El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre. Homenatge a Francesc Mestre i Noè

Dijous dia  6 d’octubre a les 19h , a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, presidit pel Excm. Sr. Ferran Bel i Accensi, alcalde de Tortosa, i pel Sr. Jordi Casassas i Ymbert, president de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc l’acte “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre. Homenatge a Francesc Mestre i Noè”. 

La conferència que correrà a càrrec de la historiadora Maria Mestre i Prat de Pàdua abordarà diferents aspectes d’un dels conjunts de la perifèria territorial més desconeguda: la dels territoris comarcals situats al sud de Catalunya, Baix Aragó i  comarques de l’Alt i Baix Maestrat, entre els segles XIX i XX, sota la mirada d’un dels seus protagonistes: Francesc Mestre i Noè.

Quantes vegades hem escoltat aquella frase tant recorrent de: Ni catalans, ni valencians. Som tortosins!   Si, sí… els mateixos que reclamen la “quinta” província. Què hi ha, realment, al darrera d’aquestes frases?   Són dites populars sense solta ni volta? Fabulacions que ves a saber d’on han sortit? O hi ha una realitat oculta que les sustenta?

Quina ha estat la problemàtica específica de les Terres de l’Ebre al llarg dels darrers segles?  Quina resposta han tingut per part de les respectives administracions? Certament, la història d’aquests territoris encara està plena de molts interrogants, de costats foscos i de llegendes “urbanes” i, per tant, és una assignatura que encara ens resta pendent.

Afortunadament, en els darrers temps s’han llegit tesis doctorals i s’han publicat interessants treballs dins de les nostres universitats, que han estat i són d’una importància cabdal per a l’estudi i el coneixement, tan de la història local i comarcal, com de la Història–en lletres majúscules- del nostre país. Treballs que, amb fortes dificultats, arriben fins a les llibreries barcelonines i encara amb més entrebancs poden ser distribuïdes per tots els territoris  de llengua catalana. Potser per això, encara els desconeixem i, per tant, encara ignorem una part de la història de qui som, que som i com som, realment.

Aquesta no és només una realitat del nostre present. Si miréssim enrere i poguéssim retrocedir en el temps, potser veuríem que les coses no han canviat tant. I no és que la història es repeteixi, no. Tan sols és que els problemes del passat continuen oberts: o no s’ha trobat una solució o, potser fins i tot, aquesta no s’ha volgut buscar…

La història, que no deixa de ser la memòria i la consciència de la nostra societat, persisteix en ensenyar a cada generació tot allò que s’ha fet, tot el que resta pendent i, també, allò que s’ha enquistat a l’espera de trobar una sortida…

Francesc Mestre i Noè (Tortosa, 1866-1940) arqueòleg-historiador, lingüista, escriptor, i periodista al llarg de quasi cinquanta anys, va ser arxiver honorari de l’ajuntament de Tortosa i cronista d’aquesta ciutat. Va fundar el primer periòdic escrit íntegrament en llengua catalana a l’antiga comarca de Tortosa i va ser, també, un reconegut poeta i dramaturg.

francesc_mestre_noe

   Francesc Mestre i Noè (1929)
© FAMÍLIA MESTRE
 Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la de Màlaga; de la Reial Acadèmia de Belles Arts de “San Fernando”, de la Societat Artístic Arqueològica Barcelonesa, de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Société Archéologique du Midi de la France (Toulouse), membre corresponsal estranger de la Reial Acadèmia de Ciències aplicades i Belles Arts d’Erfurt (Alemanya); vocal de la Junta executiva del Congrés d’Art Cristià de Catalunya, acadèmic adjunt de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, membre d’honor de la Société Académique d’Histoire Internacional de Paris, entre moltes d’altres càrrecs i nomenaments d’un llarg llistat. Va publicar diversos llibres  de contingut històric, artístic, de cultura popular i lingüístics. Va fundar, entre d’altres, el Centre excursionista de Tortosa i la primera associació de la premsa d’aquesta comarca, i va ser vicepresident de la Federació de Premsa catalanobalear i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1931.

La figura de Francesc Mestre resulta ser una peça clau entre les primeres mostres, que amb timidesa, poden considerar-se com el primer catalanisme a les comarques del sud de Catalunya i l’efervescència que durant les primeres dècades del segle XX esclataran formant un ampli mostrari de sensibilitats. Ell és, de fet, l’ideòleg, el pensador i la figura que avivarà les consciències d’una gent i d’un territori que ha vist suplantar la seva llengua, la seva cultura i les seves tradicions. Que amb els anys ha anat perdent els rastres de la seva pròpia història, del seu patrimoni artístic, arquitectònic i arqueològic i que, fins i tot, davant tanta confusió, ha oblidat una part de la seva pròpia identitat.

Informació facilitada per Maria Mestre.

Vegeu també: Albert Aragonés Salvat i Montserrat Ingla Torné La gènesi del «Vocabulari català de Tortosa» de Francesc Mestre i Noé

 

Breu biografia de Francesc Mestre i Noè (Gran Enciclopèdia Catalana)

La política sanitària de la Generalitat republicana (1931-1936)

Dilluns dia 26 de setembre a les 19 h a la sala Sagarra de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió “La política sanitària de la Generalitat republicana (1931-1936) a càrrec de Carles Hervàs, metge i historiador que va realitzar la seva tesi doctoral “Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil “. Presenta l’acte Josep Sauret, economista, historiador i membre de la Secció d’història de l’Ateneu.

Foto destacada: El nou govern de la Generalitat, presidit per Francesc Macià, d’esquerra a dreta: Francesc Xavier Casals (Treball i Obres Públiques), Pere Coromines (Justícia i Dret) Carles Pi i Sunyer (Hisenda), el president, Ventura Gassol (Cultura), Joan Selves (Agricultura i Economia) i Josep Dencàs (Assistència Social i Sanitat). Palau de la Generalitat de Catalunya. 1932. [ Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM) ]

Durant els primers anys trenta del passat segle, Catalunya va tenir l’oportunitat d’organitzar una sanitat pública, civil i equitativa aprofitant les possibilitats d’un govern autonòmic.

Un antecedent proper fou la Mancomunitat de Catalunya, entitat de caràcter administratiu però carregada de significació política. Malgrat totes les seves limitacions, l’obra de la Mancomunitat tingué l’encert d’orientar la política sanitària i social a Catalunya de tal manera que la seva influència s’estendrà al llarg de tot el segle XX.

josep-dencas_serveis_pro-infancia

Foto: Josep Dencàs, conseller de Sanitat i Assistència Social, i Bonaventura Gassol, conseller de Cultura, presideixen la inauguració dels Serveis Pro-Infància a la Plaça del doctor Serrat d’El Clot, Barcelona. 1934. [ Fot. Sagarra – ANC ]

Amb la República i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia tot feia preveure que havia arribat l’hora dels canvis i la possibilitat d’instaurar una política sanitària recolzada en uns nous principis socials. El traspàs de competències i una estabilitat política mantinguda durant uns anys permeteren encetar un reduït marc legislatiu que va començar a orientar les primeres mesures en aquest terreny.

En aquesta conferència s’analitzaran els projectes i les realitzacions en tot aquest àmbit, fins arribar a l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, a partir del qual tots els elements de la vida del país i de la seva gent es van veure trasbalsats pels efectes de la guerra.

josep-dencas_-torres-picat

Foto: Josep Dencàs, conseller d’Assistència Social i Sanitat, despatxant amb el seu secretari, Torres Picart. Palau de la Generalitat. 1932. [ Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM) ]

Tesi doctoral de Carles Hervàs:  “Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil “

 

La classe obrera a Catalunya: treballadors de brusa i de coll blanc

Dilluns dia 19 de setembre a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió “La classe obrera a Catalunya: treballadors de brusa i de coll blanc”, quarta sessió del cicle “Grups i classes socials a Catalunya” a càrrec de Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona, que va realitzar la tesi doctoral sobre Les relacions internacionals de l’anarquisme català (1881-1914)

Al llarg del segle XIX Catalunya es va transformar radicalment i es van anar creant les bases que portarien a l’ensulsida de l’antic règim i a la creació d’una societat nova. Els canvis van començar des que Catalunya va iniciar el camí cap a la industrialització, tot diferenciant-se de la resta de l’estat que, majoritàriament, s’orientava cap el capitalisme agrari.

El canvi es va consolidar lligat a la progressiva industrialització del país i a les transformacions que, paral·lelament, s’anaven produint al camp i que van provocar un fenomen migratori des de l’interior del país cap a les zones costaneres, espai de major implantació industrial, que es va incrementar a partir dels anys vuitanta amb la incorporació de l’emigració procedent d’altres indrets de la Península, que acabaria consagrant Barcelona com el gran nucli urbà.

consciencia-tranquila-julio-romero-de-torres

Imatge: “La conciencia tranquila” de Julio Romero de Torres.

En aquesta nova societat el protagonisme va recaure en el món obrer, en la classe obrera, en els treballadors de tot tipus –obrers de fàbrica, menestrals, escrivents, dependents de comerç, … – que van lluitar per conquerir uns drets polítics i socials que, a priori, els hi eren negats o escatimats. L’estudi del món obrer passa per analitzar les noves formes organitzatives que va crear per reclamar els seus drets, però no es poden passar per alt les condicions de vida i de treball d’aquesta nova classe social que, sotmesa a nombrosos condicionants (salari, jornada de treball, condicions laborals, analfabetisme, …) la condemnaven a la subordinació. La capacitat de resposta lligada a les organitzacions sindicals i als nombrosos espais de sociabilitat que va saber crear, la va individualitzar i definir com a grup social.

proudhon-gustave-courbet-1865

Imatge: Proudhon segons Gustave Courbet (1865).

Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) fou un dels pares de l’anarquisme modern.

Esquema de la sessió

  1. L’arrencada del tèxtil.
  2. Menestrals i obrers:
    1. Formes de treball noves.
    2. Les condicions de vida del mon obrer.
    3. Treball i obrerisme enfront la política liberal.
  3. La sociabilitat obrera:
    1. Una cultura pròpia: els ateneus.
    2. Pensament, pedagogia i oci.
    3. El mon lúdic
  4. Organització i mobilització obrera:
    1. Els gran corrents de pensament: federalisme i anarquisme.
    2. Internacionalisme i anarcosindicalisme.
    3. Internacionalisme i catalanisme.

Informació facilitada per Teresa Abelló ; Vegeu  Conversa amb Teresa Abelló

obreroszapateros-elda-giracampestre-1912-arxiuemidesa

Imatge: Obrers sabaters a Elna. “La sociedad de aparadoras y zapateros. La Racional”

Font: “Alacant Obrera. Centre d’estudis socials

Lectures per aquest estiu que us recomana la tertúlia Amics de la Història

Al llarg del segon semestre de 2016 la secció d’Història de l’Ateneu ha programat dues conferències tertúlia al voltant de dos llibres i dues autores que compartiran la seva obra amb nosaltres: Les set caixes de Dory Sontheimer i La maternitat d’Elna d’Assumpta Montellà. Durant el primer semestre de 2017 hem previst almenys dues tertúlies més sobre dos llibres: Les dones de la Principal de Lluís Llach i Vae Victus d’Albert Sànchez Piñol.

Us encoratgem, si encara no els heu llegit, a llegir aquests llibres i a debatre’ls amb nosaltres en les tertúlies que organitza Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès.

Les set caixes: Conferència tertúlia amb Dory Sontheimer el 7 de noviembre de 2016

El primer llibre, Les set caixes (versió en castellà Las siete cajas) es tracta de la reconstrucció real de la vida familiar de Dory Sontheimer. La conferencia tertúlia amb la pròpia autora tindrà lloc dilluns dia 7 de noviembre a les 19h a la sala Verdaguer.  Podeu veure el reportatge de TV3 a http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/via-llibre/dory-sontheimer-les-set-caixes/video/5465836/. Dory Sontheimer ha escrit un relat que documenta la vida dels jueus refugiats a Espanya i aconsegueix que la seva família retrobi un identitat negada i els diversos membres es descobreixen a si mateixos amb una emoció intensa que el lector comparteix fins a l’última paraula.

Les Set Caixes

La maternitat d’Elna: Conferència tertúlia amb Assumpta Montellà el 14 de novembre de 2016

La maternitat d’Elna escrit per Assumpta Montellà, descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz. La conferència tertúlia amb l’Assumpta Montellà tindrà lloc dilluns 14 de novembre a les 17 h a la sala Pompeu Fabra. Vegeu més informació a http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/3/481/la-maternitat-d’elna

La maternitat d'Elna

La burgesia empresarial catalana (1814-1923, aprox.)

Dilluns dia 6 de juny  2016 a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la sessió “La burgesia empresarial catalana (1814-1923 aproximadament)” a càrrec d’Àngels Solà Parera, doctora en Història Moderna,  professora titular al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.Va realitzar la tesi sobre L’èlit barcelonina a mitjan segle XIX, 1977.

L’objectiu d’aquesta conferencia és mostrar, d’una banda, la considerable heterogeneïtat interna de la classe hegemònica catalana, els membres de la qual tenien diferent origen social i geogràfic i van emprendre activitats econòmiques diverses, i d’una altra, com aquesta heterogeneïtat queda esmorteïda perquè tots ells compartien un mateix sistema de valors i tenien una forma de vida comuna.

Es tracta de definir els trets més característics de la gran i mitja-alta burgesia catalana, la que va gaudir de més bona situació econòmica i major poder polític, els membres de la qual no es van mantenir inalterables en la llista dels que tenien aquesta avantatjosa posició al llarg d’aquests més de cent anys.

Fallides, èxits econòmics i trasllats de residència expliquen una mobilitat prou notable en aquesta nòmina, una característica important a tenir en compte. Un dels factors més decisius d’aquesta mobilitat geogràfica i d’ascens social és deu a la relació que bastants d’aquests homes i dones van tenir amb les colònies americanes, en especial Cuba. Totes les poblacions mercantils i manufactureres tenien la seva pròpia burgesia però la més poderosa era segurament la que vivia a Barcelona, que tanmateix en molts casos havia nascut en una d’aquestes altres poblacions catalanes: els Safont, de Vic; Josep Xifré, de Mataró; els Batlló, d’Olot…

Burgesia_Joaquim_Espadaler

Imatge: Joaquín Espalter: “La familia de Jorge Flaquer”. 1840-45. Museo del Romanticismo

Explicarem trajectòries familiars i negocis individuals. Ens aturarem a analitzar el paper de les dones. Ens referirem a l’associacionisme cultural i d’esbarjo i a la constitució de les patronals, entitats que reforçaven la identitat de classe d’aquest col·lectiu. Considerarem fins quin punt la burgesia empresarial es va relacionar amb la vella noblesa senyorial. Aquests i altres temes ens ajudaran a definir el caràcter d’aquesta classe social.

Informació facilitada per Àngels Solà 

Vegeu l’article: “La societat barcelonina en una època de canvis” d’Àngels Solà i Parera

 

 

Reseña de la obra: Hobsbawm, Erik, Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX, Editorial Planeta, México, 2013. / Gilberto López y Ribas

Ressenya del llibre d’Eric Hobsbawm “Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX”

Sociología crítica

Reseña de la obra:  Hobsbawm, Erik, Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX, Editorial Planeta, México, 2013. / Gilberto López y Ribas. Fuente: La Jornada
9788498925760Magna última obra de Erik Hobsbawm, Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX. (Editorial Planeta, México, 2013), da cuenta del estado de la cultura y el arte de la sociedad burguesa,una vez que ésta se desvaneció, con la generación posterior a 1914, para no regresar jamás. Escrita mayoritariamente a partir de conferencias impartidas en el Festival de Salzburgo, Austria, entre 1964 y 2012, el historiador sostiene que pese a la globalización actual, el gran arte sigue siendo eurocéntrico, modelado en lo esencial en la Europa decimonónica, “que creó no sólo el canon fundamental de los clásicos –sobre todo en cuanto se refiere a la música, la ópera, el ballet y el teatro–, sino también en…

View original post 864 more words

Dels menestrals a la petita burgesia catalana

Dels menestrals a la petita burgesia catalana. Una aproximació des de la manufactura 

Dilluns 23 de maig 2016 a les 19:00 – 20:30 Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) a càrrec de Josep Maria Benaul, professor de Ciències Econòmiques i Empresarials que ha fet diverses recerques sobre  història de la indústria tèxtil a Catalunya s. XVIII-XIX, transferència de tecnologia a Espanya en el segle XIX i història de l’empresa.

Tot i que el títol pot semblar un xic tautològic, ens centrarem en la menestralia i la petita burgesia dels segles XVIII i XIX, i mirarem de fer també un breu excurs a les dinàmiques de les classes mitjanes en el segle XX.

En primer lloc, plantejarem perquè la petita burgesia resulta una classe social incòmoda a l’hora d’abordar-la com a subjecte d’estudi. Veurem que en el cas català hi ha uns problemes seriosos de mesurament, derivats de les fonts disponibles. Tot plegat fa que el cost d’analitzar aquest grup social sigui més elevat comparativament que en el cas d’altres classes socials. D’això n’ha resultat un dèficit d’estudis, que contrasta amb la importància històrica atorgada  a aquesta classe social en el nostre país. Aquest estat del coneixement ens obliga  a una exposició bàsicament impressionista.

En segon lloc, veurem com es va configurar la menestralia preindustrial i com el seu desplegament va estar associat a la construcció institucional de les confraries d’ofici, no solament a Barcelona  sinó també a molts pobles i viles del Principat. I a partir d’aquesta realitat considerarem els atributs nacionals atorgats a aquesta classe social a l’hora d’interpretar la nostra història, des d’Antoni de Capmany fins a Jaume Vicens Vives.

Roca1b

Imatge d’auca d’arts i oficis

En tercer lloc, ens acostarem a l’eclosió de la petita burgesia en el segle XIX, i als canvis associats en termes de mobilitat social (ascendent, descendent i horitzontal) que va experimentar en l’era de la industrialització. Considerarem com van afectar el seu creixement i la seva composició els grans processos de canvi institucional (liberalisme), de transformació econòmica (mecanització de la producció  i integració els mercats) i el gran creixement urbà.  

Finalment, i en la mesura que disposem de temps, farem un cop d’ull a les tendències que es poden detectar en el segle XX. D’una banda, la petita empresa en l’àmbit de la manufactura: des del desplegament de noves indústries fins a la desindustrialització. I de l’altra, el sorgiment de les noves classes mitjanes i la relació d’aquestes amb la vella petita burgesia.

Informació facilitada per Josep Maria Benaul 

 

Vegeu “El món de les auques”