El protestantisme als Països Catalans al llarg de la història

Dijous 26 d’octubre a les 19 h tindrà lloc a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès la conferència: “El protestantisme als Països Catalans al llarg de la història” a càrrec de Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquesta sessió és la primera del Cicle Història de les religions a Catalunya que organitza la Secció d’Història de l’Ateneu al llarg del segon semestre de 2017 i del primer trimestre de 2018.

Presenta l’acte: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

Josep-Lluís Carod-Rovira, és director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra i de la revista divÈrsia. En els darrers anys s’ha especialitzat en la recerca sobre la història de la segona confessió religiosa en importància del país, el protestantisme, tema sobre el qual ha pronunciat nombroses conferències, ha dirigit seminaris i ha publicat el capítol corresponent en l’obra col·lectiva “Les religions a Catalunya”, a més de diversos treballs sobre el metodisme a Mallorca, els inicis del protestantisme a Eivissa, Vicent Mateu i el protestantisme valencià i la repressió franquista contra el protestantisme. Ha publicat el llibre Història del protestantisme als Països Catalans , Ed. Tres i Quatre, València, 2016.

Historia Protestantisme

La commemoració internacional dels cinc-cents anys de l’inici de la Reforma protestant, per Martí Luter a Wittemberg (Alemanya) el 1517, és el moment adequat perquè la cultura catalana disposi d’una obra com aquesta: Història del protestantisme als Països Catalans.

La Reforma protestant fou el primer moviment de masses antijeràrquic de tot Europa i comportà un canvi històric a tot el món occidental, no sols religiós, sinó també polític, econòmic, cultural i lingüístic.

Si bé no arrelà ni a Catalunya ni a la resta dels Països Catalans al començament, per diversos motius que s’expliquen en aquesta obra, avui hi constitueix la segona confessió religiosa, amb prop d’un miler de centres de culte, socials, educatius i de lleure i més d’un centenar de publicacions des del 1869 fins ara.

Aquest obra és capdavantera en aquest camp, tant pel tema estudiat com per l’àmbit territorial objecte de la recerca. És tota una novetat l’aproximació a les diverses denominacions protestants històriques (luterans, presbiterians, metodistes, baptistes, assemblees de germans i esglésies independents) a les Balears, Catalunya del Nord, el País Valencià i el Principat, prenent per unitat d’anàlisi els Països Catalans.

S’hi estudien les formes de penetració de la Reforma protestant del segle XVI ençà, els noms més destacats del protestantisme autòcton, els missioners estrangers i el paper de les societats bíbliques, l’acció educativa, cultural i social del protestantisme i les relacions amb el republicanisme, la maçoneria i el cos consular.

L’obra ofereix una panoràmica detallada de l’evolució del cristianisme de la Reforma a les nostres terres, des del 1517 fins a final del segle XX, amb un esment especial de dos referents destacadíssims: la figura de Pere Galès (1537-1595), protestant català de prestigi entre la intel·lectualitat del sud d’Europa de l’època, i l’edició de Lo Nou Testament (1832).

Font: Història del protestantisme als Països Catalans.

Més informació:  Justificació (de la Història del protestantisme als Països Catalans).

Cinefòrum i projecció del film “Espoir. Sierra de Teruel”

Dimarts 24 d’octubre a les 18.30 h tindrà lloc el cinefòrum i projecció del film “Espoir. Sierra de Teruel” a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès. L’acte ha estat organitzat conjuntament per la Secció de Cinema i la Secció d’Història.

Presenta: Carles Cortés, ponent de la Secció de Cinema.
Cometari i anàlisi: Antoni Cisteró, escriptor i autor de la novel·la Campo de Esperanza que va rebre el premi a la millor investigació 2008 per l’acurada recerca històrica i interpretació novel·lada del rodatge “Espoir. Sierra de Teruel”.
Coordina i edita: Joan Solé Camardons ponent de la Secció d’Història

Espoir. Sierra de Teruel, és una pel·lícula dirigida per l’escriptor francès André Malraux entre els anys 1938 i 1939. El guió està basat en la novel·la del mateix Malraux L’Espoir (L’esperança). Recrea un episodi de la Guerra Civil espanyola, en la qual l’escriptor va participar com a aviador al servei de l’Exèrcit republicà.

l_espoir-166542213-mmed

A continuació podeu llegir el text que ha preparat pel cinefòrum Antoni Cisteró sobre aquest mític film:

Campo de Esperanza_Cistero

A la primavera de 1938, l’escriptor André Malraux es va presentar a les oficines del Consell Nacional del Teatre, on Max Aub era secretari, a proposar-li la filmació d’una pel·lícula. Aquest li diu: “però si no entenc de cinema! De teatre i encara”, i el francès respon: “Jo tampoc, però l’hem de fer”. Obligació moral de tirar endavant un projecte utòpic, en plena guerra, per donar suport a una República assetjada per la No-Intervenció.

L’empresa era titànica, però hi ha més: Entre els bombardejos, el bloqueig de la frontera, i dificultats de tota mena, no aconsegueixen acabar-la a temps, i els primers dies de febrer passen la frontera per Bourg-Madame, amb gran part de l’attrezzo, instal·lant-se als estudis Pathé de Joinville, prop de París. Segueixen rodant alguns exteriors, principalment a Villefranche de Rouergue, tot i que la guerra s’ha acabat. Quin sentit tenia continuar amb una promoció de les idees republicanes: solidaritat amb el poble, heroisme, paper de les brigades internacionals, quan Franco ja havia proclamat el final de la Guerra civil? Potser ho trobarem en una anècdota que crec important: Cap el final de la pel·lícula, quan l’avió ja s’ha estavellat i algunes persones del poble es plantegen anar a assistir els ferits, uns ancians reunits a la centraleta de telèfons volen també anar-hi. Aleshores, un jove els diu que perquè, que cal fer coses útils, que “què es pot fer per un mort?”. I la resposta és lapidària: “Donar-li les gràcies”. Jo ho considero una mena de signatura, de testament. Aquesta escena no estava inclosa en el guió original, compost de 39 parts, i se li donà el nom d’Escena 39 bis. Un afegit. Sí, calia donar les gràcies a tots els que es varen esforçar, heroicament, per mantenir la República i les seves idees.

Voldria reflexionar una mica més sobre el paper d’André Malraux durant la guerra d’Espanya. Ell creia que el paper de l’intel·lectual passa per diverses fases. En la primera, és imprescindible una presa de consciència a partir de l’experiència en directe, fer-se càrrec del problema, i processar els diversos inputs amb les eines del seu bagatge intel·lectual. Una cita de l’Espoir ens ho diu clarament:

“Dites donc, commandant, qu’est-ce qu’un homme peut faire de mieux de sa vie, selon vous:-Transformer en conscience une expérience aussi large que possible, mon bon ami”. (“Per tant, comandant, què pot fer un home millor en la seva vida, segons vostè? -Transformar en consciència una experiència tan àmplia com sigui possible, amic meu”).

Aquí el paper de l’intel·lectual és clau, perquè s’adona més clarament del problema, als Noyers d’Altenburg, ens diu:

« Il faut tenter de donner conscience aux hommes de la grandeur qu’ils ignorent en eu »

És així que va a Espanya setmanes abans del cop d’estat, i després hi torna el 20 de juliol, s’adona de la situació i fa d’intermediari entre els governs espanyol i francès per a la compra d’avions. N’aconsegueix una trentena, i els passa just abans de la signatura de la No-Intervenció, o sigui que ho fa en menys de tres setmanes. Perquè això és clar: l’experiència, la consciència, serveixen de ben poc si no es passa a l’acció. Diu també a l’Espoir:

Penser à ce qui devrait être au lieu de penser à ce qu’on peut faire est moche. C’est un poison. Sans remède ».(“Pensar què hauria de ser, enlloc de pensar què es pot fer, és lleig. És un verí. Sense remei”)

Però no acaba aquí el plantejament de la trajectòria intel·lectual per a l’autor francès. Cal anar més enllà. Segons ell, les persones estan condicionades per un destí imposat, i ens cal lluitar contra ell. I això es fa amb transcendència que aporta l’obra d’art. Un testimoni de la consciència i l’acció que va més enllà d’un fet concret i s’ofereix a les generacions futures. I ell ho fa amb dues obres: la novel·la L’Espoir, i la pel·lícula Espoir – Sierra de Teruel (que agafa com argument un petit fragment de la primera).

Malraux havia organitzat una esquadreta d’avions, després havia participat en l’organització i direcció del II Congrés d’Escriptors en Defensa de la Cultura de València, Madrid i Barcelona de l’any 1937, escrivint posteriorment L’Espoir que es va publicar el novembre d’aquell any. Posteriorment es desplaçà als Estats Units, sempre en suport de la República espanyola, i quedà impressionat per la força divulgativa del cinema. L’any següent, la República retrocedia, després d’algunes victòries esporàdiques, i necessitava més que mai el suport internacional. A Estats Units, a finals del 38 s’havia de votar l’esmena Nye, que hagués obert les portes a adquisicions en aquell país. Amb tot això, Malraux anà a veure Juan Negrín, que li atorgà diners i materials. També comptà amb el suport de la Generalitat de Catalunya, mitjançant Laya Films del Comissariat de Propaganda dirigit per Jaume Miravitlles. I començaren a rodar el juliol d’aquell 1938.

Espoir

Hi ha encara alguns elements més, per copsar millor aquest film. Primer  de tot l’argument: En un plantejament no freqüent aleshores, ens planteja tres àmbits diferents: Un poble assetjat (Linàs); una ciutat (Terol?) on uns republicans volen anar a ajudar aquells, i finalment, una esquadreta d’aviació internacional (amb els records que el mateix Malraux tenia de la que va organitzar durant els primers mesos de guerra). En totes les escenes, es fan paleses dues coses bàsiques en el missatge de la pel·lícula: la solidaritat del poble amb els combatents republicans (l’escena final, amb el poble marcant una zeta quan baixa de recuperar els ferits i els morts de l’avió), i la manca esfereïdora de material (en especial l’escena dels republicans que volen portar armes, i la de l’aeroport).

Però potser el més rellevant d’Espoir-Sierra de Teruel sigui la seva pròpia història. El rodatge es féu en condicions molt precàries. No pogueren filmar a Terol, ja en possessió dels sollevats, no podien revelar el negatiu a Barcelona a causa dels talls d’electricitat que provocaven els bombardejos, no tenien focus, ni tan sols maquillatge…Durant la tardor de 1938 es pogueren rodar tres grups d’escenes bastant sencers: El dels republicans que surten de la ciutat per ajudar Linàs (rodat a Barcelona –carrer Santa Anna- i Tarragona, excepte on troben un cotxe per estavellar-lo contra un canó feixista, que està al que avui és l’entrada del museu Picasso del carrer Montcada). També és força completa l’escena final, rodada a Collbató (l’efecte de l’avió que s’estavella està filmant posant la càmera a l’aeri de Montserrat), i per la que el Govern de la República va deixar dos mil soldats per fer d’extres. Podem considerar bastant acabades també les escenes de l’esquadreta internacional, rodades al Prat i a Sabadell. Una curiositat és que el moment en què els dos pagesos que volen passar les línies per avisar els aviadors s’aturen en un bar, on troben un traïdor, va ser filmat al Poble Espanyol de Montjuïc.

Però tot això, no fou suficient. A l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona han de fugir i seguir rodant a França. Però allí hi ha vents de guerra, i apressats per l’imminent esclat d’aquesta, munten 28 de les 39 escenes previstes i la projecten a les autoritats republicanes i alguns amics a París. Pocs dies abans de la seva presentació pública, el govern francès la prohibeix, i mesos després, en entrar els nazis, s’ordena la destrucció de tot el material propagandístic republicà i amb ell, la pel·lícula de Malraux.

Miraculosament, algú va tenir la pensada de canviar les bobines del film i posar-les en les caixes d’un altre: Drôle de drame de Marcel Carné, pertanyent al mateix productor. Fou així com se salvà una còpia. Recuperada al final de la guerra, el mateix 1945 guanyà el Prix Louis Delluc.

Tot plegat, una epopeia que espero que no sols us agradi, sinó que us commogui. I és per això que he guardat pel final una cita de qui va ser la mà dreta de Malraux durant la filmació: Max Aub:

“Tal vez se halle en estas viejas y humildes imágenes el recuerdo de la figura que mi generación buscó desesperadamente; el puerto de la libertad por el camino siempre áspero de la justicia. Nos quedamos en el camino, pero éste es el camino.”

Us haig de confessar que a mi em va emocionar. I vaig decidir reflectir-ho en una novel·la, “Campo de esperanza”, que aviat veurà també la seva publicació en francès. En ella Malraux, Aub, i els personatges de les seves novel·les, així com altres personatges, com Jaume Miravitlles, Juan Negrín o José Félix de Lequerica, intervenen en el relat de les vicissituds d’aquesta pel·lícula mítica. I ho vaig fer contradint Max Aub, que va dir al seu llibre Hablo como hombre:

”La historia de la filmación de Sierra de Teruel fue una sucesión de hechos tragicómicos que ya nadie contará.”

Em permeto dir-li, amb tot el respecte i admiració: Lo siento Max, pero sí lo he contado. 

Antoni Cisteró, autor de Campo de Esperanza editorial Mediterrània, Barcelona, 2008.

“La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme”

 

Dilluns 9 d’octubre a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia d’Amics de la Història: “La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme”.

Hi intervindran: Jordi Casassas, autor del llibre i historiador, Josep Sanmartí, ateneista i creador del Blog “Perles negres, perles blanques” . Coordinen el debat Joan Solé Camardons i Carme Llobet d’Amics de la Història.

portada_la-voluntat-i-la-quimera_jordi-casassas_201610261753

La voluntat i la quimera fa una lectura nova d’aquest moviment dins del seu temps, que a l’Europa occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i l’impacte de la Gran Guerra.

El noucentisme no és, per tant, un fenomen privatiu de Catalunya i, molt menys, el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local. Per altra part, el noucentisme, lluny de ser un parèntesi conservador entre l’esclat progressista del modernisme i la irrupció moderna i “proletària” de les avantguardes (com es va consolidar en la interpretació dels anys seixanta del segle XX), representa una de les tres grans cosmovisions que determinen la dinàmica cultural política de la contemporaneïtat catalana, al costat de la renaixença romàntica i del marxisme.

Així doncs, el temps del noucentisme s’allarga des de les darreries del segle XIX fins a la irrupció marxista dels anys seixanta del segle XX.

Vegeu l’article de Lluís Bonada “Jordi Casassas perfila la funció central del noucentisme en la Catalunya contemporània” a la revista El Temps, 06-03-2017

Vegeu l’entrevista a Jordi Casassas a la revista Ab Origine

Jordi Casassas_La-voluntat-i-la-quimera-durant-lentrevista-