El doctor Robert i el Tancament de Caixes

Dilluns 16 Abril 2018 a les 19:00 – 20:30 a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “El doctor Robert i el Tancament de Caixes” dins del cicle “Històries de Barcelona” a càrrec d’Enric Calpena, periodista, historiador i autor de “Barcelona: Una biografia”.

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

El Tancament de Caixes

“A principis de setembre de 1899, molts empresaris i comerciants catalans es van negar a pagar les contribucions a l’Estat, farts que tota la pressió fiscal de l’Administració, ansiosa d’obtenir diners per pagar el desastre i el forat que havia deixat la pèrdua de les colònies, caigués sobre ells. Catalunya en aquell moment, i no era pas una situació nova, era la regió de l’Estat que més contribuïa, tant directament com proporcionalment, a sostenir les despeses públiques. Com que els impostos bàsicament gravaven la indústria i el comerç i, en canvi, eren molt baixos o inexistents respecte a la propietat de la terra o les propietats immobiliàries, els comerços catalans eren els més perjudicats.

http://www.elpunt.cat

Imatge: La Campana de Gracia. 16 de setembre de 1899. “- ¿Que no pujéu à pagar la contribució?  – !Si no baixas tú a cobrarla!…

A més, les reivindicacions econòmiques s’afegien a les demandes polítiques: a finals de juliol havia visitat Barcelona una flota militar francesa. El mariners van desfilar per la Rambla i després van oferir un concert a la ciutat al Palau de les Belles Arts, que era a la Ciutadella i que seria enderrocat després de la Guerra Civil, molt danyat pels bombardejos. El francesos van convidar l’Orfeó Català i els Cors de Clavé al concert. L’alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert, quan va veure quins temes pensaven interpretar va voler avançar-se als problemes i va demanar a l’Orfeó que renunciés a cantar Els Segadors i al cors de Clavé que no cantessin Gloria a España, una cantata que havia escrit el 1864 el fundador dels cors. Tots en principi, van acceptar.

Quan va començar el concert, el vespre del 21 de juliol, tot semblava que aniria com la seda. Quan la banda militar francesa va interpretar La marsellesa, la gent va aclamar-la dempeus, però van xiular quan es va interpretar la Marxa Reial, l’himne espanyol. Veien l’ambient que hi havia, l’Orfeó Català, dirigit per Lluís Millet, va decidir saltar-se l’acord i va interpretar, fora de programa, Els Segadors. El públic es va entusiasmar, en una actitud que contrastava moltíssim amb la que havia tingut respecte a l’himne espanyol. Les autoritat presents es van indignar i el governador civil va ordenar que a la sortida fes acte de presència la policia, que naturalment, va carregar contra els assistents. La premsa madrilenya es va indignar, tal com explicava Blanco y Negro, el setmanari vinculat al diari ABC:

“Algunos elementos perturbadores, desprovistos de sentido, ingratos con la patria, han dado la nota de mal gusto silbando nuestro himno nacional y dando vivas a Cataluña independiente y a Cataluña francesa. Los que tal piensan en momentos tan angustiosos y tan críticos para el país, discurriendo anexiones o independencias, son merecedores del más fuerte y enérgico correctivo, para evitar en lo sucesivo la reproducción de actos de esta naturaleza…”

No  és estrany, doncs, que l’ambient fos propici perquè quan els pressupostos de l’Estat van augmentar els impostos al comerç i a la indústria, esclatés la indignació. Es va acordar que es faria una vaga de botiguers i sis mil establiments de Barcelona van tancar les portes. La gent es va negar a pagar els impostos, en el que es va conèixer com el Tancament de Caixes.

El 24 d’octubre el govern va decretar la suspensió de les garanties constitucionals a tota la província de Barcelona i un mes després va declarar l’estat de guerra a la ciutat de Barcelona. I tot per una protesta dels comerciants i industrials que no volien pagar impostos abusius! Hi va haver detencions i multes a dojo i finalment els vaguistes van desistir a mitjan novembre. El Tancament de Caixes havia fracassat, però l’opinió pública va tenir la sensació de victòria perquè s’havia plantat cara al govern i, a més, s’havia fet una protesta transversal que va arribar a totes les classes socials…”

Text d’Enric Calpena: Barcelona. Una biografia  Edicions 62, 2015 (pàg. 739-741)

Enric Calpena portada_barcelona

El doctor Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona

“El doctor Robert, amb només 7 mesos com a alcalde, va aconseguir eradicar el fenomen del caciquisme. Però el cavall de batalla del seu mandat seria el Tancament de Caixes. No tan sols es va negar a col·laborar en la maniobra del Govern espanyol -que havia aplicat un càlcul tributari 5 vegades superior al de Madrid-, sinó que va estimular la vaga fiscal i va liderar el moviment de protesta. El Tancament de Caixes seria la primera revolta fiscal catalana i una demostració de força social que marcaria l’inici del moviment polític catalanista.”

Vegeu l’article complet de Marc Pons a El Nacional  10-4-2017  “10 d’abril de 1902. Mor el doctor Robert, l’alcalde del Tancament de Caixes

Doctor RObert_Ramon_Casas_MNAC

Doctor Bartomeu Robert. Retrat fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona

1917. La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar

Dilluns dia 9 d’abril 2018 a les 17h a sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la Tertúlia d’Amics de la Història amb la participació de David Martínez Fiol, coautor amb Joan Esculies de “L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel” i   de  “1917. El año en que España pudo cambiar”. 

Presenta: Maria Mestre, ponent adjunta de la Secció d’Història

Coordinador de la tertúlia: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història. 

1917. La Catalunya rebel en una Espanya que va poder canviar

Text de David Martínez Fiol

L’estiu de 1917 va reunir les condicions per a un canvi en el règim alfonsí, marcat per una tendència molt de moda a tota Europa com era la de l’intervencionisme a la Gran Guerra. Un segle enrere, la conflagració que va enfrontar a mig món era vista pels contemporanis com una cosa positiva, sobretot, al principi -quan es pensava que el conflicte seria breu-. De la guerra, de la destrucció, tothom creia que en sortiria un món nou, millorat. Per tant, participar de la sacsejada general estava ben vist. Intervenir, ja fos com a país, nació, ètnia o de manera particular era participar del canvi. Significava contribuir a la possibilitat d’una millora per a l’individu, per la pàtria i per la condició de classe.

Els partits polítics i sindicats i intel·lectuals a Espanya no van ser aliens a aquest esperit intervencionista. Tots van jugar la carta. El país havia de participar en la guerra de manera directa al costat d’un bàndol o un altre, ja fos enviant tropes o ja fos, de manera indirecta, facilitant l’intercanvi comercial. Però, en tot cas, semblava obligatori intervenir i deixar que la guerra entrés, en el seu sentit figuratiu, a Espanya, perquè amb ella arribessin canvis en el règim de la Restauració.

La neutralitat d’Espanya durant la conflagració mundial es va mantenir perquè en el fons de la racionalitat de cada polític es veien escasses les possibilitats de participar en la contesa. Ser neutral era -excepte potser per als anarcosindicalistes i els comunistes que denunciaven la Gran Guerra com una guerra falsa orquestrada per capitalistes perquè els obrers es matessin entre sí- no estar a la moda. Si de la Guerra de les Nacions, com se la va arribar a denominar, havia de sortir un món nou, estar fora del conflicte significava veure des de la graderia el món que renaixeria de les runes del conflicte.

Tothom, a Espanya, va veure en la Gran Guerra el motor del canvi i activaren tots els mecanismes i vies possibles per dur a terme la reforma o la revolució del sistema. I d’això tracten els llibres de David Martínez Fiol i Joan Esculies, 1917. El año en que España pudo cambiar (Renacimiento, 2018) i L’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel (CHCC-Generalitat de Catalunya, 2017).

1917_L'Assemblea de Parlamentaris

En ambdos llibres s’analitzen els símptomes del canvi, les revolucions republicanes de preguerra, que apuntaven que alguna cosa gran podia esdevenir a Europa i, per derivació, a Espanya. També la guerra com a motor de canvi, com la intervenció significava una mobilització dels ànims i quina va ser l’àmplia resposta intervencionista espanyola, des del rei Alfons XIII fins als nacionalistes catalans, passant pels partits del torn dinàstic, els socialistes i republicans. I ja després s’entrarà de ple en la situació de l’Estat, de les seves institucions, cossos funcionarials, Exèrcit, classes mitjanes i les respostes que es van donar pel que fa a propostes de reforma o revolució amb l’Assemblea de Parlamentaris de juny-juliol i la vaga general de agost de 1917, així com les eleccions de febrer de 1918 o la campanya autonomista catalana de la tardor-hivern de 1918-1919.

1917_David Martinez

Així, després del llarg recorregut que suposen ambdues lectures, qualsevol lector atent tancarà per si mateix el cercle i pensarà per un moment en la Història espanyola del segle XX -dictadura de Primo de Rivera, Segona República, Guerra Civil, llarg hivern franquista … – i es preguntarà, llavors, si com proposen els autors, van existir, el 1917, les condicions per al canvi, en la mesura i amb els protagonistes que fos, per a aquest momentum, ¿per què Espanya no va canviar?

1917 Huelga_1917_05_el_ejercito_en_barcelona

Imatge: Canons de l’exèrcit espanyol desplegats a la plaça de Catalunya de Barcelona durant la vaga general de 1917.

El Barri Gòtic de Barcelona: invent o reconstrucció?

Dilluns 19 de març a les 19h a la sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc la conferència “El Barri Gòtic de Barcelona: invent o reconstrucció?” a càrrec de Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona i autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona.

Tercera sessió del Cicle “Històries de Barcelona”

Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Imatge principal: Façana de la Catedral al s.XIX abans de la reforma neogòtica

La  construcció del Barri Gòtic

Cada dia centenars de turistes vénen a visitar el Barri Gòtic de Barcelona. És, sens dubte, un dels llocs més bonics i suggerents de la nostra ciutat. Dins aquesta àrea hi ha racons que són especialment fotografiats per turistes que busquen la veritable essència gòtica de la capital catalana. Després de fer la foto de rigor a la impressionant façana gòtica de la Catedral, s’enfilen pel carrer del Bisbe, aturant-se abans, és clar, a fotografiar-se davant el magnífic tram conservat de l’aqüeducte romà. Alguns es desvien per veure Sant Felip Neri, una plaça immune al pas del temps però els qui segueixen carrer amunt, de sobte, es troben de cara amb un autèntic pont medieval que connecta la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat. Segons els han dit, aquest pont no només té valor històric per ser representatiu del gòtic més autèntic, sinó que també està envoltat de llegendes gestades pels barcelonins dels temps del rei Jaume I.

Situant-se sota el pont, poden veure un sorprenent relleu d’una calavera amb un punyal clavat. Hi ha diferents llegendes sobre la calavera. Es diu que si treus el punyal de la calavera, s’enfonsa Ciutat Vella, o que si la mires i després no toques la figura en forma de tortuga de la bústia de la Casa de l’Ardiaca et mors, i fins i tot que si hi passes per sota caminant del revés et concedeix un desig.

Però el que és més greu, és que tothom qui hagi fet aquesta ruta sota aquestes premisses, anirà ben errat. Ja no és només que les llegendes siguin falses, sinó que el pont del carrer del Bisbe no és medieval, la bústia de Ca l’Ardiaca és del 1902, La Plaça Sant Felip Neri no tenia aquells edificis durant la guerra del 36-39, L’aqüeducte és una reconstrucció del franquisme, la façana de la catedral és del segle XIX i el que és més greu, el Barri Gòtic és una ficció històrica.

Joan Ganau Casas és un dels estudiosos que ens aporta dades curioses sobre aquest procés de transformació arquitectònica. Tot va començar a finals del segle XIX. Encara que sembli increïble, en aquells temps la Catedral encara tenia una façana totalment plana, originària del segle XV,  i la ciutat es trobava en un procés de reforma interior amb el qual es volia fer una ciutat més monumental i espaiosa.

Emmarcats en un procés de remodelació de les ciutats i de tematització d’espais històrics arreu d’Europa, es va decidir construir-li, a la catedral, una façana monumental. Aquest projecte no era pas una idea rocambolesca ni aïllada, ja que amb anterioritat s’havien remodelat edificis com ara la Llotja i l’Ajuntament, edificis antics als quals s’havia afegit noves façanes neoclàssiques. Per realitzar la façana neoclàssica de l’Ajuntament es va haver d’escapçar una part de la façana lateral gòtica de finals del segle XIV. Tot i això, encara s’hi conserva una espècie de banc que en realitat era un pòdium perquè els consellers poguessin muntar els cavalls. Si ens hi fixem, el suposat banc té a ambdós laterals uns graons per pujar i baixar del podi.

La necessitat d’una nova façana per al principal edifici religiós de Barcelona era una idea compartida per molts. Tot i que el 1821 J. Estivill va defensar un projecte de façana neoclàssica, el descobriment en uns arxius d’un suposat projecte medieval de façana atribuït a un tal Mestre Carlí va acabar de generar un consens entorn a la conveniència d’un projecte gòtic.

El principal artífex de la nova façana fou Josep Oriol Mestres, que va aconseguir tenir la part frontal enllestida. L’obra es va poder realitzar gràcies a la important aportació econòmica personal de l’adinerat Manuel Girona, un dels membres més destacats de la burgesia financera barcelonina.

Catedral BCN-1900

Imatge: La façana de la catedral de Barcelona, amb els campanars laterals, cap al 1900.

El procés constructiu quedà aturat durant uns anys a causa de les turbulències polítiques, però es  tornà a iniciar als anys 80 del segle XIX. Durant aquest període van sorgir algunes discrepàncies a l’hora de decidir quin estil havia de tenir la portalada, entre els qui pensaven que s’havia d’aplicar per la continuïtat amb l’estil de les anteriors obres i els qui, com Joan Martorell, defensaven que s’havia d’aplicar un neogòtic modèlic inspirat en el nord d’Europa. Però l’oferiment de Manuel Girona per pagar tota l’obra acabà d’aclarir els dubtes per decantar tothom cap a l’opció continuista que ell defensava.

La catedral fou ja des del principi l’eix central sobre el qual s’englobaven totes les discussions a l’entorn de com edificar el que s’anomenava precisament “barri de la catedral”. Els primers projectes de reforma van aparèixer l’any 1859, amb els projectes d’Eixample de Cerdà i Rovira i Tries, ambdós volien construir grans avingudes que tinguessin la catedral com a element principal.

A finals del segle XIX, en un context urbanístic europeu en el qual es defensaven els enderrocs dels edificis menys importants per tal de fer ocupar espais destacats als més monumentals, van començar a sortir veus, entre elles la del poeta Jacint Verdaguer, que optaven per l’enderroc de les cases que ocupaven l’espai entre la Plaça Sant Jaume i l’absis de la catedral. Així es donava cabuda a una gran plaça monumental que unís, com en època clàssica, els centres de poder polític i religiós. La gran plaça deixaria també enmig les columnes del Temple d’August, ocultes des d’època romana dins una finca del carrer Paradís.

El primer cop que va aparèixer el concepte “Barri Gòtic”, però, fou l’any 1911 en un article central de Ramon Rucabado, que n’exposava les línies principals.

¿Por qué no podría adoptarse la unificación de estilo en este recinto, formado entre las construcciones venerables, gloriosa herencia y legítimo orgullo de la ciudad de Barcelona y las construcciones modernas rigurosamente sometidas al estilo y carácter de aquéllas, un verdadero barrio gótico’?

Dani Cortijo_Mapa Rucabado edificis a tunnejar

Imatge: Mapa de Ramon Rucabado amb edificis històrics marcats. Font: http://www.altresbarcelones.com

Rucabado testimoniava alguns edificis gòtics, tot i que no tots pertanyien a aquest estil, i defensava que els edificis que es trobessin als seus voltants haurien de ser remodelats per tal d’adaptar-los al model gòtic català i crear un conjunt harmònic. Aquest “Barri Gòtic”, des dels seus inicis doncs, no pretenia ser res més que un escenari de recreació històrica falsejat que finalitzaria amb el contrast entre la nova façana de la catedral. Engrescats per aquesta mateixa línia, Antoni Puig i Lluís Bonet, van arribar a proposar que ja posats a fer, durant el procés d’urbanització del Raval, hi podrien fer un “Barri Barroc” que entrés en consonància amb els edificis antics d’aquesta àrea de la ciutat.

Si bé el catalanisme havia defensat l’art romànic com el propi dels catalans perquè, segons deia, aquest responia al tarannà pràctic, reflexiu i moderat de la Nació, es creia que el model Barroc exaltava les virtuts de la Catalunya urbana,  capaç de florir amb l’ànim emprenedor i projectar-se comercialment arreu del Mediterrani.

Com ja hem vist, durant l’obertura de la Via Laietana, malgrat els enderrocs, va existir una certa mentalitat conservacionista. Els edificis considerats valuosos eren traslladats pedra per pedra i en cas de no tenir un emplaçament concret, eren desmuntats i emmagatzemats. Amb el pas del temps es va arribar a la conclusió que el nombre de peces arqueològiques superava en escreix totes les previsions, i sorgiren propostes de convertit el Gòtic en un dipòsit d’aquests monuments a mode de museu urbà.

Fou però en els anys anteriors a la II Exposició de Barcelona, quan el procés de monumentalització del “Barri Gòtic” va agafar més embranzida.

L’any 1927 s’encarregà a Joan Rubió un nou projecte de reforma del barri de la catedral. Va optar per eliminar elements arquitectònics discordants i afegir-hi elements gòtics italianitzants. Ell mateix havia arribat a afirmar:

El ‘Barri gòtic’ no existeix! El ‘Barri gòtic’ no és més que un noble desig que hi sigui però no hi és! […] El ‘Barri gòtic’ no s’ha de respectar ni poc ni molt, perquè no existeix

Durant aquells anys es restauraren les Cases dels Canonges, s’urbanitzà la plaça de Ramon Berenguer i Garriga i Bachs, i es construí el famós pont del carrer del Bisbe, obra de Joan Rubió i Bellver, deixeble i ajudant de Gaudí.

Dani Cortijo casa canonges abans reforma

Imatge: Façana posterior de la Casa dels Canonges abans d’afegit-li tocs neogòtics

Aquesta àrea de la ciutat va patir greus bombardejos i posteriorment, en temps del franquisme, es tornà a monumentalitzar el barri traslladant-hi edificis antics i fent reconstruccions com la de l’aqüeducte romà. En aquest procés hi tingué especial implicació l’arquitecte Adolf Florensa. Durant aquest període es potencià més el barri gòtic com a centre d’atracció turística a través de la Sociedad de Atracción de Forasteros, concepte que ha perdurat fins als nostres dies.

Amb totes aquestes intervencions, els detalls autènticament medievals del barri passen sovint desapercebuts. És el cas de les inscripcions de la Catedral, de les que ja hem parlat, i fins i tot trobem obres contemporànies que han restat protagonisme a les obres originals, com el pont del carrer del Bisbe, que ha eclipsat les restes d’un pont veritablement medieval que connectava el Palau Reial Major amb la Catedral, el naixement del qual encara es pot contemplar des de la Plaça Sant Iu, mirant al temple.

Text de Dani Cortijo: La invenció del Barri Gòtic, una recreació contemporània amb objectius turístics. Altres barcelones

Dani Cortijo Plaça del rei 1935

Imatge: Antigament hi havia cases sobre el Saló del Tinell!

Si us interessa el tema i voleu anar més a fons, us recomano la tesi doctoral de l’historiador Agustín Cócola sobre el tema. “El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca”

Dani Cortijo

Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona amb Certificat d’Aptitud Pedagògica, especialitzat en Història Contemporània i guia oficial de Turisme de la Generalitat de Catalunya. Ha organitzat centenars d’itineraris guiats per Barcelona per a escoles i instituts, i també centra la seva activitat laboral en la investigació i la difusió de la història de la capital catalana i en la docència de les Ciències Socials. Professor de Ciències Socials a l’escola Joan Pelegrí d’Hostafrancs.

El 2009 va guanyar el Premi Blocs Catalunya de Cultura per la seva bitàcola Altres Barcelones. Poc després va publicar el llibre Històries de la Història de Barcelona. (Robin Book, 2010), que recull les millors històries publicades al seu blog.

També és el fundador de Barcelonasfera.cat, un directori de blogs especialitzats en la ciutat de Barcelona. És autor de diversos articles publicats al llibre 1001 días que cambiaron el mundo, de l’editorial Grijalbo, ha treballat en diversos mitjans de comunicació, com Catalunya Ràdio i TV3 i participa activament en diferents projectes de xarxa com ara Histotube.cat, el primer portal de vídeos d’història i patrimoni en llengua catalana. També va elaborar el guió del projecte “Viu l’11 de setembre de 1714 a Twitter” És defensor de la llengua auxiliar internacional esperanto.

Fruit de la seva recerca, el novembre de 2016 va inaugurar una exposició sobre el militant antifeixista Miquel Pedrola, natural de la Barceloneta i mort els primers dies de la guerra civil al Front d’Aragó.

Dani_Cortijo

Foto: Dani Cortijo, historiador i guia oficial de la ciutat de Barcelona

“Les lliçons polítiques de la història”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 12 de març a les 17-19h a la sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès) amb Vicenç Pedret, enginyer i doctor en filosofia autor de “Les lliçons polítiques de la Història. Explicar per conèixer, el plaer de llegir Tucídides”.

Hi participaran també Quim Torra, editor i diputat al Parlament de Catalunya i Josep Montserrat, filòsof i historiador. Presenta: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història.Vicenç Pedret_PortadaVegeu l’article d’Ignasi Aragay a  “Les lliçons polítiques (i filosòfiques) de Tucídides” ARA 10-06-2017.

Vicenç Pedret (Barcelona, 1963) és un empresari del vidre per tradició familiar: dirigeix una firma de flascons al Masnou fundada el 1931. S’ha dedicat, també, a la política: va ser l’alternativa interna a Duran i Lleida fins a abandonar UDC uns anys abans que l’històric líder enfonsés la formació cristianodemòcrata. I és doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Tucídides a la qual ara ha donat forma d’assaig sota el títol Les lliçons polítiques de la història (Acontravent). Pedret és, doncs, un empresari llegit i amb inquietuds polítiques, de servei a la comunitat. En necessitaríem més.

L’atenès Tucídides (455-398 aC), contemporani de Sòcrates, militar (es va haver d’exiliar durant vint anys a causa d’una sagnant derrota), ciutadà compromès i home de lletres, és autor d’un sol llibre inacabat: Història de la Guerra del Peloponès, tractat d’història i de filosofia política. A diferència d’Heròdot, gran compilador d’històries, Tucídides es vol cenyir als fets, les dades, els testimonis. Fa història contemporània i es posa al servei de la veritat, o si voleu de la realitat -del que és, no del que voldria que fos-. Alhora que busca comprendre, busca extreure lliçons, regles de comportament. Pedret n’ha trobat 221 i les ha classificat en set gran temes.

Conscient que un cert determinisme seria el punt dèbil de Tucídides, Pedret el considera tanmateix “el primer historiador precientífic”, amb vocació d’objectivitat, i “el primer prefilòsof polític” -perquè, a més dels fets, també li interessen les idees-, i l’analitza a través de tres fragments: la famosa oració fúnebre de Pèricles en què es descriu l’Atenes democràtica i intel·lectualment brillant, la descripció de l’epidèmia de pesta que va assolar la ciutat i a la qual el mateix Tucídides va sobreviure, i la victòria dels atenesos sobre els espartans en la batalla de l’illa d’Esfactèria.

És aquest darrer text el que la teoria política sovint ha utilitzat com a justificació de la realpolitik, és a dir, del maquiavèl·lic principi que el fi justifica els mitjans. Pedret, però, nega la major, fent èmfasi en la que segons Tucídides és la “regla d’or” dels seus conciutadans: “No cedir davant d’un igual, mostrar-se deferent amb el més fort, i tractar el feble amb moderació”.

¿Voleu algun altre consell de Tucídides? Jo em quedo amb aquests: “L’obediència de la llei està supeditada a la necessitat de protegir els més febles”. “Com a poble, és una feblesa no escometre una empresa en comú”. “La llibertat ha de ser la norma de govern en la vida pública”. “La funció pública l’han d’exercir els ciutadans amb més mèrit”. “És humiliant no voler defugir la pobresa”. “Les discòrdies internes són la ruïna total de les ciutats”. “Tots els pobles tenen els mateixos drets, però només els forts conserven llur independència”.

 

llicons-politiques-filosofiques-Tucidides_1811828817_41410933_1500x950

Vicenç Pedret; ARA “Les lliçons polítiques (i filosòfiques) de Tucídides” 10-06-2017

La segona guerra mundial a Barcelona: franquisme i amistats nazis (1939-1945),

Dilluns dia 5 de març de 2018 a les 19h, a la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès), tindrà lloc la conferència “La segona guerra mundial a Barcelona: franquisme i amistats nazis (1939-1945)”, a càrrec de Francesc Vilanova, historiador i coautor del llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945)

Presenta: Maria Mestre, ponent adjunta de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La conferència és la segona del Cicle “Històries de Barcelona”que tindrà lloc al llarg del primer semestre de 2018. Coordina el cicle, Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) de Francesc Vilanova Vila-Abadal i Mireia Capdevila Candell, coedició de L’Avenç i l’Ajuntament de Barcelona, és un crònica gràfica de la presència del feixisme a Barcelona durant els anys de postguerra. Més de 400 fotos i textos que segueixen les petjades de la iconografia nazi en espais públics, en l’activitat social, política i cultural, i en els mitjans de comunicació i publicacions.

Franquisme i amistats nazis (1939-1945)

Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.

Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.

Nazis_Barna_Visita-comte-Ciano-Barcelona-Rambla_1799830194_40990583_900x596

Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC

Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.

Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.

Nazis a Barna_Paranimf-Universitat-Barcelona-Llibre-Alemany

Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC

Text de Francesc Vilanova

Vegeu també l’article de Sílvia Marimon al diari ARA 21/05/2017 “Una investigació destapa la Barcelona que va estimar els nazis

Nazis_Barna_Al-Teatre-Tivoli-Barcelona_

Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC

Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer), i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Dictadures i Democràcies, UAB-CEDID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera).

Ha publicat els llibres Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, Ed. Gent Nostra, 1992), Ramon d’Abadal. Entre la història i la política (Lleida, Pagès editors, 1996), Repressió política i coacció econòmica. Les responsabilitats polítiques de republicans i conservadors catalans a la postguerra (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999; Premi de la Crítica Serra d’Or, 2000), Als dos costats de la frontera. Relacions polítiques entre exili i interior a la postguerra, 1939-1948 (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), La guerra particular de Gaziel i el comte de Godó (1940-1945) (Barcelona, Ploion, 2004), Nurembergs. Lectures polítiques dels processos contra criminals de guerra a la Barcelona franquista (Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2004), La Barcelona franquista i l’Europa totalitària (1939-1946) (Barcelona, Ed. Empúries, 2005), El franquismo en guerra. De la destrucción de Checoslovaquia a la batalla de Stalingrado (Barcelona, Península, 2005), Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2015); Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La batalla per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949), Palma, Lleonard Muntaner, 2018.

Ha editat el Dietari de guerra, exili i retorn (1936-1940); de Raimon d’Abadal i Calderó (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001), l’epistolari britànic de Pere Bosch Gimpera amb Carles Pi i Sunyer (Viure el primer exili: cartes britàniques de Pere Bosch Gimpera i Carles Pi i Sunyer, 1939-1940, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, segona edició revisada: 2004) i, en col·laboració amb la professora Maria Campillo, el volum La cultura catalana en el primer exili, 1939-1940. Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics (Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2000); i els textos inèdits de Ramon d’Abadal i de Vinyals, Les lliçons de la història. Reflexions sobre Espanya, Castella, Catalunya (2010).

Amb els professors Carme Molinero i Manel Risques, ha coordinat l’edició del llibre d’homenatge a Borja de Riquer, Sobre el franquisme i Catalunya (Barcelona, Efadós, 2015). Ha col·laborat en diverses obres col·lectives i ha publicat nombrosos articles sobre l’exili català de 1939, historiografia catalana contemporània i el primer franquisme a Catalunya en les revistes especialitzades més importants (L’Avenç, Ayer, Recerques, Els Marges, Spagna Contemporanea, etc.).

Francesc Vilanova

Imatge; Francesc Vilanova i Vila-Abadal

Dones de Barcelona. Històries barcelonines

Dilluns 26 de febrer a les 19h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “Dones de Barcelona. Històries barcelonines“, a càrrec d’Elisenda Albertí, escriptora i editora.

La conferència és la primera del Cicle “Històries de Barcelona” que tindrà lloc al llarg del primer semestre de 2018. Aquest cicle comptarà amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsaran amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona. El temes tractats seran: dones barcelonines; els nazis a Barcelona; el Barri gòtic; el doctor Robert i el Tancament de caixes; Cerdà i l’Eixample; i Barcelona i el tràfic d’esclaus.

Presenta la conferència Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història.

Imatge principal: Fragment del plafó de rajoles que decora la històrica font del carrer de la Portaferrissa (tocant la Rambla) obra de Joan Baptista Guivernau afegida el 1959 

Elisenda Albertí (Barcelona 1960), editora i escriptora. És coautora de “Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes” i autora de “Dames, reines, abadesses. 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval”; “Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al XIX”, “Catalanes medievals, 24 històries femenines de l’Edat Mitjana”, “Un passeig per la moda de Barcelona”; “300 anys de lluita 1714-2014.”; Compromeses. Vuit dones catalanes excepcionals” i “Decidides. Set dones contra corrent”.

Dones_de_Barcelona2

Petita capelleta de Santa Eulàlia, amb la imatge de la santa i una bóta al peus. Foto Elisenda Albertí 

En passejar pels carrers i les places de la ciutat de Barcelona veiem monuments, relleus, imatges i elements diversos que ens recorden personatges del passat. Així, ens ensopeguem amb noms d’antics propietaris, gent prominent o col·lectius professionals que poblen el nomenclàtor dels carrers de la ciutat vella. Gairebé sempre, però, es refereixen a homes, mentre les dones, actives i essencials en tota època, resten ocultes rere el teló de l’oblit. És el preu que cal pagar per una concepció injusta de la societat, perpetuada al llarg dels segles, segons la qual homes i dones representaven papers completament contraposats.

Convé recordar que, tot i que la memòria les hagi esborrat, les dones omplien els mercats, les botigues, els tallers, els carrers, les cases i ocupaven llocs clau en l’economia d’aquesta ciutat. Feien sentir la seva veu i la seva presència. No eren tan invisibles ni silencioses com ara ens pugui semblar i per això les reivindico, amb tota la seva diversitat.

També eren elles les encarregades de l’educació dels fills, encara que, llevat de casos excepcionals, elles mateixes se’n veien excloses. Les nenes rebien la formació justa i imprescindible per fer les feines que s’esperava d’elles. Les mares i les àvies s’ocupaven de transmetre els seus coneixements pràctics a les següents generacions i, d’aquesta manera, es perpetuava el seu paper social.

Elisenda_Albertí_3

Isabel de Requesens, virreina napolitana. Còpia encarregada a Antonio Barón, de l’original del pintor renaixentista Rafael

Tot i així, algunes dones aconseguiren sobresortir d’entre la massa anònima. Artesanes, propietàries de fàbriques, botigueres i comerciants que prenien protagonisme en morir el marit, però també estudioses, humanistes i emprenedores que, malgrat totes les dificultats imposades a la seva condició femenina, assoliren una vida i una identitat pròpies.

A Dones de Barcelona trobareu un recull d’algunes d’aquestes barcelonines de segles passats. N’hi ha de reals i d’imaginàries, amb històries particulars o col·lectives, totes elles lligades a la tradició. Un recull on trobareu dones divertides, amoroses, cruels, apassionades, intel·ligents, cultes, disbauxades, justes, innocents, traïdores, intolerants, humils, capricioses, emprenedores, presumides, reivindicatives, esbojarrades, casades, solteres, vídues, monges, donzelles, comtesses, santes, venedores de mercat, amants, dides, llevadores, serventes, operàries de taller, obreres de fàbrica, bugaderes, comerciantes, impressores, escriptores o artesanes…Cadascuna d’elles és la protagonistes d’una història i, totes juntes, dibuixen una imatge inèdita de la ciutat amb les dones en primer pla.

Rescatem del silenci les seves històries i les seves veus!

Text d’Elisenda Albertí

Elisenda_Albertí_4

 Dones treballant en una fàbrica tèxtil

“Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 5 febrer 2018 a les 17:00 – 18:30. Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), amb la participació d’Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participarà Joan Alcaraz, com a primer lector i periodista. Tots els ateneistes hi sou convidats.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció a la tertúlia: historiaateneu@gmail.com

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.

Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies.

Joan Lluhí Vallescà2

Biografia de Joan Lluhí i Vallescà

Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així: “Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

Joanlluhi(pg)

Vegeu la crítica de Joan Safont: “Joan Lluhí i Vallescà, vindicat” Diari Ara 04-11-2017

Autors:
Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948). Catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Les seves aportacions a la trajectòria del nacionalisme català són essencials per entendre els corrents historiogràfics dels darrers quaranta anys. Autor de centenar d’articles sobre temàtiques catalanes, espanyoles i europees, entre les seves monografies destaquen notablement La Catalunya populista: imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939) i El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España i, amb Joan Esculies, Macià al país dels soviets, entre altres. Amb Arnau Gonzàlez ja ha col·laborat en diverses obres anteriors.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha centrat la seva trajectòria investigadora en diversos aspectes del nacionalisme català d’entreguerres. Autor d’una quinzena de monografies, destaquen, entre altres, les obres La nació imaginada (1931-1939); Els fonaments dels Països Catalans; La Tercera Catalunya (1936-1940), Catalunya bajo vigilancia. El consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943) i Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava Europa.