta les pugui seguir escrivint un humà com ara IA (Ignasi Aragay) i no un nou ésser IA (intel·ligència artificial)

Article d’Ignasi Aragay: http://llegim.ara.cat/futur-final-humanitat_0_1664833568.html

homo-deus

Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes

Dimecres 5 d’abril a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tercera sessió del cicle “Centenari 1917” Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes, a càrrec de David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès.

Presenta l’acte, Josep Sauret de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

L’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general revolucionària de l’estiu del 1917 varen ser dues propostes o alternatives diferenciades de com calia respondre a allò que, des de la perifèria i la semiperifèria del sistema polític de la Restauració, es considerava com una situació de crisi irreversible de la Monarquia alfonsina i del torn de partits dinàstics.

Vaga general Espanya 1917

Mentre que pels promotors de l’Assemblea de Parlamentaris, fonamentalment la Lliga Regionalista, allò que calia fer era endegar un procés constituent que conduís a una reforma constitucional de la monarquia; pels promotors de la vaga general, socialistes, republicans i, a la seva manera, els llibertaris, l’objectiu final era la proclamació d’una hipotètica segona República.

Entre aquestes dues propostes, el catalanisme d’esquerres i el nacionalisme radical català varen intentar jugar totes dues cartes, entenent que ambdós moviments podien suposar una finestra d’oportunitats per a les classes mitjanes catalanes amb l’objectiu d’assolir un règim d’autonomia política i financera, ja fos en el marc d’una Monarquia o bé, preferentment, d’una República.

Vaga general obrera 1917

 

Tanmateix, tant l’Assemblea de Parlamentaris com la convocatòria d’una vaga general revolucionària no van sorgir del no res. Una i altra s’inspiraren en moviments polítics i socials que, al llarg de la preguerra mundial i de la Gran Guerra, havien tingut lloc arreu del món: Rússia (1905 i 1917), el sud de França (1907), Imperi Otomà (1908-1909), Grècia (1909 i 1917), Portugal (1910), Mèxic (1910-1914), la Xina (1911), Irlanda (1916) o Suècia (1917) sense oblidar, per suposat, l’experiència pròpia a Espanya de la revolució de juliol de 1909 o Setmana Tràgica.

1917 5 -anguiano, saborit, besteiro y largo caballero

Imatge: Els membres socialistes del Comitè de vaga (Daniel Anguiano, Francisco Largo Caballero, Julián Besteiro i Andrés Saborit) a la presó.

Tot aquest cúmul d’experiències polítiques presentaren una tendència a la republicanització del món. Una aspiració a la republicanització que es va fer molt més intensa durant els anys de la Primera Guerra Mundial, a l’entendre molts dels seus agents polítics que aquesta guerra havia de ser aquella revolució mundial i democràtica (alternativa a la dels revolucionaris obreristes internacionalistes) que havia de comportar la fi definitiva de l’anomenat Antic Règim, i, per tant, del vell ideal monàrquic per un de nou definit com a republicà.

En qualsevol cas, 1917 no va ser  ni el principi ni el final de tot aquest procés reformador o revolucionari a Espanya. Com l’actual procés sobiranista, les forces polítiques reformadores i revolucionàries allargaren el seu pols al sistema de la Restauració fins el final de la Gran Guerra i l’empenta de la campanya per l’estatut d’autonomia de Catalunya (1918-1919). En aquest context, l’impacte a nivell internacional de les independències de Txèquia o de la nova Iugoslàvia feren via entre els reformistes i separatistes catalanistes.

Informació facilitada per David Martínez Fiol

 

Bibliografia bàsica:

José Antonio LACOMBA, La crisis española de 1917, Madrid, Ciencia Nueva, 1970.

David MARTÍNEZ FIOL i Joan ESCULIES, 1917. El verano en que España pudo cambiar, Barcelona, Editorial base, en premsa.

Carlos FORCADELL, Parlamentarismo y bolchevización. El movimiento obrero español 1914-1918, Barcelona, Crítica, 1978.

Orlando FIGES, La revolución rusa 1891-1924. La tragèdia de un pueblo, Barcelona, Edhasa, 2010.

Arno J. MAYER, La persistència del Antiguo Régimen, Madrid, Alianza Editorial, 1994.

“Vae Victus” Tertúlia sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol

Dilluns 13 març a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia Vae Victus, sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Modera la tertúlia Carme Llobet, d’Amics de la Història. Josep Sanmartí i Joan Solé faran els primers comentaris com a lectors i obriran la tertúlia i el debat amb tots els ateneistes participants.

Vae Victus, és una deformació de la locució llatina “Vae victis” que significa ‘Ai! els vençuts’, la novel·la narra les aventures de Marti Zuviría després de la desfeta de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i està dividida en quatre parts que explica a la seva criada Waltraud quan té pels volts de 100 anys i es troba a l’exili.

El llibre comença el 12 de setembre de 1714, l’endemà de la caiguda de Barcelona i poc abans que Zuviría fugi a l’Amèrica del Nord, on ajudarà els indis yamasee en la guerra contra els colons anglesos. Després de l’aventura americana tornarà a Catalunya, però també anirà a Londres, Alemanya i fins i tot Nova Zelanda. Hi retrobarem personatges històrics que ja vam conèixer a Victus, com l’ambigu duc de Berwick, el seu acèrrim enemic Verboom o l’admirat general Villarroel, alhora que en descobrirem de nous, com el famós guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló –àlies Carrasclet– o l’explorador anglès James Cook.

Sánchez Piñol confirma amb Vae Victus el seu pols narratiu, un equilibri entre la base històrica ,la imaginació més desbordant i un sentit de l’humor de prosa moderna i popular.

Vae Victus

Americanus
Zuviría, fugint de Barcelona, després de la derrota de la ciutat a la Guerra de Successió Espanyola, és enganyat pel capità del vaixell “Palmarin” que el porta a la colònia americana de Carolina del Sud, concretament a l’enclavament de Port Royal. Allà serà segrestat per un grup d’indis yamasee i acabarà enamorant-se de la Mausi, una princesa índia, i convertint-se en la mà dreta de Caesar, un cabdill indi que encapçalarà la revolta d’una aliança indígena contra els colons de Carolina del Sud. En la guerra que succeeix la revolta indígena, Zuviría fa servir els seus coneixements militars adquirits a Barcelona per dirigir l’exèrcit yamasee en la guerra que es dóna entre Port Royal i Charles Town. Les aventures d’en Martí Zuviría a Amèrica el lligaran a la Mausi, en Caesar i un jovenet anomenat “Avi”, al qual adoptarà com a fill. En aquesta part de la novel·la, es descriuen de forma vívida les relacions socials que s’estableixen entre els colons i els nadius americans, mostrant-nos la crueltat de l’esclavisme i l’explotació.

Yamasee

Hispaniensis
Zuviría torna d’Amèrica i arriba a Bordeus, on serà capturat i tancat en una cel·la durant dos anys. Després d’aquest captiveri, serà alliberat pel James Fitz-James Stuart, que el convencerà per tornar a Catalunya i participar en la contesa que va enfrontar França i Espanya en la Guerra de la Quàdruple Aliança, aquesta vegada al costat del famós guerriller català Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com a Carrasclet. Zuviria participarà en la campanya que va portar l’exèrcit format per guerrillers catalans a ocupar Navarra, mentre Carrasclet ocupava la ciutat de Reus, i que acabarà amb un tractat de pau que desfarà els últims contingents de combatents catalans que lluitaven per reinstaurar les Constitucions i Llibertats. Al final del capítol, en Marti Zuviria ens narra com va assassinar el duc de Berwick vint anys després, quan aquest assetjava la ciutat alemanya de Philippsburg.

Magna Parens
Zuviría torna a Barcelona per enfrontar-se al seu etern enemic Joris Prosper Van Verboom Aquest personatge, conegut com el carnisser d’Anvers, s’havia convertit en un dels simbols de la desfeta de Barcelona el 1714 i de la repressio posterior contra la poblacio catalana. Zuviría aprofita els coneixements que havia adquirit amb els indis americans i aconsegueix enverinar-lo, gràcies a l’ajuda d’El Nen, un jove que porteriorment descobrirà que era l’Anfan.

Australis
Amb 70 anys, Zuviría acaba relacionant-se amb una llotja masònica a la ciutat de Londres gràcies al seu rang d’enginyer militar. El cap d’aquest grup, Joseph Banks, l’anima a participar en una expedició a bord del vaixell Endeavour del capità James Cook que acabarà amb el descobriment de Nova Zelanda i amb el posterior abandonament d’en Marti Zuviría i el seu company Llompart a l’illa dels indis maoris.

Podeu llegir la crítica de Josep Vicenç i Eres a la revista NÚVOL

Informació adaptada de Viquipèdia “Vae Victus”