“Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República”. Tertúlia d’Amics de la Història.

Dilluns 5 febrer 2018 a les 17:00 – 18:30. Sala Pompeu Fabra (Ateneu Barcelonès), amb la participació d’Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal, historiadors i autors del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. També hi participarà Joan Alcaraz, com a primer lector i periodista. Tots els ateneistes hi sou convidats.

Presenta: Joan Solé Camardons d’Amics de la Història

Inscripció a la tertúlia: historiaateneu@gmail.com

Joan Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897 – Mèxic, 1944) és, potser, el polític català de major projecció més oblidat i desconegut. Figura pont entre Barcelona i Madrid, instigador de la fundació d’ERC i home clau de les seves tempestes internes, va ser un renovador del llenguatge polític i un creador de tendències amb el seu periòdic L’Opinió. En definitiva, fou l’home que va portar la República.

Lluhí va fer una fulgurant aparició a la història de Catalunya i d’Espanya. Titllat d’ambiciós, frívol i altiu, generà més antipaties que adhesions en un país immers en agres pugnes generacionals. Acompanyat dels lluhins, més coneguts com el Grup de L’Opinió, ocupà breument destacats càrrecs: conseller primer de Macià; conseller de Justícia de Companys; empresonat pels fets d’octubre del 1934, el maig del 1936 va ser nomenat ministre de Treball en el trànsit de la Guerra Civil. Va ser cònsol a Tolosa, immers en el fangar de la guerra. Lluhí va intentar crear un laborisme a la catalana. Un socialisme democràtic que no trobaria el seu espai en una societat i una època polaritzades i sense marge per a les posicions intermèdies.

Joan Lluhí Vallescà2

Biografia de Joan Lluhí i Vallescà

Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així: “Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

Joanlluhi(pg)

Vegeu la crítica de Joan Safont: “Joan Lluhí i Vallescà, vindicat” Diari Ara 04-11-2017

Autors:
Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948). Catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Les seves aportacions a la trajectòria del nacionalisme català són essencials per entendre els corrents historiogràfics dels darrers quaranta anys. Autor de centenar d’articles sobre temàtiques catalanes, espanyoles i europees, entre les seves monografies destaquen notablement La Catalunya populista: imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939) i El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España i, amb Joan Esculies, Macià al país dels soviets, entre altres. Amb Arnau Gonzàlez ja ha col·laborat en diverses obres anteriors.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (Barcelona, 1980). Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha centrat la seva trajectòria investigadora en diversos aspectes del nacionalisme català d’entreguerres. Autor d’una quinzena de monografies, destaquen, entre altres, les obres La nació imaginada (1931-1939); Els fonaments dels Països Catalans; La Tercera Catalunya (1936-1940), Catalunya bajo vigilancia. El consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943) i Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava Europa.

 

Els jueus: història, religió i cultura a Catalunya

Dilluns dia 29 de gener a les 19h la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la conferència “Els jueus: història, religió i cultura a Catalunya”, a càrrec d’Irene Llop i Jordana, doctora per la Universitat de Barcelona i professora de la Universitat de Vic.

La conferència és la quarta i darrera sessió del Cicle “Història de les religions a Catalunya”

Presenta l’acte Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Imatge principal: Expulsió dels jueus de Sevilla, representació de Joaquín Turina Areal. Centro de Interpretación de la Judería de Sevilla / Font: Wikimedia

El passat jueu de Catalunya és, encara avui força desconegut per la majoria de ciutadans. Un factor determinant és que, a diferència d’altres espais europeus, a Catalunya no hi ha hagut continuïtat en la presència jueva al territori. La primera comunitat jueva a Catalunya després de l’expulsió de 1492 va ser la de Barcelona fa justament cent anys. I durant aquest període d’absència, es va crear una idea determinada de com eren o són els jueus i les seves comunitats. Malgrat els tòpics i prejudicis envers aquest grup, hi ha un interès creixent per conèixer la seva història i cultura.

El judaisme català disposa d’un nombre excepcional de fonts escrites, en llatí i en hebreu, que permeten estudiar la vida d’aquestes comunitats. Una particularitat de les fonts notarials medievals és l’existència de llibres especials, els Libri Iudeorum, que registraven les activitats en les que una de les parts era jueva.  Els testimonis documentals són imprescindibles, també, per identificar el patrimoni jueu (arquitectònic, arqueològic…). L’augment dels estudis sobre els jueus i les jueves a Catalunya no només ha augmentat, sinó que s’ha diversificat. Els temes d’interès ja no posen èmfasi només en la història de les gran comunitats jueves, els aspectes econòmics o els grans personatges. Els treballs sobre aspectes de la vida quotidiana, les comunitats menors o de les dones, són presents a la bibliografia actual.

Llop_fig1

Fig. 1. Coberta d’un Liber Iudeorum del segle XIV amb la caricatura d’un jueu. Font: Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.

A l’edat mitjana, formar part de la minoria jueva tenia implicacions que partien d’una desigualtat que es donava a tots els nivells: social, polític, legal i de manera més destacada, el religiós. Els jueus depenien del poder reial i eren considerats “cofre e tresor” del rei. Malgrat aquesta situació, gaudien de certa autonomia per tenir les seves institucions i vida jueva.

El call és el nom que rep l’espai físic on vivien els jueus a les poblacions cristianes (jueria al sud de Catalunya, cuirassa a Lleida). Dins del call, els jueus podien tenir una sèrie d’institucions per viure segons les seves tradicions i necessitats: la sinagoga, centre neuràlgic de la comunitat, els banys, que permeten realitzar els banys rituals, el cementiri per enterrar els jueus difunts segons la seva tradició, i l’escorxador, carnisseria i forn per poder seguir l’alimentació permesa dins el judaisme.

Llop_fig2

Fig. 2 Làpida funerària de Josef, infant de la segona meitat del segle XIV. Font: Museu d’Història dels Jueus, Girona.

Els jueus que vivien als comtats catalans tenien una identitat diferent dels jueus de la resta de la península ibèrica, i utilitzaven el català com a llengua vehicular (l’hebreu estava reservat a la litúrgia i a la llengua de cultura). L’arribada dels jueus a les terres que actualment són catalanes és incerta, però van gaudir d’un autèntic segle d’Or al segle XIII. La situació dels jueus va començar a declinar al segle XIV, i dues dates van marcar un punt d’inflexió: 1348 amb l’arribada de la pesta negra i 1391 amb l’esclat d’avalots antijueus. El segle XV, amb un nombre reduït de comunitats jueves, va acabar amb la seva expulsió definitiva l’any 1492, posant punt i final a segles de coexistència dels jueus amb els cristians.

Text d’Irene Llop Jordana

Més informació a:

Marc Pons: “Els Reis Catòlics signen l’expulsió dels jueus hispànics” a El Nacional
Tarragona. Divendres, 31 de març de 2017

Marc Pons: “On van anar a parar els jueus catalans?”El Nacional 
Tarragona. Diumenge, 6 d’agost de 2017