Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes

Dimecres 5 d’abril a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tercera sessió del cicle “Centenari 1917” Causes i desenvolupament de la crisi espanyola de 1917: Imatges i influències externes, a càrrec de David Martínez Fiol, historiador i professor d’història a l’IES Mollet del Vallès.

Presenta l’acte, Josep Sauret de l’equip de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

L’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general revolucionària de l’estiu del 1917 varen ser dues propostes o alternatives diferenciades de com calia respondre a allò que, des de la perifèria i la semiperifèria del sistema polític de la Restauració, es considerava com una situació de crisi irreversible de la Monarquia alfonsina i del torn de partits dinàstics.

Vaga general Espanya 1917

Mentre que pels promotors de l’Assemblea de Parlamentaris, fonamentalment la Lliga Regionalista, allò que calia fer era endegar un procés constituent que conduís a una reforma constitucional de la monarquia; pels promotors de la vaga general, socialistes, republicans i, a la seva manera, els llibertaris, l’objectiu final era la proclamació d’una hipotètica segona República.

Entre aquestes dues propostes, el catalanisme d’esquerres i el nacionalisme radical català varen intentar jugar totes dues cartes, entenent que ambdós moviments podien suposar una finestra d’oportunitats per a les classes mitjanes catalanes amb l’objectiu d’assolir un règim d’autonomia política i financera, ja fos en el marc d’una Monarquia o bé, preferentment, d’una República.

Vaga general obrera 1917

 

Tanmateix, tant l’Assemblea de Parlamentaris com la convocatòria d’una vaga general revolucionària no van sorgir del no res. Una i altra s’inspiraren en moviments polítics i socials que, al llarg de la preguerra mundial i de la Gran Guerra, havien tingut lloc arreu del món: Rússia (1905 i 1917), el sud de França (1907), Imperi Otomà (1908-1909), Grècia (1909 i 1917), Portugal (1910), Mèxic (1910-1914), la Xina (1911), Irlanda (1916) o Suècia (1917) sense oblidar, per suposat, l’experiència pròpia a Espanya de la revolució de juliol de 1909 o Setmana Tràgica.

1917 5 -anguiano, saborit, besteiro y largo caballero

Imatge: Els membres socialistes del Comitè de vaga (Daniel Anguiano, Francisco Largo Caballero, Julián Besteiro i Andrés Saborit) a la presó.

Tot aquest cúmul d’experiències polítiques presentaren una tendència a la republicanització del món. Una aspiració a la republicanització que es va fer molt més intensa durant els anys de la Primera Guerra Mundial, a l’entendre molts dels seus agents polítics que aquesta guerra havia de ser aquella revolució mundial i democràtica (alternativa a la dels revolucionaris obreristes internacionalistes) que havia de comportar la fi definitiva de l’anomenat Antic Règim, i, per tant, del vell ideal monàrquic per un de nou definit com a republicà.

En qualsevol cas, 1917 no va ser  ni el principi ni el final de tot aquest procés reformador o revolucionari a Espanya. Com l’actual procés sobiranista, les forces polítiques reformadores i revolucionàries allargaren el seu pols al sistema de la Restauració fins el final de la Gran Guerra i l’empenta de la campanya per l’estatut d’autonomia de Catalunya (1918-1919). En aquest context, l’impacte a nivell internacional de les independències de Txèquia o de la nova Iugoslàvia feren via entre els reformistes i separatistes catalanistes.

Informació facilitada per David Martínez Fiol

 

Bibliografia bàsica:

José Antonio LACOMBA, La crisis española de 1917, Madrid, Ciencia Nueva, 1970.

David MARTÍNEZ FIOL i Joan ESCULIES, 1917. El verano en que España pudo cambiar, Barcelona, Editorial base, en premsa.

Carlos FORCADELL, Parlamentarismo y bolchevización. El movimiento obrero español 1914-1918, Barcelona, Crítica, 1978.

Orlando FIGES, La revolución rusa 1891-1924. La tragèdia de un pueblo, Barcelona, Edhasa, 2010.

Arno J. MAYER, La persistència del Antiguo Régimen, Madrid, Alianza Editorial, 1994.

“Vae Victus” Tertúlia sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol

Dilluns 13 març a les 17 h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia Vae Victus, sobre la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Modera la tertúlia Carme Llobet, d’Amics de la Història. Josep Sanmartí i Joan Solé faran els primers comentaris com a lectors i obriran la tertúlia i el debat amb tots els ateneistes participants.

Vae Victus, és una deformació de la locució llatina “Vae victis” que significa ‘Ai! els vençuts’, la novel·la narra les aventures de Marti Zuviría després de la desfeta de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i està dividida en quatre parts que explica a la seva criada Waltraud quan té pels volts de 100 anys i es troba a l’exili.

El llibre comença el 12 de setembre de 1714, l’endemà de la caiguda de Barcelona i poc abans que Zuviría fugi a l’Amèrica del Nord, on ajudarà els indis yamasee en la guerra contra els colons anglesos. Després de l’aventura americana tornarà a Catalunya, però també anirà a Londres, Alemanya i fins i tot Nova Zelanda. Hi retrobarem personatges històrics que ja vam conèixer a Victus, com l’ambigu duc de Berwick, el seu acèrrim enemic Verboom o l’admirat general Villarroel, alhora que en descobrirem de nous, com el famós guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló –àlies Carrasclet– o l’explorador anglès James Cook.

Sánchez Piñol confirma amb Vae Victus el seu pols narratiu, un equilibri entre la base històrica ,la imaginació més desbordant i un sentit de l’humor de prosa moderna i popular.

Vae Victus

Americanus
Zuviría, fugint de Barcelona, després de la derrota de la ciutat a la Guerra de Successió Espanyola, és enganyat pel capità del vaixell “Palmarin” que el porta a la colònia americana de Carolina del Sud, concretament a l’enclavament de Port Royal. Allà serà segrestat per un grup d’indis yamasee i acabarà enamorant-se de la Mausi, una princesa índia, i convertint-se en la mà dreta de Caesar, un cabdill indi que encapçalarà la revolta d’una aliança indígena contra els colons de Carolina del Sud. En la guerra que succeeix la revolta indígena, Zuviría fa servir els seus coneixements militars adquirits a Barcelona per dirigir l’exèrcit yamasee en la guerra que es dóna entre Port Royal i Charles Town. Les aventures d’en Martí Zuviría a Amèrica el lligaran a la Mausi, en Caesar i un jovenet anomenat “Avi”, al qual adoptarà com a fill. En aquesta part de la novel·la, es descriuen de forma vívida les relacions socials que s’estableixen entre els colons i els nadius americans, mostrant-nos la crueltat de l’esclavisme i l’explotació.

Yamasee

Hispaniensis
Zuviría torna d’Amèrica i arriba a Bordeus, on serà capturat i tancat en una cel·la durant dos anys. Després d’aquest captiveri, serà alliberat pel James Fitz-James Stuart, que el convencerà per tornar a Catalunya i participar en la contesa que va enfrontar França i Espanya en la Guerra de la Quàdruple Aliança, aquesta vegada al costat del famós guerriller català Pere Joan Barceló i Anguera, conegut com a Carrasclet. Zuviria participarà en la campanya que va portar l’exèrcit format per guerrillers catalans a ocupar Navarra, mentre Carrasclet ocupava la ciutat de Reus, i que acabarà amb un tractat de pau que desfarà els últims contingents de combatents catalans que lluitaven per reinstaurar les Constitucions i Llibertats. Al final del capítol, en Marti Zuviria ens narra com va assassinar el duc de Berwick vint anys després, quan aquest assetjava la ciutat alemanya de Philippsburg.

Magna Parens
Zuviría torna a Barcelona per enfrontar-se al seu etern enemic Joris Prosper Van Verboom Aquest personatge, conegut com el carnisser d’Anvers, s’havia convertit en un dels simbols de la desfeta de Barcelona el 1714 i de la repressio posterior contra la poblacio catalana. Zuviría aprofita els coneixements que havia adquirit amb els indis americans i aconsegueix enverinar-lo, gràcies a l’ajuda d’El Nen, un jove que porteriorment descobrirà que era l’Anfan.

Australis
Amb 70 anys, Zuviría acaba relacionant-se amb una llotja masònica a la ciutat de Londres gràcies al seu rang d’enginyer militar. El cap d’aquest grup, Joseph Banks, l’anima a participar en una expedició a bord del vaixell Endeavour del capità James Cook que acabarà amb el descobriment de Nova Zelanda i amb el posterior abandonament d’en Marti Zuviría i el seu company Llompart a l’illa dels indis maoris.

Podeu llegir la crítica de Josep Vicenç i Eres a la revista NÚVOL

Informació adaptada de Viquipèdia “Vae Victus”

Viatgers catalans a la Rússia revolucionària

Dilluns dia 6 de març a les 19 h a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la segona sessió del cicle “Centenari 1917” Viatgers catalans a la Rússia revolucionària, a càrrec de Pelai Pagès i Blanch, historiador i professor titular de la Universitat de Barcelona. Conferència a proposta de la Comissió del centenari de la Revolució Russa.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

El triomf de la revolució bolxevic de 1917 a Rússia va despertar nombroses expectatives entre la classe obrera europea, i Catalunya no en fou una excepció. La possibilitat de què la revolució s’estengués per Europa va possibilitar una onada d’entusiasme, que en els seus inicis va afectar fins i tot a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el sindicat majoritari dels treballadors de Catalunya. Això explica que fos des de la CNT –que de manera provisional es va adherir a la Internacional Comunista creada des de Moscou- d’on sorgiren els primers viatgers catalans cap a Rússia.
El primer de tots fou Àngel Pestaña, que hi anà com a membre d’una delegació que havia de portar l’adhesió de la CNT al II Congrés de la Internacional, que s’havia de celebrar l’estiu de 1920. Pestaña participà certament al Congrés, es va entrevistar amb els dirigents més importants de la revolució però de seguida va discrepar amb les directrius que anava prenent el procés revolucionari i fou conscient de la distància que separava la CNT de l’ideari dels bolxevics. Ho va posar en evidència en els informes negatius que va presentar el novembre de 1921 i el març de 1922.

pestana_informe

Paral·lelament, però, el juliol de 1921, s’havia de celebrar el Congrés constituent de la Internacional Sindical Roja i la CNT hi va enviar una delegació, formada, entre altres, per Joaquim Maurin i Andreu Nin. Nin s’hi va quedar. Havia estat detingut a Alemanya, de tornada, acusat de l’assassinat d’Eduardo Dato i quan va ésser excarcerat, el gener de 1922, retornà a Moscou, on evolucionà cap el comunisme i esdevingué Secretari General adjunt de la Internacional Sindical Roja. S’hi quedà fins a finals de l’any 1930.

nin-despatx-ic-a-moscou-arreglada-copia

Andreu Nin en el seu desptax de secretari general de la
Internacional Sindical Roja a Moscou

Justament, Andreu Nin havia de fer d’amfitrió dels catalans que viatjaren a Rússia l’any 1925. El juliol foren dos escriptors emblemàtics, com Eugeni Xammar i Josep Pla a qui Andreu Nin va acollir.

Des de finals d’octubre fins a finals de novembre del mateix any fou a Francesc Macià, el futur president de la Generalitat, que viatjà a Moscou amb l’objectiu d’obtenir ajut per portar a terme el pla d’invasió de Catalunya que estava preparant des de l’exili. Nin també l’acollí i en fou el seu intèrpret.

macia-moscou-094

Francesc Macià, a les muralles del Kremlin, a Moscou l’any 1925

Informació facilitada per Pelai Pagès, doctor en història (1975) i professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona. Professor titular d’Universitat des de 1983 i acreditat a càtedra des del 13 de gener de 2011.

Bibliografia bàsica:

 

 

 

Tertúlia sobre la novel·la de Lluís Llach “Les dones de la Principal”

Dilluns 13 de febrer a les 5 de la tarda a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc la tertúlia sobre la novel.la de Lluís Llach “Les dones de la Principal”, moderada per Carme Llobet i Josep Sanmartí i organitzada per Amics de la Història.

lesdonesdelaprincipal

Sinopsi:

Maria Roderich (la Vella), Maria Magí (la Senyora) i Maria Costa són les tres dones que, al llarg de quasi un segle, han regentat la Principal, el casal més assenyalat del poblet de Pous, al cor de la comarca vinatera de l’Abadia. Elles tres, àvia, mare i filla, han fet prosperar les vinyes, després del desastre de la fil·loxera, a través d’un seguit de transformacions que consoliden el negoci del vi.

Però en la història de la Principal hi ha un punt fosc: l’assassinat d’un home que n’havia estat el capatàs, el 18 de juliol del 1936. Passada la guerra, un inspector de policia decidit a resoldre el cas emprèn una investigació que el portarà a descobrir els secrets de la família i una xarxa feta amb els nusos del temperament, la passió i el poder. L’Úrsula, la vella majordoma de la casa, i en Llorenç, el jove capatàs, seran molt més que simples testimonis d’aquell fet; amb ells es lliguen el passat i el futur de la història narrada en aquesta novel·la lluminosa i trepidant.

Font: Grup 62; Tràiler del llibre. Podeu llegir els primers capítols aquí

Ressenya de Marta Gil a nosaltresllegim.cat

 

Les revolucions russes de 1917

Dilluns dia 6 de febrer a les 19 h a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc la primera sessió del cicle “Centenari 1917”: Les revolucions russes de 1917 a càrrec de José Manuel Rúa, historiador i professor de la Universitat de Barcelona.

Presenta l’acte, Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès.

La revolució russa de 1917, o millor dit, les revolucions russes de 1917 formen part dels grans esdeveniments que han donat forma al denominat “curt segle XX”, un segle delimitat per la I Guerra Mundial i la desaparició de la Unió Soviètica: extrems directament relacionats amb els canvis polítics, socials i econòmics que es van produir a Rússia ara fa cent anys.

1917_soldiers_demonstration-february_1917

Imatge: Soldiers demonstration. February 1917

La transformació d’un imperi monàrquic, de caràcter absolutista, predominantment agrari i amb fortes reminiscències feudals, en una superpotència econòmica i militar amb règim de partit únic en unes poques dècades és un dels processos històrics més espectaculars de la història universal. Un procés on l’any 1917 és una data clau per entendre no només la pròpia evolució històrica de Rússia, l’entitat política més gran del planeta, sinó una data fonamental per entendre els conflictes internacionals, les reformes i les revolucions que van marcar el segle passat.

1917_kustodiev_the_bolshevik

Imatge: Boris Kustodiev (1878-1927). The Bolshevik

En parlar de les revolucions de 1917, en plural, volem posar de manifest la interconnexió de dos processos de canvi, estretament lligats, però amb característiques i conseqüències diferenciades, com són, d’acord amb el calendari julià encara vigent a la Rússia tsarista, la revolució de febrer  (esdevinguda al març segons el calendari gregorià) i la revolució d’octubre (esdevinguda al novembre segons el nostre calendari). Dues revolucions, resultat en bona mesura d’un conflicte bèl·lic com era la I Guerra Mundial, que també donarien lloc a un nou conflicte bèl·lic com seria la Guerra Civil Russa.

1917_lenin-trotsky_1920-05-20_sverdlov_square_original

Foto: Lenin-Trotsky 1920-05-20 Sverdlov Square (original)

Les revolucions de 1917 a nivell polític van liquidar el tsarisme i van donar pas a una profunda transformació econòmica del país. Els canvis polítics, que inicialment van incloure la celebració d’eleccions constituents al novembre de 1917, acabarien per configurar un sistema de dictadura del proletariat profundament allunyat de la teoria marxista i on el partit únic i l’estat es confonien. Per la seva banda, en l’àmbit econòmic,  una transformació que inicialment volia donar prioritat al seu caràcter socialista, amb el repartiment de la terra entre els camperols i el control obrer a les empreses, va acabar prioritzant la seva vessant industrialista amb l’estatalització forçosa de l’economia i un objectiu a assolir a qualsevol preu: el creixement econòmic associat a la industrialització.

Bibliografia bàsica:

  • CARR, Edward Hallet. La Revolución Rusa : de Lenin a Stalin, 1917-1929. Madrid: Alianza Editorial, 2002.
  • FIGES, Orlando. La Revolución rusa 1891-1924: la tragedia de un pueblo. Barcelona: Edhasa, 2000.
  • LENIN, V.I. El Estado y la revolución. Barcelona: Planeta-Agostini, 1986.
  • REED, John. Diez días que estremecieron al mundo. Barcelona: Orbis, cop. 1985.
  • SEBAG MONTEFIORE, Simon. La Corte del zar rojo. Barcelona: Crítica, cop. 2004.
  • SEBAG MONTEFIORE, Simon. Llamadme Stalin: la historia secreta de un revolucionario. Barcelona: Crítica, DL 2007.
  • SERVICE, Robert. Historia de Rusia en el siglo XX. Barcelona: Crítica, cop. 2000.

Informació facilitada per José Manuel Rúa del Centre d’Estudis Històrics Internacionals – Universitat de Barcelona (CEHI-UB)

La Barcelona deportada.  70 anys de l’alliberament dels camps nazis

Dimarts dia 31 gener a les 19:00 – 20:30 a  la Sala Verdaguer (Ateneu Barcelonès) tindrà lloc el visionament del documental “La Barcelona deportada”, comentat per Juan Manuel Calvo, historiador i membre de l’Amical de Mauthausen.

Presenta l’acte Josep Sauret, ateneista de la Secció d’Història.

El 10 de desembre de 2015 es va presentar al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) la vídeo instal·lació “La Barcelona Deportada” amb motiu de la commemoració del 70 aniversari de l’alliberament dels camps nazis. Un treball que va ser produït pel Museu en col·laboració amb l’Amical de Mauthausen.

Montserrat Roig, al seu llibre “Els deportats catalans als camps nazis” (1978), donava a conèixer que Barcelona era la ciutat de l’estat que havia aportat el major nombre de víctimes, amb un llistat que superava les 600 persones.  Els nous treballs efectuats des de l’Amical de Mauthausen quasi dupliquen aquesta xifra, a l’afegir els barcelonins que havien arribat procedents d’altres indrets  de l’estat durant els anys anteriors a la Guerra Civil i que, com a conseqüència de la derrota republicana van compartir el mateix camí de l’exili i deportació.  Molts d’ells van perdre la vida als camps nazis entre 1940 i 1945. Alguns dels barcelonins supervivents van tornar i van tenir un paper important en l’organització, a Barcelona, de la resistència antifranquista.

barcelona_catalans-camps-nazis

Barcelona tingué en les primeres dècades del segle XX un caràcter fortament receptor de gent arribada des d’indrets de tot Espanya –als quals se’ls ha d’atorgar la categoria de barcelonins- per raons familiars, laborals o de trajectòria sindical i política. La Barcelona dels anys trenta, una ciutat dinàmica i compromesa políticament, va rebre també durant els anys de la guerra civil nombrosos refugiats, ferits de guerra i membres de l’exercit republicà. El final de la guerra va suposar per a molts d’ells l’exili a França i, des d’allà, 1.180 van ser deportats als camps nazis.

Donar a conèixer els deportats barcelonins als camps nazis és un fet significatiu i singular en la historia de la deportació republicana, alhora que reforça el caràcter de ciutat d’acollida de Barcelona. Hores d’ara, la xifra de deportats nascuts o amb relació directa amb la ciutat de Barcelona assoleix una xifra notablement superior als 730 que consten en els registres oficials. Tampoc es pot menystenir el fet que alguns supervivents dels camps nazis que decidiren retornar a Espanya s’instal·laren a la ciutat, per raons vinculades a la possibilitat de romandre en l’anonimat o per raons polítiques, com la implicació en la lluita antifranquista.

barceloni_deportat

Continua llegint