El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre. Homenatge a Francesc Mestre i Noè

Dijous dia  6 d’octubre a les 19h , a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc l’acte “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre. Homenatge a Francesc Mestre i Noè”,  presidit per l’Hble. Sr. Santi Vila i Vicente, Conseller de Cultura de la Generalitat,  l’Il·lm. Sr. Ferran Bel i Accensi, alcalde de Tortosa, i pel Sr. Jordi Casassas i Ymbert, president de l’Ateneu Barcelonès.

La conferència que correrà a càrrec de la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua abordarà diferents aspectes d’un dels conjunts de la perifèria territorial més desconeguda: la dels territoris comarcals situats al sud de Catalunya, Baix Aragó i  comarques de l’Alt i Baix Maestrat, entre els segles XIX i XX, sota la mirada d’un dels seus protagonistes: Francesc Mestre i Noè.

Quantes vegades hem escoltat aquella frase tant recorrent de: Ni catalans, ni valencians. Som tortosins!   Si, sí… els mateixos que reclamen la “quinta” província. Què hi ha, realment, al darrera d’aquestes frases?   Són dites populars sense solta ni volta? Fabulacions que ves a saber d’on han sortit? O hi ha una realitat oculta que les sustenta?

Quina ha estat la problemàtica específica de les Terres de l’Ebre al llarg dels darrers segles?  Quina resposta han tingut per part de les respectives administracions? Certament, la història d’aquests territoris encara està plena de molts interrogants, de costats foscos i de llegendes “urbanes” i, per tant, és una assignatura que encara ens resta pendent.

Afortunadament, en els darrers temps s’han llegit tesis doctorals i s’han publicat interessants treballs dins de les nostres universitats, que han estat i són d’una importància cabdal per a l’estudi i el coneixement, tan de la història local i comarcal, com de la Història–en lletres majúscules- del nostre país. Treballs que, amb fortes dificultats, arriben fins a les llibreries barcelonines i encara amb més entrebancs poden ser distribuïdes per tots els territoris  de llengua catalana. Potser per això, encara els desconeixem i, per tant, encara ignorem una part de la història de qui som, que som i com som, realment.

Aquesta no és només una realitat del nostre present. Si miréssim enrere i poguéssim retrocedir en el temps, potser veuríem que les coses no han canviat tant. I no és que la història es repeteixi, no. Tan sols és que els problemes del passat continuen oberts: o no s’ha trobat una solució o, potser fins i tot, aquesta no s’ha volgut buscar…

La història, que no deixa de ser la memòria i la consciència de la nostra societat, persisteix en ensenyar a cada generació tot allò que s’ha fet, tot el que resta pendent i, també, allò que s’ha enquistat a l’espera de trobar una sortida…

Francesc Mestre i Noè (Tortosa, 1866-1940) arqueòleg-historiador, lingüista, escriptor, i periodista al llarg de quasi cinquanta anys, va ser arxiver honorari de l’ajuntament de Tortosa i cronista d’aquesta ciutat. Va fundar el primer periòdic escrit íntegrament en llengua catalana a l’antiga comarca de Tortosa i va ser, també, un reconegut poeta i dramaturg.

francesc_mestre_noe

   Francesc Mestre i Noè (1929)
 Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la de Màlaga; de la Reial Acadèmia de Belles Arts de “San Fernando”, de la Societat Artístic Arqueològica Barcelonesa, de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Société Archéologique du Midi de la France (Toulouse), membre corresponsal estranger de la Reial Acadèmia de Ciències aplicades i Belles Arts d’Erfurt (Alemanya); vocal de la Junta executiva del Congrés d’Art Cristià de Catalunya, acadèmic adjunt de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, membre d’honor de la Société Académique d’Histoire Internacional de Paris, entre moltes d’altres càrrecs i nomenaments d’un llarg llistat. Va publicar diversos llibres  de contingut històric, artístic, de cultura popular i lingüístics. Va fundar, entre d’altres, el Centre excursionista de Tortosa i la primera associació de la premsa d’aquesta comarca, i va ser vicepresident de la Federació de Premsa catalanobalear i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1931.

La figura de Francesc Mestre resulta ser una peça clau entre les primeres mostres, que amb timidesa, poden considerar-se com el primer catalanisme a les comarques del sud de Catalunya i l’efervescència que durant les primeres dècades del segle XX esclataran formant un ampli mostrari de sensibilitats. Ell és, de fet, l’ideòleg, el pensador i la figura que avivarà les consciències d’una gent i d’un territori que ha vist suplantar la seva llengua, la seva cultura i les seves tradicions. Que amb els anys ha anat perdent els rastres de la seva pròpia història, del seu patrimoni artístic, arquitectònic i arqueològic i que, fins i tot, davant tanta confusió, ha oblidat una part de la seva pròpia identitat.

Informació facilitada per Maria Mestre.

Vegeu també: Albert Aragonés Salvat i Montserrat Ingla Torné La gènesi del «Vocabulari català de Tortosa» de Francesc Mestre i Noé

 

Breu biografia de Francesc Mestre i Noè (Gran Enciclopèdia Catalana)

La política sanitària de la Generalitat republicana (1931-1936)

Dilluns dia 26 de setembre a les 19 h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió “La política sanitària de la Generalitat republicana (1931-1936) a càrrec de Carles Hervàs, metge i historiador que va realitzar la seva tesi doctoral “Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil “. Presenta l’acte Josep Sauret, economista, historiador i membre de la Secció d’història de l’Ateneu.

Foto destacada: El nou govern de la Generalitat, presidit per Francesc Macià, d’esquerra a dreta: Francesc Xavier Casals (Treball i Obres Públiques), Pere Coromines (Justícia i Dret) Carles Pi i Sunyer (Hisenda), el president, Ventura Gassol (Cultura), Joan Selves (Agricultura i Economia) i Josep Dencàs (Assistència Social i Sanitat). Palau de la Generalitat de Catalunya. 1932. [ Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM) ]

Durant els primers anys trenta del passat segle, Catalunya va tenir l’oportunitat d’organitzar una sanitat pública, civil i equitativa aprofitant les possibilitats d’un govern autonòmic.

Un antecedent proper fou la Mancomunitat de Catalunya, entitat de caràcter administratiu però carregada de significació política. Malgrat totes les seves limitacions, l’obra de la Mancomunitat tingué l’encert d’orientar la política sanitària i social a Catalunya de tal manera que la seva influència s’estendrà al llarg de tot el segle XX.

josep-dencas_serveis_pro-infancia

Foto: Josep Dencàs, conseller de Sanitat i Assistència Social, i Bonaventura Gassol, conseller de Cultura, presideixen la inauguració dels Serveis Pro-Infància a la Plaça del doctor Serrat d’El Clot, Barcelona. 1934. [ Fot. Sagarra – ANC ]

Amb la República i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia tot feia preveure que havia arribat l’hora dels canvis i la possibilitat d’instaurar una política sanitària recolzada en uns nous principis socials. El traspàs de competències i una estabilitat política mantinguda durant uns anys permeteren encetar un reduït marc legislatiu que va començar a orientar les primeres mesures en aquest terreny.

En aquesta conferència s’analitzaran els projectes i les realitzacions en tot aquest àmbit, fins arribar a l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, a partir del qual tots els elements de la vida del país i de la seva gent es van veure trasbalsats pels efectes de la guerra.

josep-dencas_-torres-picat

Foto: Josep Dencàs, conseller d’Assistència Social i Sanitat, despatxant amb el seu secretari, Torres Picart. Palau de la Generalitat. 1932. [ Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM) ]

Tesi doctoral de Carles Hervàs:  “Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil “

 

La classe obrera a Catalunya: treballadors de brusa i de coll blanc

Dilluns dia 19 de setembre a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió “La classe obrera a Catalunya: treballadors de brusa i de coll blanc”, quarta sessió del cicle “Grups i classes socials a Catalunya” a càrrec de Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona, que va realitzar la tesi doctoral sobre Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914)

Al llarg del segle XIX Catalunya es va transformar radicalment i es van anar creant les bases que portarien a l’ensulsida de l’antic règim i a la creació d’una societat nova. Els canvis van començar des que Catalunya va iniciar el camí cap a la industrialització, tot diferenciant-se de la resta de l’estat que, majoritàriament, s’orientava cap el capitalisme agrari.

El canvi es va consolidar lligat a la progressiva industrialització del país i a les transformacions que, paral·lelament, s’anaven produint al camp i que van provocar un fenomen migratori des de l’interior del país cap a les zones costaneres, espai de major implantació industrial, que es va incrementar a partir dels anys vuitanta amb la incorporació de l’emigració procedent d’altres indrets de la Península, que acabaria consagrant Barcelona com el gran nucli urbà.

consciencia-tranquila-julio-romero-de-torres

Imatge: “La conciencia tranquila” de Julio Romero de Torres.

En aquesta nova societat el protagonisme va recaure en el món obrer, en la classe obrera, en els treballadors de tot tipus –obrers de fàbrica, menestrals, escrivents, dependents de comerç, … – que van lluitar per conquerir uns drets polítics i socials que, a priori, els hi eren negats o escatimats. L’estudi del món obrer passa per analitzar les noves formes organitzatives que va crear per reclamar els seus drets, però no es poden passar per alt les condicions de vida i de treball d’aquesta nova classe social que, sotmesa a nombrosos condicionants (salari, jornada de treball, condicions laborals, analfabetisme, …) la condemnaven a la subordinació. La capacitat de resposta lligada a les organitzacions sindicals i als nombrosos espais de sociabilitat que va saber crear, la va individualitzar i definir com a grup social.

proudhon-gustave-courbet-1865

Imatge: Proudhon segons Gustave Courbet (1865).

Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) fou un dels pares de l’anarquisme modern.

Esquema de la sessió

  1. L’arrencada del tèxtil.
  2. Menestrals i obrers:
    1. Formes de treball noves.
    2. Les condicions de vida del mon obrer.
    3. Treball i obrerisme enfront la política liberal.
  3. La sociabilitat obrera:
    1. Una cultura pròpia: els ateneus.
    2. Pensament, pedagogia i oci.
    3. El mon lúdic
  4. Organització i mobilització obrera:
    1. Els gran corrents de pensament: federalisme i anarquisme.
    2. Internacionalisme i anarcosindicalisme.
    3. Internacionalisme i catalanisme.

Informació facilitada per Teresa Abelló ; Vegeu  Conversa amb Teresa Abelló

obreroszapateros-elda-giracampestre-1912-arxiuemidesa

Imatge: Obrers sabaters a Elna. “La sociedad de aparadoras y zapateros. La Racional”

Font: “Alacant Obrera. Centre d’estudis socials