La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona

Dimecres 5 Juliol 2017 a les 19h a  la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la conferència La rebel Assemblea de Parlamentaris de Barcelona, sisena sessió del cicle Centenari 1917 a càrrec de Borja de Riquer, historiador i catedràtic emèrit d’història contemporània de la UAB.

Presenten l’acte Jordi Casassas president de l’Ateneu Barcelonès i Joan Solé ponent de la secció d’història.

Assemblea de Parlamentaris, és el nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l’octubre del 1917.

Des del començament d’any es feia palesa una crisi de l’Estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l’exèrcit reflectit en l’aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l’aplicació de reformes. Al juny, l’empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa.

assemblea de Parlamentaris a Barcelona

Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’una autonomia, règim que havia d’ésser estès a tot l’Estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d’unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l’organització de l’estat, sobre l’autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial.

Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d’Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l’actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d’unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat.

Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l’estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d’un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d’agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l’exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga.

Assemblea Parlamentaris-Iustració Catalana

El govern espanyol denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l’Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l’organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d’haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l’Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d’octubre, primer al Congrés i després a l’Ateneu. Fou aprovat el programa d’una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l’estat, reforma democràtica de l’exèrcit, etc).

Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’instrucció pública (30 d’octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.

AlfonsoXII_Cambo_Portada

Font: Enciclopèdia catalana “Assemblea de Parlamentaris” AutorBorja de Riquer i Permanyer

Madame De Staël, una intel·lectual contemporània de la Revolució francesa. Una indagació sobre les passions humanes

Dimecres 14 de juny a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la tertúlia sobre Madame de Staël, una intel·lectual contemporània de la Revolució francesa. Una indagació sobre les passions humanes.

Intervindran Maite Muns, editora de L’art de la memòria , Mònica Miró traductora al català de l’obra De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions i Xavier Roca, notari i escriptor  de la biografia  Madame de Staël, la baronesa de la libertad.

Coordina el debat Joan Solé Camardons, d’Amics de la Història.

 Biografia i obra

Anne-Louise-Germaine Necker, baronessa de Staël-Holstein (París, 1766-1817). Escriptora. Filla d’un important banquer ginebrí establert a París, de petita s’envolta de personatges com Diderot, Grimm o La Harpe gràcies a la influència del pare. A l’edat d’onze anys comença a escriure prosa i poesia gràcies a una intel·ligència atiada per aquestes companyies i per una estricta formació acadèmica. El 1786 es casa amb Eric-Magnus, ambaixador de Suècia i baró de Staël-Holstein, i publica sota el nom de baronessa de Staël Sophie ou les sentiments sécrets. Dos anys més tard apareix també Lettres sur les écrits et le caractère de J.-J. Rosseau, on elogia la figura de l’escriptor i filòsof suís.

La Revolució Francesa té un impacte directe sobre la vida de Mme. de Staël, que se sent ideològicament llunyana de la burgesia dominant perquè prefereix una monarquia racionalista. A causa de la Revolució es veu obligada a passar un temps a Suïssa i Anglaterra; el 1895 torna a París i hi publica Réflexions sur la paix intérieure, de caràcter més polític que literari. A instàncies del nou règim, el mateix any torna a Suïssa (aquesta vegada acompanyada per Benjamin Constant, amb qui mantindrà una complicada relació sentimental), on al cap d’un any veurà la llum De l’influence des passions sur le bonheur des individus et des nations, també de caire polític.

Establerta de nou a París, el 1800 publica De la littérature considerée dans ses rapports avec les institutions sociales, en què es mostra decepcionada per l’actitud autoritària de Napoleó i aposta per la llibertat com a peça imprescindible per la felicitat. Se separa del baró de Staël i publica Delphine (1802), novel·la on critica la feble posició de la dona en aspectes fonamentals de la societat. L’any següent el règim napoleònic obliga a emigrar Mme. de Staël, que emprèn un viatge per Frankfurt, Weimar (on coneix Goethe, Schiller i Wieland), Leipzig i Berlín (on coneix August Wilhem Schlegel, amb qui mantindrà una llarga i estreta amistat). A finals de 1804 enceta un nou viatge a Itàlia motivada per la infuència de Schlegel i Sismondi: visita Roma, Nàpols, Florència, Venècia i Milà. Arran d’aquesta experiència escriu la novel·la Corinne ou l’Italie (1807), que circula amb èxit per tota Europa i li garanteix un lloc entre els escriptors de primer nivell. El 1810 publica De l’Allemagne, on proposa un determinat Romanticisme basant-se en crítiques sobre alguns escriptors alemanys. Napoleó prohibeix l’obra, però la seva repercussió és notable a la resta de països europeus i Mme. de Staël, que fuig de França amb el manuscrit amagat, aconsegueix fer-ne una reimpressió a Anglaterra el 1813.

Viatja per Viena, Sant Petersburg, Estocolm i Anglaterra. El 1814 torna a París donant suport als Borbons i el 1816 es casa en secret a Itàlia amb John Rocca, un militar suís vint-i-dos anys més jove que ella. Publica De l’esprit des traductions (1816), on defensa la traducció com a eina per mantenir vives les literatures. Malalta, físicament decaiguda, passa els últims anys de la seva vida acabant d’escriure Considérations sur les principaux événements de la Révolution française (1818) i Dix années d’exil (1821), publicats pòstumament.

Font: Almirall. Portal del pensament i cultura del segle XIX. Redactat per Gemma Fabregat Palau i publicat  el 24/05/2012.

 

De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

Escrita sota l’impacte de la Revolució Francesa, entre 1792 i 1796, en un moment convuls i crític com l’actual, l’obra de Madame Germaine Necker de Staël (1766-1817) De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions constitueix una indagació intel·lectual i sentimental alhora sobre les passions que impedeixen els homes i els pobles de ser feliços i sobre els recursos que trobem dins nostre per mirar de ser-ho. Assaig brillant escrit sota l’impacte de la Revolució francesa, a mig camí entre la filosofia política i l’antropologia psicològica, és per damunt de tot un exercici d’humanitat que ens interpel·la amb la mateixa força que ho feien els contemporanis.

Font: Contraportada de De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

 

De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions

 

 

 

 

 

 

 

 

Madame de Staël, la baronessa de la llibertat

Xavier Roca-Ferrer a Madame de Staël, la baronesa de la libertad (Erenice, 2015), ha construït un magnífic retrat d’un personatge i un temps especialment interessants. Estem parlant de la França que va des dels temps dels Il·lustrats fins a la derrota napoleònica, passant pels convulsos esdeveniments de la Revolució Francesa i per l’expansió exterior que a inicis del segle XIX es va portar a terme durant l’Imperi de Napoleó. Estem parlant dels temps en que França i especialment París era el centre del món del pensament i dels grans successos polítics que indicarien el camí a seguir a l’època contemporània europea. Germaine Necker, que així era el veritable nom de Madame de Staël, abans que es casés amb l’ambaixador suec a França, va ocupar un lloc de referència en la cultura i en la política francesa, tot incidint de manera notòria en alguns dels seus processos més destacats. Filla del ministre d’Hisenda francès, es va relacionar de manera intensa, de vegades íntimament intensa, amb figures de la talla de Diderot, Constant, Schlegel, Tayllerand, Goethe, Schiller, Lord Byron, i el mateix emperador Napoleó. En temps on els salons parisencs eren l’àmbit central de relació política i cultural, el seu es convertí en el més destacat, al que tothom aspirava a ser convidat si volis significar alguna cosa en la vida de París.

A diferència d’altres dames que feien d’amfitriones de la intel·lectualitat, Madame de Staël va ser ella mateixa una reputada pensadora i escriptora, essent notables els seus estudis de literatura comparada. Personatge contradictori com la majoria de la seva època, que volien transformar un món de l’Antic Règim en el que ja no creien, però que continuaven essent beneficiaris dels privilegis que la seva ideologia política deia combatre. Les classes populars, només les coneixien de referència. Una nena prodigi que va portar a terme una vida intensa i atzarosa, amb grans passions amorosos i intel·lectuals i que va viure nombrosos alts i baixos emocionals i vitals. Intel·lectual compromesa i defensora del paper de la dona en la societat que anava emergint, va ser expulsada de França pel propi Napoleó, i va tenir un paper cabdal en la derrota definitiva d’aquest el 1815. Personatge cabdal que es mou a mig camí entre l’entorn il·lustrat en que es va formar i el romanticisme que emergia com a corrent cultural que dominaria bona part del segle XIX. Una magnífica biografia per conèixer amb més profunditat uns temps cabdals per al esdevenir del món contemporani. Un molt bon i complert treball.

Ressenya de Josep Burgaya

La Baronesa de la libertad
Xavier Roca Ferrer