L’islam: història, religió i cultura a Catalunya

Dilluns 6 de novembre a les 19 h tindrà lloc la conferència L’islam: història, religió i cultura a Catalunya, segona sessió del cicle “Història de les religions a Catalunya”, a càrrec de Dolors Bramon, doctora en filologia semítica i en història medieval i professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona.
Presenta l’acte: Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Els musulmans van arribar a principis del segle VIII i van estendre el seu govern fins a les ciutats de Narbona, Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. En alguns territoris de l’actual Catalunya, el domini andalusí va durar més de quatre-cents anys, i la presència de la religió musulmana es va allargar fins al segle XVII.

Vegeu l’article “Els malentesos de la Catalunya islàmica” de Sílvia Marimon al diari Ara 13/06/2017 sobre el darrer llibre de Dolors Bramon Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya (Angle Editorial) en el qual desfà mites i errors sobre l’assentament de musulmans a Catalunya.

Moros i catalans 3

 

La professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics Dolors Bramon (Banyoles, 1943) fa tota una declaració d’intencions a Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya (Angle Editorial): “A vegades algú se’m queixa que parlo massa bé del món de l’islam, però la veritat és que de vegades se n’ha de parlar encara millor”. L’afirmació no és gratuïta. Bramon, que treballa en els camps de les minories religioses i del passat islàmic de les terres catalanoparlants, sovint genera controvèrsia. Un dels seus últims llibres, L’islam avui (Fragmenta), va encendre la xarxa. Tot i que el text és ponderat, alguns fins i tot en van demanar la prohibició. “Em titllen de bonista però la meva feina és explicar què és l’islam i fer-ho amb la màxima objectivitat possible. I crec que ho he aconseguit, perquè m’hi entreno des de fa 40 anys”, diu. A Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya explica, amb sentit de l’humor, des de l’arribada de musulmans en terres ibèriques, l’any 711, fins que l’islam en va ser expulsat, a començaments del segle XVII pel reial decret de Felip III de Castella.

No hi va haver conquesta: A Catalunya pràcticament no hi va haver resistència

Els musulmans van arribar a principis del segle VIII i van estendre el seu govern fins a les ciutats de Narbona, Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. “Van creuar l’Ebre, van pujar i van ultrapassar els Pirineus, i a l’actual Catalunya s’hi van quedar 400 anys. Nosaltres som hereus de la seva cultura i de moltes altres cultures, però ens costa molt assumir el nostre passat islàmic”, diu Bramon. Durant el franquisme s’explicava que va ser una conquesta, però Bramon utilitza amb ironia el terme taurí “paseíllo” i defensa que molts pobles van rebre els musulmans amb els braços oberts. “A l’actual Catalunya pràcticament no hi va haver resistència perquè el govern visigot era despòtic, injust i cruel. Tot plegat era un desgavell i la població va preferir pactar amb els musulmans perquè estaven convençuts que així la seva situació milloraria”, defensa Bramon. No anaven desencaminats: “La situació dels jueus, per exemple, va millorar perquè els visigots els tractaven com si fossin esclaus”.
Bramon defensa que la religió musulmana també va penetrar sense gaire resistència a la península Ibèrica: “La idea d’una Espanya catòlica no és certa, perquè en aquell moment ni existia Espanya ni hi havia una formació catòlica prou seriosa per poder fer front a una formulació religiosa més clara i diàfana com la musulmana”.

Podem dir ‘moro’. Com la terminologia no és mai innocent

Bramon reivindica l’ús del terme moro. “En època medieval no va tenir el sentit despectiu que alguns ignorants -i potser també malintencionats- li donen avui”, diu. Moro al·ludeix els descendents dels habitants de la Mauritània romana (actual Magreb) al marge de les seves creences. “El moro més famós, per exemple, és un sant del cristianisme, Sant Agustí d’Ipona -diu Bramon-. La Corona catalanoaragonesa mostra a bastament que els musulmans hi van ser coneguts indistintament com a moros o sarraïns ”. Sarraí és el nom que utilitzaven els autors clàssics llatins per designar genèricament els àrabs. “Seria bo reivindicar el bon ús del terme moro i reimplantar el nom de sarraïns ”, defensa Bramon.

L’expressió “Espanya musulmana” s’hauria d’erradicar del tot: “No es pot parlar d’Espanya fins al temps dels Borbons i amb l’arribada dels musulmans el territori es va anomenar Al-Àndalus. “Hispanoàrabs, arabigoespanyols i arabigoandalusos” són incorrectes: s’ha de parlar d’andalusins, afegeix. Un altre error molt comú és dir “Estat Islàmic”: “No són islàmics sinó terroristes. No diríem mai, per exemple, «el catòlic Pinochet va assassinar milers de persones a Xile», sinó que diríem «el dictador», però sí que assenyalem la condició d’islam en els titulars que fan referència a alguna cosa negativa de l’islam”.

La fama dels catalans: Els andalusins, escandalitzats per la manca d’higiene

Al-Qazwiní, un autor del segle XIII, descrivia així els catalans: “No veuràs ningú més brut que ells, a més que són gent traïdora i de condició vil que no es netegen ni es renten només una vegada o dues l’any, i amb aigua freda. No es renten mai els vestits mentre els porten, d’ençà que els estrenen fins que se’ls esquincen”. En canvi, Mussa ibn Nussayr, quan l’any 714 va anar a Damasc cridat pel califa, li va assegurar que els que vivien a banda i banda dels Pirineus eren “com un lleó en llurs fortaleses, com una àliga en llur cavalleria i com una dona en llurs seguicis”, és a dir, molt cortesos, explica Bramon.

El llegat islàmic: Ni convivència ni coexistència, sinó conveniència

Bramon considera que és exagerat parlar d’harmonia entre cristians, musulmans i jueus. “Crec que era una percepció d’utilitat d’uns grups respecte als altres, és a dir, un cas de conveniència -assegura-. La nostra democràcia ha parlat molt, i amb massa triomfalisme, de l’«España de las Tres Culturas»”. No tot van ser flors i violes, i la situació dels sarraïns va canviar radicalment amb els Reis Catòlics”.
Bramon defensa que els moriscos catalans van assolir un grau d’assimilació més alt que els de la resta de la Península. L’any 1595, a Ascó i Vinebre, cristians vells i cristians nous es repartien els càrrecs municipals. A Flix, el 1610, la majoria de matrimonis eren mixtos. Segons un informe dels síndics de les viles d’Ascó, Miravet i Benissanet, “els moriscos catalans havien oblidat l’àrab i vestien a la catalana”. Però el reial decret d’expulsió també va afectar els moriscos catalans. Entre el 15 de juny i el 16 de setembre del 1610 es van embarcar 3.666 moriscos al port dels Alfacs. El seu llegat, però, encara perdura. “L’ocupació musulmana no va ser una berruga que es va extreure i ja està, com s’ha intentat inculcar”, diu Bramon. Ens van deixar un llegat importantíssim, ens van transmetre l’ús del sistema de numeració posicional i un signe de valor nul, és a dir el zero. Tot sense oblidar un munt de paraules i topònims com romesco, amanyagar, enxaneta…

Dolors Bramon
Nascuda a Banyoles el 1943, és doctora en filologia semítica i en història medieval i professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona. És membre emèrita de l’Institut d’Estudis Catalans i professora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Treballa en els camps de les minories religioses i del passat islàmic de les terres catalanoparlants des del punt de vista històric i filològic.
És autora, entre altres obres, de Raons d’identitat del País Valencià. Pèls i senyals (1976); Contra moros i jueus: Formació i estratègia d’unes discriminacions al País Valencià (1981); De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (2000); Obertura a l’islam (2002), Ser dona i musulmana (2007) i L’islam avui (2016).

 

Aquest darrer llibre L’islam avui. Alguns aspectes controvertits, pretén ser una eina que permeti orientar-se amb rigor i profunditat en alguns dels aspectes més controvertits relacionats amb l’islam i amb la seva inserció en el món contemporani.
L’obra estableix amb claredat la terminologia apropiada per parlar de l’islam, de manera que conceptes com gihad oxaria es presenten amb una precisió que contrasta amb l’ús que se’n fa habitualment als mitjans de comunicació.

Altres temes de l’obra són la fal·làcia de la condemna a mort per adulteri; les hurís en el paradís islàmic; veritats i mentides sobre la dona a l’islam; l’islam com a arma contra la violència de gènere; la sexualitat, el dret a escollir el marit, el dot i la maternitat; reflexions al voltant d’Europa i el Mediterrani islàmic, i el concepte de civilització islamo-cristiana.

l'islam avui-Dolors Bramon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s